skip to Main Content

Viure en altres mons

Rita Shelyakina

Avui, estic amb na Roser lluny de casa, perquè hem decidit fer una excursió improvisada, en lloc de pocions i varetes, o pintar, com ja vam fer abans-d’ahir… Per això, ens trobem enmig d’un prat d’herba molt gran. Tan gran, que no podem veure què hi ha més enllà d’ell, i si ho volem fer hem de caminar-ne un tros. La terra és humida, l’herba molt alta, i nosaltres petites, assegudes davall d’un roure, mentre mengem un iogurt i veiem com els núvols s’apropen, ben bé com si haguéssim anat a fer un pícnic. A la llunyania, albiram una casa blanca, de la qual sospitem que és dels propietaris d’aquest terreny. Ens estremim per un moment, al comentar-ho, pensant què ens passaria si ens descobrís aquí sa madona, o el seu ca blanc i gros, que ja vam veure una vegada. Però continuem arriscant, hem d’arribar a l’estable abandonat, que és la nostra parada final! Amb aquest pensament ens aixequem, i comencem a caminar cap a l’estable, on creixen plantes màgiques i matolls, i hi ha unes grans pedres recobertes de floritures de colors. Quan de sobte trob unes pedres que no havia vist abans, tan grans que podrien sostenir una casa… i em fan pensar: segur que en realitat són ous de dinosaure petrificats, que estan aquí des de fa mils d’anys. –Ara, quan record aquesta escena, sent realment admiració per la nostra iniciativa exploradora, per la qual travessàvem murs i reixes, i apartàvem cartells, en comptes de viure la nostra fantasia. De fet, crec que no hi havia res millor a la meva infància que aquests moments de total llibertat i imaginació, en la qual em permetia viure coses extraordinàries. Realitat que, avui està a l’ordre del dia. I ho pens perquè cada vegada cobren més protagonisme les possibilitats de viatjar, tant amb la ment com amb el nostre cos, sigui a través de les pel·lícules, la música, els videojocs, els llibres, els viatges físics, les fotos de llocs llunyans o les converses… Sembla que no puguem viure sense exercitar el múscul de la imaginació, que tant traslladem als petits… quan en realitat, tots ho necessitem fer diàriament. Ara, recordar aquests moments de la infància, de fet, també em fa viatjar a mi, ja que em recrei en un món simbòlic amb la sensació que tot és possible… Però això no és tot.
A més, aquest viatge em regala una altra cosa molt valuosa: un lloc per “ser” i estar. Perquè a la natura tot té lloc, i sentir que el món on tu has decidit viure t’acull, és quasi com formar una família, ja no fa falta lluitar contra el que és vell –i és molt positiu mentre no et faci evadir–. I avui, malgrat que m’hagi passat “a l’altra banda” per planificar el món “real”, m’adon de la importància del simbòlic, perquè no podem viure sense un ni l’altre. Ja ho veieu! Els grans sofreixen perquè neguen la fantasia i creuen tenir-ho tot controlat… i els petits sofreixen perquè no poden afrontar una realitat que no serveix a la seva fantasia… A veure si un dia ja no hi ha diferència entre ambdues, i els grans es recorden petits, i els petits poden tornar grans…
I les històries i mons fantàstics ens apropen a un món que teníem oblidat, ple de cicles, simbolismes i significats ocults, que al fons necessitam, perquè som molt més complexos, del que ara sí, imaginam.

Back To Top
Search