El vostre muntatge forma part d’una trilogia que té a veure amb la identitat. Hi ha cap relació amb el procés d’independència del Principat?
No crec que hi hagi una intenció directa d’explicar un procés que ara ha agafat una especial revifada. Es tracta d’un retrat del nucli principal d’una societat, que és la família. En aquest cas és un retrat prou fort, familiar, del qual es poden treure moltes lliçons de com som i de què som. Aquest nucli familiar es trenca perquè cau el pal de paller que el sustentava. Fins i tot hi ha discussions polítiques, com ens hem posicionat els catalans respecte de la nostra realitat, des d’uns angles de visió molt diferents.
Un retrat familiar, una identitat… Podríem pensar que som davant un muntatge costumista.
És una família normal, fins al punt que es podria parlar d’un cert costumisme, perquè hi surten tots els trets diferencials, des de la vehemència, des del rebuig, des de qualsevol opinió que hi hagi en aquesta família. No és una família disfuncional: hi ha interessos econòmics, gelosies, històries mai explicades. El to és volgudament naturalista, i per això hi surten tòpics com els castellers, símbols, i quan s’expressen aquests grans conceptes en boca de persona, pot donar pas a la caricatura però no és el que és busca. És un fresc, una fotografia, una polaroid d’un moment familiar.
És un drama o una comèdia?
No és ni una comèdia ni un drama. Per la forma com l’espectacle repercuteix diria que és terapèutic, en acabar. Vilafranca és un poble que defensa la cultura, on se senten més catalans que ningú, com passa en tants de pobles de Catalunya. I tot i que estigui ubicat en aquest context jo dic que la família que hi surt és la família típica mediterrània. Hem rodat per tot Catalunya i en acabar la funció pertot ens han vengut a dir que “aquestes coses m’han passat”.
De quina manera s’hi pot sentir identificat el públic mallorquí?
Si li treu la toponímia, i el tipus de festa que s’hi celebra, pensarà que això està passant al menjador de casa seva, s’ha viscut i es viu a tot arreu. tots hem tingut alts càrrecs que han significat la il·lusió d’un i l’altre. No hem compartit Jordi Pujol, però els mallorquins tambe han tingut els seus presidents controvertits..
Però si és tan mediterrània, on rau la catalanitat, la identitat pròpia i diferencial?
Es parla de fets concrets, està documentada en el dia 30 d’agost del 1999, el dia que Jordi Pujol havia convocat eleccions, enfilat en una de les muntanyes més emblemàtiques de Catalunya. Això va passar i va passar a Catalunya. I en aquest cas, a Vilafranca, un dinar de festa major, l’objecte de Jordi Casanovas era la família catalana, que es redueix a un nucli que compartim tots, no diferent de la mallorquina o de la murciana, potser la diferencia serien les famílies alemanyes, perquè tots tenim un caràcter i una cultura que ens convoquen a unes determinades reaccions. El microscopi està tan a la vora del subjecte que l’entorn no l’interessa ni el veu.
I la conclusió, quina és, per tant?
Que l’escenari provoqui el debat. La gent en traurà les conclusions que vulgui. Diria que pintem una societat, expressem una societat i que el dibuix l’ha de fer el públic. Explicar les coses del teatre dient “això és així” és un exercici coercitiu.
