skip to Main Content

Vull que el meu home plori

Rita Shelyakina

Fa un temps que he observat molt paternalisme entre les dones joves cap als homes que no ploren, o que simplement mostren de forma diferent la seva vulnerabilitat. El que crec que ha generat molta confusió al gènere masculí sobre com ha de viure les seves emocions i imatge a projectar al món. D’això, en són exemple frases com “els homes, pobrets, no saben connectar amb el que senten” o “pots plorar, no fa falta que amaguis les teves emocions amb mi” molt populars darrerament en l’àmbit feminista.
Amb això dir que, jo inclosa he dit moltes vegades aquest tipus de coses a les meves parelles, però avui, entenc que demanar a l’home que plori quan ell no ho vol fer, pot ser fins i tot cruel. Alguns o algunes us podríeu preguntar, “però no és el millor que ens podria haver passat, començar a destapar velles creences sobre com han de ser els homes”? “No és el que necessitem, que els homes s’obrin a la seva fragilitat?” I la resposta és sí, és clar que ho és! I més necessari és que acceptem a qualsevol persona humana en la seva vulnerabilitat i l’abracem quan vulgui deixar-se caure. Però el que hem deixat de tenir en compte és que molts homes, sobretot els que tenen potenciada la seva part masculina, no senten facilitat per plorar, o expressar el que senten verbalment, i això està bé! Per començar, no significa que no tenguin emocions, i, de fet, pensar que per no expressar segons què són menys sensibles és no entendre la seva essència. Hem de recordar que, antigament, si un home mostrava que era vulnerable en públic, el més probable era que el trepitgessin o se’l mengessin, com un qui diu “un rival menys”. Les dones, en canvi, sempre protegides, no hem tengut cap problema per expressar debilitats. Llavors, no és fins i tot cruel demanar als homes que ens envolten que es despullin el cor, com si fos tan fàcil per a ells com ho és per a nosaltres? De fet, normalment la nostra necessitat en què l’home es mostri sensible ve d’una falta d’integració de la nostra pròpia feminitat, que comencem a buscar en ell. En lloc d’això, convid ara, a les que llegiu i coneixeu a homes que us són d’afecte: pares, parelles, amics, germans… I realment voleu ajudar-los al seu creixement, que els demaneu de forma sincera i oberta, “Què és el que necessites de mi quan et trobes sensible, enfadat o de tal forma…?” I si els escolteu, veureu que potser la seva resposta és una que no hauríeu esperat mai.
Amb relació a això qualcuna em podria contestar dient que es tracta d’una obvietat que la cultura popular ha reprimit a la part sensible de l’home, i que l’hauríem de recolzar. Però ningú s’ha aturat a qüestionar-se d’on ve la cultura, i que qui l’ha creada no és més que la ment col·lectiva, de la qual, tant homes com dones participam.
I per acabar, diré que el fenomen del paternalisme col·lectiu no només passa de les dones cap als homes, sinó que, a l’altra cara de la moneda, es pot veure la insistència d’alguns homes a què les seves dones estudiïn més, avancin en l’àmbit professional o siguin independents, quan elles mostren clarament que el que volen és, per exemple, ser mares joves, estar a casa o dedicar-se a altres activitats no laborals.
Així, vivim un moment on tothom pressuposa el que l’altre necessita i les seves mancances… Però ningú s’escolta, ni s’obre a demanar-li a l’altre què és el que realment desitja.

Back To Top
×Close search
Search