Hi ha llàgrimes que lluen entre els aplaudiments unànimes. Alguna humitat impenitent que no vol eixugar-se entre els centenars d’espectadors que aplaudeixen de drets, retuts davant el testimoni vital de Neus Català. Els manacorins, sensibles sempre a les qüestions que atenyen la memòria històrica saben que han acudit a un acte de dignitat segurament irrepetible. Mercè Arànega ha repassat, en forma de magistral monòleg, la peripècia vital de Neus Català pocs dies abans que la lluitadora catalana i supervivent de l’horror dels camps nazis compleixi cent anys de vida. Poques vegades passa a casa nostra que sapiguem reconèixer en vida els nostres herois, els nostres mantenidors de valors i de dignitat com a poble.
La llavor de tot plegat la posa Carme Martí. L’escriptora, a partir d’un bon grapat d’entrevistes realitzades a la protagonista, basteix una novel·la que ha esdevingut èxit editorial. Rafel Duran pren la vida novel·lada de Neus Català i la converteix en una obra de teatre per a una sola veu, la de la veterana Mercè Arànega. No és facil el camí de l’adaptació, ni molt menys és fàcil condensar en poc més d’una hora la vida d’una dona de cent anys que ha viscut i sobreviscut com a part activa a la guerra civil espanyola i a la segona guerra mundial. De fet, es percep un cert titubeig a l’inici del muntatge, una certa dificultat per enganxar el públic des del primer moment. Però aquella gairebé indefinible dispersió inicial esdevé torrent d’emocions molt aviat. Arànega, sense deixar de ser mai Arànega, sense voler ser mai Neus Català, ens endinsa ens els episodis més crus, i també en els més tendres, en els més aspres, i també en els més emocionants, de la vida de la lluitadora catalana. La màgia del teatre aconsegueix que una dona vestida sòbriament de negre damunt un escenari virat al negre, nu, esquerp, fred fins i tot, acompanyada de llums focals, zenitals molt sovint, i només amb dos taburets humils per seure en qualque moment, ens faci reviure gairebé en carn pròpia el dolor efímer però tan intens, i la dignitat infinita d’una dona que no ha abaixat els ulls mai per ningú, d’una dona que no els va voler donar mai el gust de veure-la plorar.
La projecció final dels noms de les companyes de Neus Català sobre el mur negre de l’escenari del Teatre de Manacor ens acabà situant en la dimensió definitiva, la de la memòria per totes aquelles dones que visqueren, sobrevisqueren o moriren al camp de Ravensbrück. Per a elles, aquesta obra i els aplaudiments dels manacorins. Per elles, també, és qui ha parlat sempre rere les seves grans ulleres de muntura negra, Neus Català. Al tancament d’aquesta edició, Català complia cent anys. El seu tren de la vida s’acosta a l’estació final amb lentitud, carregat de la memòria de tots els qui lluitaren contra el feixisme a Europa. Aquest tren de l’esperança i la memòria perquè res de tot allò pugui tornar a passar.
