Antoni Pastor (Manacor, 1963) és el batle més longeu de la nostra història recent. Diputat, portaveu del Partit Popular al Parlament, i ara portaveu del PI al Consell, exfutbolista també, Pastor es retira de la política. Se’n va després de més de vint-i-cinc anys de dedicació. Ve distès, amb un xandall negre. Elegant com sempre. I parla, com sempre darrerament, sense embuts.
Deixes la política. Què ha passat? Pareix una situació meditada de fa temps…
És una situació esperada, perquè en un moment determinat decidesc abandonar la direcció del partit, i una de les possibles reaccions podia ser que cercassin una altra persona per encapçalar les llistes direcció del partit. En el moment de presentar-me fa quatre anys, venia d’una legislatura molt complicada i molt dura i vaig haver de travessar situacions que no varen ser agradables, que fins i tot influiren en la meva salut personal… són processos que un va madurant. Ara és el moment de dir prou. Sé que som una persona amb qui no és fàcil fer feina, perquè estic acostumat a dirigir… I sí, gairebé a principi de legislatura la decisió ja estava presa, perquè de fet ja havia estat a punt de no anar a la llista del Consell. Hi vaig anar perquè teníem un objectiu comú, que era intentar que José Ramón Bauzá no tornàs ser president. Ara han triat una altra persona que consideren que és millor que jo i comprenc que el meu moment polític ja no és ara. És una decisió presa amb molta de calma i posant damunt la taula moltes de coses. Tenc 56 anys i no es fàcil recol·locar-te dins la vida laboral. És una situació que em crea una certa ansietat, tot i que tenc coses més o manco previstes…
I t’has plantejat el retorn a la política municipal?
Me l’han plantejat. Un grup de gent que consideraven que estaria bé una candidatura independent. La resposta va ser que no. Mantenc el compromís amb els votants del PI.
Digueres que no. Per què?
Era complicat. Jo venc de tenir onze regidors. Hi ha motius familiars, personals, de salut, que fan que un s’hagi de plantejar el que li convé més. Hi ha candidatures més que suficients perquè cadascú es pugui sentir representat.
Hi ha hagut motius ideològics, en aquestes decisions?
Amb el temps vas canviant. Un partit dirigit per dues persones (Jaume Font i Josep Melià) ja és complicat. Entre tres, és gairebé impossible, i més sí són perfils completament diferents. A mi el que m’agradaria és que hi hagués un projecte polític propi, allunyat de partits d’àmbit nacional. Per exemple, vaig apostar molt fort per un pacte electoral amb MÉS i no va ser possible. S’estimaren més anar amb Podem, que és un partit d’àmbit nacional. Després el PI va voler que fos jo el candidat a les generals i m’hi vaig negar, i això segur que tampoc va agradar…
Curiosa la negativa de MÉS, quan segons un estudi recent és el partit que els votants consideren més de centre…
Jo en canvi crec que MÉS ha fet una deriva molt cap a l’esquerra des que és MÉS. Em pareixia un projecte molt més d’aquí el PSM. Ara, gent com Fina Santiago té un perfil molt més pròxim a Podem que no a l’antic PSM. Crec que hauríem d’aspirar a tenir un president de la comunitat sense interessos partidistes a Madrid, per poder negociar un REB o un finançament autonòmic sense fermalls. El que ha passat a Francina Armengol em pareix de poc respecte cap a una presidenta que crec que ho ha fet bé, que ha governat sense cap problema gros i no ha generat crispació.
Què hi ha de semblant entre l’Antoni Pastor de fa vint-i-cinc anys i el d’ara?
Ara tenc molts més anys i molta més experiència. Estava convençut que el del PP era el millor projecte que podien tenir les Illes Balears. I de fet ha aportat moltes coses bones. Però amb el temps un veu que cal un projecte diferent. L’Espanya de les autonomies necessita un canvi. Hi ha una constitució injusta, un model de finançament injust, i les Balears no poden aguantar pus, la gent no té alegria. Per això ens cal un gran canvi, amb polítics d’aquí amb pes a Madrid.
