Club de Lectura de Porto Cristo
Quan va remetre el punt més alt de la passada pandèmia i ens poguérem reunir sense problemes greus, vàrem pensar si seria bo llegir qualque llibre d’humor. Que poguéssim riure una estona en llegir-lo i també després en comentar-lo.
Un dels llibres que triàrem fou el de Wilt, escrit l’any 1976 per Tom Sharpe. És un autor anglès criat a Sud-àfrica fins als sis anys. Al cap d’uns anys hi va tornar, i allà hi va escriure dues obres de teatre antiracistes i satíriques que li valgueren l’expulsió pel govern sud-africà. En tornar a Anglaterra es dedicà a escriure tota una sèrie de novel·les humorístiques, però amb una forta càrrega de crítica social amb humor que està entre la farsa i la sàtira.
Wilt és una d’elles. I és la primera d’una sèrie que a Anglaterra tingué molt èxit. Narra la història d’un professor (Wilt) que passa desapercebut, que no aixeca mai la veu i a qui tothom —la seva dona Eva i els companys de feina— sempre fa de menys. Fins i tot els alumnes l’humilien i les coses li passen sense ell proposar-s’ho. Un dia, després d’un problema amb una pepa inflable (que ell no ha cercat) es vessa el tassó de la seva paciència, i arrenquen tota una sèrie de fets extravagants, exagerats, aberrants i quasi surrealistes que condueixen la trama fins al final d’una manera que no et deixa respirar. Les crítiques a l’estament educatiu, a uns professors que es mostren mandrosos, incompetents, envejosos; a la policia, a la qual tracta d’inepta; al clergat, amb un capellà que és un gat perdut; al feminisme mal entès, i a l’alliberament sexual, se segueixen una darrere l’altra amb uns personatges ridículs i exagerats, incompetents en els seus àmbits, i que per això mateix encara et provoquen més rialles.
Ens vam adonar que l’autor no descriu físicament els personatges, llevat d’Eva, per raons de la trama. Els fa actuar i xerrar, i amb això n’hi ha suficient perquè el lector els vagi imaginant. Tampoc no descriu gaire els llocs ni els ambients. Només el que sigui suficient i necessari per a l’acció.
Els diàlegs ens van cridar l’atenció. És una novel·la molt dialogada, i de vegades són divertits i altres vegades, irònics, surrealistes. Però descriuen molt bé els diferents personatges. Sobretot Wilt, el qual és una persona que sap desfer-se’n amb les paraules i ho demostra sobradament a l’inspector Flint de la policia.
Cal remarcar que les relacions i els diàlegs entre Flint i Wilt són la millor part de la novel·la. Els interrogatoris a què sotmet el nostre protagonista són surrealistes perquè l’inspector només vol veure el que creu que és la veritat, mentre que Wilt, que la coneix totalment, el manipula com vol. Fins al punt que en un moment determinat Flint diu de Wilt que és “un condenado mercader de palabras, un contorsionista verbal, un descuartizador de la lógica, un Houdini de la lingüística, una enciclopedia de información impertinente”.
Hem de dir que el llibre no va agradar a tothom. Estàvem d’acord que era una bona novel·la d’humor per passar l’estona i riure a cor què vols, però el seu humor, de vegades un poc bast i de forta càrrega sexual (la pepa inflable, els preservatius com globus, la Teràpia Tàctil, l’alliberament sexual), no va acabar de convèncer a tothom, encara que és ver que és molt bona de llegir, sense un llenguatge complicat, sinó molt planer, que descriu uns personatges normals i corrents, i que les crítiques a la policia, a l’escola, a altres estaments i formes de pensar són molt divertides. Té un ritme que no decau gens ni mica fins a arribar al final.
