skip to Main Content
Visca La República Catalana!

Visca la República catalana!

El meu conco en Joan, el de la foto, va anar a la guerra, directament del calabós al front, com molts d’altres membres de les Joventuts d’Esquerra de Felanitx. Els oferiren anar «voluntaris» a la guerra, o bé quedar confinats com estaven. Tots es decantaren per no estar empresonats i foren conduïts amb un vaixell cap a Sevilla, per afegir-se a les tropes dels militars feixistes sublevats. Podeu suposar que cap d’ells combregava amb aquests idees, de fet n’hi hagué alguns que es passaren a l’altre bàndol quan els sentinelles badaven. No tan sols va sobreviure a la guerra, i a la batalla de l’Ebre sinó que es va fer amic de qualque oficial i d’un falangista eivissenc. Amistat que va conservar tota la vida.
Vaig anar amb ell a Son Coletes una partida d’anys. Hi va trobar gent coneguda, com en Frau i la seva dona. Ella també el va reconèixer de cop, el meu conco era molt ballador i de la bulla, i li donà una bona aferrada. Així mateix ell em confessà que trobava que havia tornat molt vella. Total només havien passat una seixantena d’anys, i ell segurament no es devia trobar gens vell, cal dir que el seu conco, Joan també, va viure fins als 101 anys. Amb aquest darrer també vàrem anar qualque any a Son Coletes. Ell havia estat tancat a Manacor, a can Mir i al camp de concentració de Sóller. Va dur sort i va esser canviat per presos de l’altre bàndol, en un dels pocs «canjes» que es feren a Mallorca. El seu delicte era una fidelitat fèrria al batlle felanitxer Pere Oliver d’Esquerra Republicana, i la seva participació en la guàrdia cívica que vigilava les malifetes, i sovint les impedia, dels feixistes locals.
Aquestes expedicions de felanitxers a Son Coletes eren una meravella. Jo feia de xofer i tots els veterans omplien el cotxe, de vegades érem dues cotxades. Admirava el que definiria com a sang freda d’aquells homes, que havien estat represaliats, que havien passat quinòccios, que havien tengut por, però que no havien perdut mai l’humor ni tampoc la reivindicació serena i indestructible de les seves idees, tants d’anys perseguides.
Hi venien, a més dels concos, l’amo en Joan Pota, que també havia anat al front com a voluntari forçat, o l’amo en Burdils, pare del famós i fantasiós Bartomeu Albons, Burdils, company meu de l’institut. Quan veien totes aquelles banderes i aquella gent que contava el que ells també havien viscut, aquella jovenalla que no hi havia estat però que volia saber-ho tot, més d’un cop es treien el mocador perquè se’ls humitejaven els ulls solcats d’arrugues de vida.
Sempre recordaré l’any que hi topàrem l’amo en Pep Barceló, Muda. Jo el coneixia perquè tenia un taxi a ses Puntetes, també era propietari de l’únic estanc on despatxaven les seves belles i reülles filles. Era un home que fumava puros, anava mudat, simpàtic, però que jo mai hauria relacionat amb una commemoració com la de Son Coletes. Aquest dia el vaig veure plorar. Jo no sabia que havia passat sis anys a la presó després del 1939.
Molts d’ells somiaven en una República espanyola amb la bandera tricolor amb el penó morat de Castella. Però n’hi havia molts també que somiaven en una República Catalana, com el batlle Oliver o Antoni Llodrà Tallades, president de les Joventuts d’Esquerra.
L’acte de Son Coletes començà com una reunió de quíbers, hi havia manacorins, felanitxers, llorencins, artanencs, cerverins, gabellins i santanyiners. Amb el temps s’hi afegí gent d’altres bandes. Tots els de la meva cotxada ja són morts però cada cop que vaig a Son Coletes pens en el seu testimoni irònic, ferm, valent i tossut.

Sebastià Vidal-Joan (sebastiadaurat@yandex.com)

Back To Top
×Close search
Search