A Catalunya n’hi tenen de pes, a Madrid, però tampoc no els va gaire bé. Què t’allunya de l’independentisme? I què t’hi aproxima?
El moviment independentista, vist des de defora, crec que s’ha equivocat. El sistema que han utilitzat, les formes, el conduïen a un fracàs. Hi ha gent que paga presó i que ha posat en perill el seu patrimoni per tanmateix no avançar. S’equivocaren en pensar que els partits d’esquerres mai donarien suport al 155. I Pedro Sánchez va ser el primer que n’hi donà. Han perdut una oportunitat i no sé si te tornada enrere. Ara llegesc la biografia d’Artur Mas, i entenc que la situació al carrer no és la mateixa, i arribes a entendre que estiguin en aquesta situació. Vaig fer un viatge per a la Institució Ramon Llull de Barcelona a Andorra amb Ferran Mascarell. Em va dir que ja no hi ha pressuposts que hi valguin, que és la gent la que empeny els polítics. I no es pot obligar tot un poble a estar dins un país si no hi vol estar. Cal una solució pactada. I de fet, possiblement no estigués tan clar que l’independentisme hagués guanyat, si haguessin proposat un referèndum pactat en el seu moment.
Et penedeixes d’alguna cosa? Ho deixaves entreveure en un tuit recent…
Prenc moltes decisions i em solc equivocar molt. Però les tornaria a prendre. En el seu moment, el PI era la solució que tenia. Jo vaig utilitzar el PI i el PI em va utilitzar a mi. Tots pensàvem que era un projecte que podia anar bé. I quan vaig pitjar el botó contra la resta de diputats del PP sabia quines conseqüències tendria, i no em vaig equivocar.
Si no hagués aparegut José Ramón Bauzá encara series dins el PP?
Això és ciència ficció. Jo havia tengut diferències amb el partit, amb Jaume Matas… El tema lingüístic per a mi era important. Però no m’hi trobava malament. I el Partit Popular d’avui no és el Partit Popular de Pablo Casado. El problema lingüístic no existia. Avui no pots treure el tema a un sopar d’amics… procuram no parlar-ne per no acabar malament. José Ramón Bauzá va fer molt de mal perquè va dividir la societat i el partit. El mal ja venia del congrés de Rosa Estaràs i Carlos Delgado.
Has parlat de Pablo Casado, que sembla una fotocòpia d’Albert Rivera. Ciutadans predica un espanyolisme desacomplexat. Però es què ha sortit Vox. Et preocupa?
Ens hem de demanar què hem fet malament els darrers vint anys perquè hagin sortit, quan fa cinc anys ningú els hauria donat més d’un u per cent dels vots. Hi ha temes com la immigració, la qüestió lingüística o el model d’estat que no hem estat capaços de tractar de forma pedagògica. No em parlàvem perquè no era correcte políticament parlar-ne. Hi havia un pacte no escrit que deia que aquests temes s’havien de tractar amb delicadesa per no crear fractura social.
Vox és la línia vermella?
La situació em preocupa, i no m’agrada, però has de respectar aquells quatre-cents mil votants. A mi m’agrada parlar de línies vermelles ideològiques, no de sigles.
Parlem de Manacor. De què estàs més content, dels teus dotze anys de batle?
L’obra que em feia més il·lusió era l’Auditori, que era una exigència que en el seu moment ja em posà damunt la taula Gustau Fernández quan negociàvem un possible pacte, repartint la batlia dos anys perhom. Però férem moltes coses: els dos instituts nous, els ambulatoris, l’Escola de Mallorquí, el torrent… I és ver que els darrers quatre anys varen ser durs perquè ens venia just quadrar els pressuposts… El canvi el va omençar Miquel Riera, que va fer obres, en va acabar i en va deixar e començades. Pel que fa a mi, em sent molt respectat per la gent i això és el millor que et pot passar.
