*Foto: Anastasia Egorova
Avui m’agradaria contar una història. A vegades me n’abstenc, perquè consider que queden més les sensacions que no els fets, tants hem viscut en un lloc de formes diferents… l’Institut, per exemple. Sé ben cert que ningú el viu de la mateixa manera.
Jo el record gris, però no us equivoqueu: era un gris guapo. Calmat i misteriós. Uns dies a les 7 del matí, sabent que amb mandra, però també amb curiositat aviat començaria el dia i bullirien les emocions.
I direu quin institut? Doncs el Mossèn, que vaig triar segurament perquè mon pare hi havia anat, a més que era a prop de casa.
El vaig triar, i després vaig contemplar moltes vegades les pintures canviants a les parets, encara que jo malgrat anar a l’artístic no en vaig arribar a pintar cap… A vegades se’m fa estrany tornar-hi, és com un espai on no passa el temps, sobretot pels professors, als que sempre recordes exactament igual: enfeinats i amb un somriure fraternal.
El que sí que canvia, i això sempre és xocant: són els alumnes. Sempre vaig pensar que nosaltres no érem “tan petits” en entrar a l’ESO, però en veure als que hi van ara pens: quanta compassió hauria necessitat i quina poca necessitat hi havia realment de córrer cap a cap banda.
Això de córrer, de fet, no ho vaig entendre mai. Era com una dicotomia: assegudes hores en un pupitre sense poder-me moure, però havent de fer una marató dins la meva ment amb les paraules de la professora, especialment la de matemàtiques, no sé si perquè realment anava ràpidament o perquè a mi mai em van anar del tot bé les matemàtiques. Així i tot, record, i això és ben cert i no ho valores en aquell moment: el gust d’aprendre. Encara que no pens idealitzar-ho, no crec que el sistema fos funcional -i no sé ben bé com és ara- independentment dels professors i els seus anhels, continuarà sense assemblar-me natural la memorització passiva a certa edat… però! Així i tot, com deia, hi va haver moments en què aprendre era realment estimulant. Veure els llibres amb afecte, i trobar un tema interessant dintre d’alguna assignatura, arreglar una bicicleta -sí, aquell dia en què podíem moure’ns-, i dibuixar amb música a les 8 h, pujar a la biblioteca, ensumar les estanteries, córrer a agafar un triangle de xocolata abans que es faci cua – aquí apreníem supervivència -, i amagar-se a xerrar a la part de darrere de la cafeteria dels professors, que al fons ho sabien tot i no podien evitar-ho. I sí, hi va haver moments en què realment vaig voler que una assignatura no s’acabés mai. Però al final mai eren els llibres, sinó els professors que feien que, malgrat estressats, ens fes pena que s’acabés aquella part de la nostra vida.
Perquè què és un institut realment? Un lloc on agrupar ànimes joves per un fet comú. Podríem treure-li tant profit! Tenc curiositat de tornar, de veure com tot és diferent però igual, d’afrontar l’estranyesa i la sorpresa del temps.
I la història que volia contar avui, realment, era que un dia vam botar la barrera amb uns amics i en bus vam arribar a sa platja de Cala Millor. Perquè l’institut a vegades era fer exactament el que ens deien que no podíem, i això, no sé si canviarà mai!
