Joan Miquel Artigues protagonitza, juntament amb Marga López i Sara Sánchez, una versió teatral d’El rei de la selva, de Gabriel Galmés, en el marc del projecte Literactua 2024. S’estrenarà dia 26 de gener a la seu de la Institució Alcover. Parlam amb ell perquè ens en doni les claus.
Com sorgeix l’oportunitat d’adaptar al teatre “El rei de la selva”?
L’obra s’estrena com a part d’un projecte que se diu Literactua, pel qual s’adapten obres literàries catalanes al teatre. De la tria de textos, se’n carrega la fundació Mallorca Literària. I Produccions de Ferro en fa tota la producció: assigna els textos a tres dramaturgs o dramaturgues perquè en facin l’adaptació teatral i impliquen els actors i actrius, en aquest cas na Marga López, na Sara Sánchez i jo mateix.
Què destacaries, del projecte Literactua?
S’ha de tenir en compte que és un projecte que se fa amb molt poc temps. És un repte total fer tot el muntatge en, pràcticament, nou assajos. D’aquesta manera, es dona la situació que el públic participa del mateix procés de creació, perquè en el moment de l’estrena no s’haurà acabat totalment, sinó que s’anirà cuinant a mesura que la representem. I, de fet, no només farem aquest muntatge, sinó que també hem adaptat Les possessions de Llucia Ramis i Cap d’Hornos, de Neus Canyelles.
I com ha estat aquest procés de creació?
Primer, hem treballat el text amb la dramaturga, Carme Planells, perquè l’element actoral és molt important per a acabar de donar forma a l’obra. I després, també ha tengut molta importància el procés de redescobrir aquest univers de Gabriel Galmés. Jo l’havia llegit a l’institut, però no hi havia arribat a profundit tant.
Diria que un dels forts d’“El rei de la selva” són els personatges i les seves aventures i desventures. És actual, el Manacor que s’hi retrata?
Els personatges són arquetipus molt reconeixibles del nostre entorn. Són patètics i ridículs i mostren molt bé com és la societat de les aparences i de les ínfules. L’obra està escrita a l’any 1996, però per a mi és absolutament vigent, no només a Manacor, sinó a qualsevol ciutat petita del món occidental.
És que sovint s’ha criticat Galmés dient-li “localista”. Comparteixes aquesta opinió?
És que una de les virtuts que té és la d’aconseguir que aquests personatges arquetípics, totalment reconeixibles i basats en el seu entorn, siguin universals.
Ha costat, reivindicar la figura de Gabriel Galmés?
El que passa és que justament va morir molt jove. Si hagués viscut més anys, hauria pogut fer moltes altres coses que no hem pogut gaudir i que, segurament, haurien projectat més la seva obra. Encara que sempre va tenir relacions amb altres escriptors catalans i reconeixement a fora. Potser som nosaltres, que no l’hem sabut ubicar al lloc que li corresponia!