Què ha passat amb Catalina Riera? Us vàreu distanciar…
És una bona política i ho fa bé. És honrada i té principis. És una dona autosuficient i necessitava marcar distàncies amb mi. Jo he intentat no ser la seva ombra i també he posat distància.
Però el distanciament ja venia en temps de campanya, molt aviat…
Hi havia gent nostra que havia fet merits per anar a les llistes. El projecte del PI neix perquè hi ha una sèrie de gent que dona l’esquena a Bauzá i que ajuden a evitar una possible moció de censura contra nosaltres. Hi va haver gent que va renunciar al partit per nosaltres. I pens que això s’havia de tenir en compte. Ella tenia tota la llibertat de fer la seva llista i va fer la que trobava més convenient.
L’altra gran qüestió és la manca d’entesa entre MÉS i PI a l’hora de governar.
Jo crec que MÉS es va equivocar. El PI era un bon company de viatge, tots dos tenien cinc regidors. Amb Miquel Oliver sí que hi tenc contacte i li vaig dir que s’havia equivocat. No ho vaig entendre. També en vaig parlar amb Joan Llodrà, una persona que està idelògicament més enfora però amb qui tenc més confiança, perquè és la persona amb més paraula que he conegut.
Hauria estat un govern de 16 regidors. És viable?
No hauria estat cap problema. Nosaltres vàrem governar i vàrem ser capaços e consensuar coses impensables, com els noms dels carrers, o els fills il·lustres, que feia anys que estaven enquistats. Amb qui sempre vaig tenir més problemes per entendre’m va ser amb Sebastià Gaià. Però Catalina Riera no hauria tengut problemes per entendre’s amb Miquel Oliver i Amanda Fernández.
També hi ha hagut la moció de censura, pactant amb qui us havia expulsat del partit feia pocs mesos…
Catalina Riera em va telefonar per consultar-m’ho. És l’única vegada que ho ha fet. Li vaig dir que el moment no em pareixia adequat, que hauria esperat el pressupost, o si no, haver pactat abans.
Creus que hi haurà un càstig a MÉS, tant per la conjuntura, com per aquella actuació?
Jo crec que sí. Bauzá ens va fer la millor campanya. Avui ja no hi és. I MÉS s’ha trobat que ha fromat part del govern i quan ha hagut de prendre decisions no ha generat consens. La calma social que hi ha aquesta legislatura podria afavorir més Francina Armengol que no MÉS. En canvi, MÉS per Menorca sí que els veig forts…
Tornem a la política municipal. Un dels grans temes que t’agafa de ple és la controvèrsia de les indemnitzacions per les zones verdes.
És una cosa que no comença al meu mandat. En temps de Miquel Riera ja haguérem d’indemnitzar per l’hort d’en Roig. La gent ja havia anat posat demandes. Pactàrem amb Sebastià Gaià la tria dels missers. Sabíem que moralment teníem raó, però no les teníem totes segures. Les sentències han estat favorables, tot i que els demandants estaven en el seu dret de reclamar. Hi va haver unes persones més conegudes que varen cridar més l’atenció pel fet de ser-ho, però hi havia molts més demandants.
Et vares sentir pressionat?
Ho vaig passar molt malament, és una de les coses que més m’ha desgastat, juntament amb la demolició del pont del riuet, que me la vaig haver de menjar jo.
Estan ressentides amb tu, aquestes famílies?
Sí, hi ha gent molt ressentida. I m’ha sabut greu i em dol. Hi tenia una bona relació, no de l’Ajuntament, sinó de tota la vida. Ara hi ha un distanciament total i absolut, però vaig fer el que pensava que tocava.
Què faràs ara?
No ho sé, i m’agradaria saber-ho. Tenc dues coses de feina damunt la taula. Em va sortir una oferta a fora, que vaig rebutjar per qüestions familiars. Estic pendent de l’anglès per tenir el títol de graduat en dret, i per poder exercir hauria de fer el màster d’advocacia, que és un altre any d’estudiar.
