Una vegada més, la comitiva dimonial va complir horaris i protocols en la seva ruta del dissabte de Sant Antoni. Toni Juan es va estrenar com a baciner davant la baixa sobrevinguda de son pare durant la ruta.
El dematí s’havia alçat com tants de dematins de fa cinquanta anys el dissabte de Sant Antoni. Els fogueroners, els més dematiners de la festa, devers les sis del dematí, molt abans de trencar l’alba, acabaven el muntatge de la seva proposta fogueronera. Participació relativament baixa enguany en el concurs, només 17. N’hi havia uns altres, també, molt dematiners. Ja sol sortit, grandia per a alguns, grups de joves s’arremolinaven asseguts davant la Sala amb les botelles de pomada i altres combinacions a l’esquena. Ho volien veure de primera fila.
A cal Baciner les coses passaven més tard. Devers la una hi començaven a arribar sonadors i dimonis, per preparar-se per a la ruta de dia. Hi ha hagut la impressió, enguany, que tothom ha ballat més ample. Que hi havia molta de gent, però que la festa no estava desbordada.
Hi ha hagut molts de canvis. I més que n’havien de venir. Ja sabíem que Antoni Bassa, titular per ballar els 16 i 17 de dimoni gros, no sortiria per malaltia i que en el seu lloc ho faria Toni Lluís Reyes. Magdalena Pérez consolidava el debut de l’any passat. I a la bacina era dubte de darrera hora Mateu Juan, també gripós.
Caramels precipitats
Els canvis que s’intuïen es mostraven també en la forma d’encetar la festa. Tiren el coet, la gent crida. No s’obrin les persianes del sòtil per tirar caramels. Es baden, en canvi, de pinte en ample, les del carrer, surten els sonadors… i surten els dimonis. S’obren després les del sòtil. I venga caramels per a les desenes d’infantons vestits de dimoni que esperaven asseguts a primera fila de la rotlada.
Arrebatada a la rebranca dreta del portal, Francisca Ferrer, viuda de Toni Aleix, el baciner vell. Li passa la mà per damunt l’espatla Toni Puigserver, dimoni gros fins l’any passat, com si l’agombolàs dins la pena de l’enyorança i dins l’alegria de ser-hi un altre any. Toni Puigserver, somriu, riu, radiant, de poder veure l’esclat de la festa sense la careta davant.
Són les 14.15h en clau, i amb puntualitat teatral, comencen els balls. Va per mar. Mudada honesta. Devem sempre. I de camí sempre amb pas decidit cap a l’Ajuntament. Estibada, la plaça del Convent, però no tan plena com altres anys. Rotlo preciós, passadís impecable. Quan entren els dimonis i es tanca el cercle, hi ha qualque moment de nirvis i sempentes, però es resol aviat.
Sense pissarra
No hi ha pissarra ni en Bernat de l’Hort, però la gent s’enginya. En un moment d’eufòria l’inevitable “Boti, boti, boti, artanenc el qui no boti” s’eleva com un clam popular. Algunes veus però, baraten el cantet: “Que boti, que boti, que boti Manacor” que empelta la majoria i tot Manacor bota dins una plaça la seva autoafirmació en una mostra d’elegància i maduresa de la festa.
Pugen a la Sala. Hi ha festa. Hi ha cançó. Qualque llàgrima molt sentida. I molt d’amor. Els dimonis conquereixen la Sala de Plens. Un dels dimonis petits alça el puny tancat. És la revolució infernal. El canvi. Brufen la festa els convidats. S’enfila un dimoni petit a la finestra. S’esbuca qualsevol pla de seguretat, perquè tot val. L’eufòria es desferma al carrer. Saluden al balcó els dimonis. Can Marit i l’antiga finca d’Arcas-Martí estiben els balcons. La plaça embelleix.
Continuarà la ruta tot l’horabaixa. Els dimonis, grenyals en la seva tasca, s’hidraten i s’alimenten. La volta de dia, en la seva intensitat inicial, és feixuga, fins que un no agafa el ritme.
