Skip to content

Xifres extraterrestres per a un gegant terrenal

Rafel Nadal ho ha tornat a fer. El tennista manacorí es va imposar diumenge passat a Casper Ruud en una final sense emoció per endur-se el seu catorzè títol de Roland Garros. Ara, ja situat al número 4 del món, Nadal agafa temps per posar remei a l mal que pateix al peu des de fa prop de vint anys.

La llegenda de Rafel Nadal és inabastable, transplanetària, ultragalàctica. Això diran, això diuen, les cròniques esportives farcides d’èpica que han omplert les primeres pàgines dels diaris esportius, les webs i els titulars dels informatius aquests dies. El tennista manacorí més gran de la història, el tennista masculí, ara ja ho podem dir ben cara alta, més gran de la història del món ha aconseguit el seu catorzè triomf a Roland Garros (que suposa també el seu 22è títol del Grand Slam) superant un quadre dificilíssim en què hagué de jugar amb Auger-Aliassime, número 9 del món, Novak Djokovic, el número u, i màxim rival seu en la lluita per esdevenir el millor d’entre els millors; i el número 3, l’alemany Sascha Zverev, abans d’arribar a la final.

Rafel Nadal, a més, arribava a París amb totes les alarmes enceses. Amb el peu esquerre fet un botifarró a causa del brot renovat de la síndrome de Müller-Weiss, semblava impossible que el tennista manacorí pogués fer front, en arribar el moment, a un Djokovic que venia de guanyar a Roma i que semblava imparable en la seva cursa per assolir el tercer trofeu parisenc de la seva carrera.

L’any 1966, Manolo Santana va guanyar a Wimbledon. Li demanaren com s’explicava haver pogut guanyar el títol britànic del Grand Slam tenint dins el mateix quadre John Newcombe, un dels grans favorits; i Roy Emerson, número u del món aleshores. “Vaig tenir sort”, va respondre. Newcombe va perdre a vuitens de final contra Ken Fletcher, a qui Santana derrotà en cinc sets ajustadíssims. El mateix ocorregué a les semifinals, on trobà Owen Davidson, botxí d’Emerson als quarts. “Quan vaig arribar a la final ja sabia que l’havia guanyada”, digué Santana. El mateix, si fa no fa, que degué pensar Rafel Nadal. El nivell d’exigència per al manacorí pujava a cada ronda que superava. Contra Auger-Aliassime, deixeble del seu conco i exentrenador Antoni Nadal, hagué d’apujar un nivell. A quarts de final, Nadal trobà una versió desconeguda de Djokovic, que es mostrà a estones indolent, de vegades apàtic, sovint conformat, davant l’allau de cops, paral·lels i revesos de l’hereu de cals Guixons.

La darrera prova de foc en el trànsit de Nadal pel quadre infernal de París la hi posava Alexander Zverev. El teutó, un pi de prop de dos metres amb tècnica depurada i servei veloç, un atleta com pocs, es deixà remuntar un 6-2 al tie-break del primer set. En el segon, les coses havien d’acabar si fa no fa com a la primera mànega. El tie-break havia de fer de jutge apressat davant la igualtat d’ambdós contrincants. Nadal semblava flaquejar davant la joventut alemanya de Zverev, tretze anys més jove que ell. En plena lluita, anant a arreplegar un dels passings diabòlics de Nadal, l’alemany deixà el peu clavat damunt la terra batuda de París, i el turmell es doblegà com si estigués fet de plastilina. L’hagueren de retirar de la pista amb cadira de rodes. Zverev plorava de dolor. Però també de ràbia i d’impotència. Nadal s’ho mirava amb respecte i empatia. El tennista alemany tornà a la pista després de passar per la infermeria de la pista central parisenca. No ho va fer per reprendre el partit, sinó per acomiadar-se, sostingut per dues crosses tan útils com dramàtiques, de qui havia estat el seu rival per un lloc a la final de París.

Aquesta ja la tenia guanyada
Sí, degué pensar Rafel Nadal. “Aquesta vegada ja tenc la final guanyada”. I així va ser. Si als vuitens hagué de lluitar contra el deixeble del conco en Toni, a la final s’hauria de veure les cares amb Casper Ruud, un noruec espigat que ha establert el seu centre d’operacions a la Rafa Nadal Academy de Manacor. Entrenat per Pedro Clar, de ben segur que qualque dia hem tengut Ruud assegut a la taula del costat fent una granissada a sa Bassa. Hi ha unes imatges dels instants abans del partit que escarrufen. Per mantenir el to muscular, Casper Ruud fa uns tímids botets al túnel que ha de menar els jugadors a la Philippe Chatrier. Nadal, al costat, és un torrent d’energia. Bota, corre, va amunt i avall, es desplaça ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra. Torna. Va. Ve.
Ja a la pista, el tennista manacorí començà guanyant des del primer joc i no cedí mai la iniciativa en el marcador. El primer set caigué del costat de Nadal per un clar 6-3. En el segon semblava que les coses es podien tòrcer. Amb 2-1 per a Ruud, el noruec trencà el servei de Rafel Nadal. Els espectadors potser albiraren alguns fantasmes. Lesions, dubtes, inseguretats… Tanmateix, el millor de sempre, el més gran de la història, s’estrengué la granota de feina i va pitjar l’accelerador per no cedir cap altre joc a la final, que durà tan sols dues hores i devuit minuts. El darrer cop, un revés paral·lel a dues mans, i a la línia. La càmera cerca el primer pla. Nadal tira la raqueta en terra. Riu tot marcant al costat dels ulls les seves arrugues assolellades de 36 anys. Es tapa la cara. Mira l’equip tècnic. Mira la família. Mira la família. Mira l’equip tècnic. I plora. La primera llàgrima diu Müller. La segona diu Weiss.

Número quatre del món
Amb el triomf a París, Nadal suma 22 títols del Grand Slam, 14 dels quals sobre la terra parisenca. A més, aconsegueix escalar una posició més al rànquing de l’ATP, on ara és quart, amb Zverev i Medvedev a tir de pedra. Més lluny encara, però, hi ha Djokovic, número u amb 1.200 punts d’avantatge sobre el manacorí. Tot i haver guanyat els dos primers títols del Grand Slam de la temporada, ara Nadal agafa un descans que no se sap quant de temps durarà per posar remei al mal que pateix al peu esquerre des de fa prop de vint anys.

Una estàtua al Palau
Mentrestant, l’equip de govern de l’Ajuntament de Manacor va acordar aquest dilluns mateix la instal·lació d’una estàtua en honor i glòria del tennista manacorí, en principi a la plaça del Palau, justament on la seva família té establerta la residència. L’Ajuntament es posarà ben aviat en contacte amb qualque escultor de renom perquè comenci a fer feina en aquesta obra.

Back To Top
Search