Algunes veritats incòmodes sobre Veneçuela (que els mitjans no conten)

En un article aparegut recentment a la publicació “Resumen Latinoamericano”, el sociòleg argentí Atilio Borón responia a les crítiques rebudes per part de “l’oligarquia mediàtica” del seu país pel seu suport al Govern legítim de Veneçuela. Alguns dels punts més destacats del seu escrit “en defensa pròpia”, i que crec que cal considerar, són els següents:

L’oposició a Veneçuela està composta per dos sectors. Un, que accepta el diàleg amb el Govern; i un altre, totalment oposat a ell i disposat a trencar l’ordre constitucional i derrocar Nicolás Maduro amb l’apel·lació a qualsevol recurs, ja sigui legal o il·legal. Per desgràcia, aquesta fracció ha estat la que al llarg de les darreres setmanes ha hegemonitzat l’oposició, amb l’amenaça al sector partidari de dialogar amb el Govern d’una brutal represàlia si cedia a les seves crides. Negociar amb Maduro equivalia, per als violents, a una infame traïció a la pàtria, mereixedora dels pitjors càstigs.

Borón recorda que aquest grup extremista ve conspirant contra la democràcia des del fracassat cop d’estat de l’11 d’abril de 2002, i que els seus principals líders com Leopoldo López, Henrique Capriles, Antonio Ledezma, Freddy Guevara, Julio Borges i María Corina Machado varen donar suport a aquest cop de manera oberta. La mateixa Machado, avui considerada pels mitjans una gran “demòcrata”, va ser una de les signants de l’Acta de Juramentación de la nova Junta de Govern presidida per l’empresari Pedro Carmona; una acta en què se suprimien les llibertats públiques, s’abolien totes les lleis produïdes durant el xavisme i es decretava el cessament en els seus càrrecs de totes les autoritats electes i dels parlamentaris i edils del país.

Aquest mateix grup va organitzar, sota el lideratge de Leopoldo López, la sedició de febrer de 2014 -significativament anomenada “Operació Sortida” -, un cop es va confirmar la derrota del candidat Henrique Capriles en les eleccions presidencials convocades després de la mort d’Hugo Chávez. Aquesta “Operació” va adoptar les tàctiques violentes de control del carrer que la CIA aconsella en alguns dels seus manuals, amb pràctiques com la realització d’atemptats de tota casta contra instal·lacions públiques, autobusos, muntatge de barricades armades amb les quals s’impedeix que la gent pogui sortir de ca seva i matança indiscriminada de persones amb l’objectiu d’atemorir la població. Dia rere dia López declarava que aquesta insurrecció només s’acabaria amb la renúncia de Maduro. Finalment es va restablir l’ordre públic, però amb el tristíssim resultat de 43 morts.

Atilio Borón denuncia també la gran hipocresia dels crítics dels mitjans de comunicació, que mantenen un silenci sepulcral quan se’ls demana qualque alternativa per a aturar la violència a Veneçuela. La majoria d’aquests opinadors – que ni tan sols coneixen el país, mai hi han estat, n’ignoren la història i no hi tenen ni parents ni amics que hi visquin -, es permet el luxe d’agreujar qui pensi d’una altra manera. L’autor es mostra, alhora, molt preocupat pel deteriorament d’una situació “que podria desembocar en una orgia de mort i destrucció”, i que cal evitar de totes les maneres un final apocal·líptic, tant per als xavistes com per als membres de l’oposició.

Segons Borón, la veu de l’amo imperial del Nord exigeix a tots aquests crítics de la majoria dels mitjans de comunicació, entre els quals s’hi inclouen els espanyols com El País, que diguin que el Govern de Maduro és una cruel dictadura, una poma podrida en el calaix en què brillen democràcies tan exemplars com les d’Argentina, el Brasil del colpista Temer o el Paraguai. Vestits de demòcrates i de custodis de la llibertat i els drets humans, aquests altaveus de la dreta autoritària no fan altra cosa que fer apologia de la fracció violenta de l’oposició i dels seus mètodes; i donen per bo el triomf de la sedició, la victòria dels colpistes i la destrucció de l’estat de dret.

La darrera envestida dels Estats Units contra la sobirania de Veneçuela han estat les declaracions del president Donald Trump, del passat 11 d’agost, en les quals va amenaçar amb una intervenció militar contra el país sudamericà. Unes paraules clarament emmarcades dins de les agressions sistemàtiques de l’Administració nordamericana, que representen una amenaça directa contra la pau, l’estabilitat, la independència, la unitat territorial, la sobirania i el dret a l’autodeterminació de la República Bolivariana de Veneçuela; i a les quals hauríem d’afegir l’increment de la tensió entre els mateixos Estats Units i Corea del Nord. Una situació del tot preocupant per a la pau i l’estabilitat mundial, si no s’hi posa remei abans que sigui massa tard.