Es percep retard a la volta. Són les cinc i encara no han arribat a Can Patxó.
Panic cronològic
Es respira el tradicional pànic. Una micoia abans de les set no havien passat pel Porron. Encara faltava Can Lliro, amb la incursió de l’amo dins la dansa. I la Colcada. Les completes són a les 19.30h. Sembla impossible que hi arribin. Mateu Juan, el Baciner, però, ha viscut l’escena i la situació mil vegades. Ningú s’explica com ho fan, però hi arriben sempre a temps, i ballen pertot. La colcada parteix. El Govern hi ha enviat tot un vicepresident, que passa totalment desapercebut. Perfil baix. Del Consell, qualcú de Vox. Com es viu una festa així dins una còrpora d’extrema dreta?
Fosca negra. Amparito. Processó eufòrica. Mamballetes. Infants. Fugacitat. I el temps que vola…
Dins l’església, Antònia Bassa, amb rialla sereníssima, empunya la batuta. Qui pot no creure-hi? Qui no pot fer cas d’una afabilitat tan sincera? Qui pot no voler que tot torni a començar? Qui no pot obeir la batuta màgica i empeltar-se del silenci enrampat. I tothom calla. I tothom crida i canta quan torna a rebentar la música un any més.
Barat de baciner
S’aprofiten les Completes per fer el barat de Baciner. El joveníssim Toni Joan Ruiz pren el relleu de son pare, Mateu Juan, Aleix, que abandona la comitiva per anar a covar el grip que feia dies que el tenia arraconat.
La banda es retroba amb els dimonis davant la rectoria. S’encén el fogueró. El poble va llépol de foc i ha de mester cremar els baleigs de tot l’any. Consumir per renovar. La flama damunt la fusta. El caliu que torna cendra. Una vida que s’acaba, una altra que recomença.
El poble s’encén. Les espires voleien i les flames tinyen la nit d’una claror misteriosa. Els carrers bullen de gent onsevulla que hom vulgui anar. Els dimonis transiten a velocitat de creuer. Es percep una elegància serena del dimoni gros. Els dos petits, tant els de dia com els de nit, es mostren més juganers que mai. Graciosos. Actius. Punyeteros.
Mallorquí, la Salle, Crist Rei… Fan aturada d’avituallament a Santa Catalina, però ara a una cotxeria de nova planta.
El mur
Després vendrà el Porron, i restarà el mur dels santantoniers, el que destria el gra de la palla. L’avinguda dels tres noms es mostra majestuosa, lumínica i infinita. Queda una dotzena de travessies per poder abandonar la caravana santantoniera. Qui es tirarà del tren? Sant Antoni camina com pot. El fregament de la pell i la suor li han escaldat les cuixes i lluita amb pundonor per superar la prova. Ho aconseguirà i amb escreix.
Un centenar gros aguanta l’envestida i, de fet, fins i tot els qui arriben minuts abans que els dimonis als tastavins ja ho troben estibat. Dedins, com cada any, es retroben les cares de sempre, curiosament arreplegades d’aquí i d’allà després d’hores de festa. Música de xaranga durant l’espera. I gloses. Moltes. Referències repetides a la presència de Magdalena Pérez dins la colla titular. Alegria. Rom cremat. Intents diversos d’arrancar un Quaquín. Primer amb un “Mon paaaaaare” llarguíssim del delegat de Cultura Ferran Montero, després amb l’inici dels Bàmbols per Toni Rosselló. Hi ha temps per a l’extemporaneïtat mulassera, que només s’adiu al moment per la calor estiuenca gairebé inèdita, fins i tot molesta, que ha acompanyat les festes d’enguany.
Ballen els dimonis als Tastavins i ja només quedaran la Concòrdia i la cèlebre cotxeria dels Pasturetes i els panets de trempó que semblen traslladar qui els tasta al cel del descans dels santantoniers. L’endemà, més. El dissabte de Sant Antoni, però, ha acabat. Falten 366 dies perquè tornem a encetar.