S’han complert vint anys dels atemptats de Madrid, la major tragèdia amb víctimes de l’estat espanyol. Com molts recordam, aquestes accions criminals varen tenir lloc un dijous, pocs dies abans d’unes eleccions generals que segons les previsions havia de guanyar el Partit Popular.
Si greus i condemnables varen ser els fets d’Atocha i altres estacions, amb més d’un centenar de morts i milers de ferits, molt més repugnant fou la reacció del Govern de José María Aznar, amb l’única obsessió d’atribuir els atemptats a la banda terrorista ETA i de moure tots els fils que calguessin per mantenir aquest engany d’una manera miserable.
Fou la primera vegada que vaig veure de quina manera l’estat profund, allò que en deim el “deep state”, posa en marxa tots els mecanismes de què disposa per a servir els interessos d’una minoria que es vol mantenir en el poder, costi el que costi; per exemple amb reunions a deshores amb els caps dels principals mitjans informatius espanyols o forçant una resolució de condemna de l’ONU en què s’atribuïa l’atemptat a ETA.
He percebut aquesta mateixa forma d’actuar amb les accions contra l’independentisme català, un fet malauradament molt més recent, amb jutges que retorcen les lleis amb l’únic objectiu de servir la causa de la unitat d’Espanya o que es manifesten públicament en contra d’una llei d’amnistia encara no aprovada.
Aquests dies he tornat a pensar en Pilar Manjón, que va perdre el fill als atemptats. Aquesta dona, portaveu de les víctimes de l’11M, va patir un assetjament brutal per part de certs mitjans de comunicació per qüestions tan poc sospitoses com cercar la veritat del que havia passat o pel simple fet de ser una delegada d’una organització sindical.
Durant la compareixença a la Comissió d’investigació del Congrés dels Diputats, Manjón es va haver d’encarar amb diputats del Partit Popular que se’n reien d’ella o posaven en dubte les seves afirmacions i sentiments. Recordau alguns parlamentaris “brillants” com Martínez Pujalte o Eduardo Zaplana, uns esbirros autèntics del masclisme i del matonisme més insultant?
Una altra vergonya de grans dimensions que va suposar tot el que passà als trens de Madrid fou la “teoria de la conspiració”, a través de la qual suposats periodistes com Jiménez Losantos, Pedro Jota Ramírez i altres varen teixir un enfilall de mentides per tal de fer creure que darrere els atemptats hi havia una mà negra per fer caure Aznar i perquè abandonàs la Moncloa. Dins aquest camí de falsedats hi podia entrar qualsevol argument o acusació, encara que suposàs arruïnar la vida professional i personal de la gent difamada, com es va produir.
Per tant, no és ver que tot això de les “fake news” sigui un invent d’en Trump. A l’estat espanyol tenim uns “aprenents de bruixot” de notícies falses, de mentiders i manipuladors de primera categoria des de fa anys, servils al poder i al manteniment de l’statu quo de torn. Uns autèntics trumpistes “avant la lettre”!
Aquests dies també he llegit que amb les mentides que es varen generar al voltant de l’11M es va encetar l’etapa més bruta i deshonesta de la política espanyola, amb partits que encara alimenten teories conspiratòries contra la pandèmia del coronavirus, el canvi climàtic i la violència de gènere; o amb la FAES, amb Aznar al capdavant, que encara manté la seva versió al marge de la sentència. Vint anys després no ens mereixem polítics que diguin mentides…
