Volem un país de propietaris!

És fascinant que una de les coses més bàsiques d’aquest món, com és tenir un sostre sota el qual descansar els ossos, sigui d’una essència tan contradictòria. Fa uns dies, en un estudi publicat pel Banc d’Espanya, quasi com una epifania, es concebia l’habitatge com a indicador de desigualtats socials. Si l’habitatge és un dret, cal preguntar-se a qui pertany aquest dret. La cosa ve de lluny, des de finals dels anys cinquanta, l’habitatge en propietat ha funcionat, per una banda, com una forma d’homologació i aspiració social, i per l’altra, com un bé d’inversió; concepció que no ha variat significativament durant els successius governs democràtics. Han passat seixanta-quatre anys des de les declaracions del qui era “Ministro de Vivienda”, José Luis Arrese, quan va dir allò de “volem un país de propietaris, no de proletaris” i que el foment de la propietat, segons ell, estava “al servei de la causa comuna d’assolir l’harmonia de tots en la pau d’una llar fitxa i estable”. És a dir, des de les instàncies del règim franquista, tenir una gran massa de propietaris, era assegurar-se un apaivagament de les tensions i lluites socials. És curiós veure, en matèria d’habitatge, com l’Espanya de Franco es va avançar a la Gran Bretanya de Thatcher. Són molts d’anys d’unes polítiques públiques que precisament no van destinades als ciutadans, sinó a fer-nos entendre que la propietat immobiliària s’ha d’assimilar com una mercaderia desvinculada de tota funció social. De fet, l’article 47 de la Constitució sobre el dret a l’habitatge no està en la part dedicada als drets fonamentals, on sí que es troba, en canvi, la propietat privada. Planificar com ha de ser el model d’habitatge significa planificar com haurem de viure, quines seran les nostres necessitats i prioritats, quins els nostres interessos i, per tant, la nostra forma de pensar, sentir i relacionar-nos.

Continuant amb l’informe del Banc d’Espanya, aquest alertava que la meitat d’inquilins en l’estat està en risc de pobresa pels preus desbocats dels lloguers i els baixos salaris; i que un 49,9% de la població dedica més del 40% de la seva renda disponible a l’habitatge. Això no sorprèn per dos motius: el primer és que el model, fonamentalment, es basa en la desigualtat, perquè mai s’ha tractat de facilitar l’adquisició d’un habitatge a les persones que la necessiten, sinó a qui tenien la capacitat de crear un mercat immobiliari, és a dir, a actors concrets com són la banca, les constructores i els propietaris del sòl. El segon, referent als salaris, sabem de sobres que aquests es mantenen estancats des de fa més de vint anys, el que és paradoxal és que encara com a societat ens continuem identificant o definint a través de la feina. Tot plegat, aquest és un problema irresoluble. Ningú vol (ni pot!) arriscar-se a criticar públicament el que és, per dret propi, la principal transferència de riquesa real entre generacions, això sí, des dels segments socials més privilegiats. Qualsevol alternativa suposa atacar uns dels pilars de l’economia de l’Estat i de la seva forma de socialització. No cal que esperem que la solució vingui de la classe política dirigent, perquè el coratge, en temes essencials, fa molts d’anys que va desaparèixer dels seus fulls de ruta.

Al final, tant se’n fot, perquè tot sembla que acaba reduït a la promesa de “com a casa enlloc”.