skip to Main Content

Vies de comunicació del 1866

*A la foto, entrada a Manacor per l’antic camí de Felanitx

El calaix del temps. Albert Carvajal

L’any 1866 el Cos de l’Estat Major de l’Exèrcit espanyol publicava a Madrid un interessant ‘Itinerario descriptivo militar de España’ el tom vuitè del qual està dedicat a les illes Balears i Canàries. El principal objectiu de l’obra era descriure les connexions d’arreu de l’Estat parant especial esment a la xarxa viària, les línies marítimes, les estacions de ferrocarril i les telegràfiques. Els nuclis de població també tenen especial atenció: són classificats i simbolitzats segons les seves defenses i atenent al seu nombre d’habitants. Per als estudiosos del segle XIX la principal aportació de l’obra és l’explicació dels anomenats itineraris militars: s’anoten els camins entre ciutats i viles (amb mesuraments de distàncies, temps de marxa i establiment d’etapes); s’analitzen els tipus de terrenys; les facilitats o dificultats estratègiques; els recursos disponibles i la ubicació de ponts, passos, encreuaments i qualssevol altres circumstàncies a tenir present davant un hipotètic moviment de tropes. Referent a l’illa de Mallorca, Manacor hi apareix en diferents ocasions. Els militars que en redactaren l’entrada asseguren que la nostra vila tenia un quarter per aixoplugar un esquadró de soldats (l’antic quarter dels Dragons) i moltes cases aïllades per foravila separades més d’un quilòmetre l’una de l’altra que conformaven una bona opció per allotjar-s’hi en cas de necessitat.
Entre els camins que s’hi consignen deixaré constància dels quatre que criden més l’atenció al lector actual pel fet que avui dia no els consideram comunicacions d’ordre preeminent. El primer era la via que comunicava Santanyí amb Artà, passant per Felanitx i Manacor, on entroncava amb la carretera de Palma i amb el camí de cala Manacor. Precisament, analitzant aquesta darrera diu que la separen de la vila dotze quilòmetres, que és reduïda, poc segura i de poca profunditat. Llavors era un camí de carro els primers sis quilòmetres i de ferradura els sis restants. Finalitzava en un petit port natural. Una altra via força curiosa és la que connectava Manacor amb Lluc o Escorca passant per Petra, Sineu i Inca. Malgrat que en el moment de la publicació de l’obra estava prevista la construcció d’una carretera de tercera categoria, aleshores el camí era de carro fins a Inca i de ferradura fins a Escorca. Finalment, cal mencionar el camí de Porreres a Manacor, que també enllaçava amb el de Palma.
L’anàlisi de les rutes que hem explicat obviava, però, un aspecte que ja en el seu temps era força evident: l’estat de conservació que presentaven els camins illencs. El fet era especialment greu en el cas de la carretera Palma a Manacor tot i que, a manca de connexió a través de ferrocarril, era la principal xarxa d’entrada i sortida de mercaderies i persones. Pel 1846 la Diputació Provincial obrí una subscripció de 60.000 rals en accions per poder cobrir les despeses de les obres que s’hi estaven duent a terme en dos dels trams més malmenats. Sembla que va respondre a la petició d’un nombrós grup de propietaris, comerciants i fabricants tant ciutadans com manacorins. Gràcies a aquella actuació es pogué donar feina a més de dos-cents jornalers. Dos anys després (1848), es millorà el sector comprès entre Son Gallard i el pinar de Son Sant Joan amb la intervenció d’una brigada de trenta homes. La veritat és, emperò, que tot plegat va ser un mal endèmic que s’agreujà amb l’arribada del ferrocarril i que només es pogué solucionar ben entrat el segle XX.

Back To Top
Search