Xuetes: l’ocàs d’una estirp… i d’un estigma

A Mallorca potser fa dos mil anys que hi arribaren els primers jueus. Arribaven des de Terra Santa, forçats a sortir-ne per la conquesta de l’Imperi Romà. Durant més de mil anys, fins ben entrada l’edat mitjana, la convivència de les tres grans religions monoteistes a l’illa, tot i que no va ser cap bassa d’oli, es va mantenir d’una forma més o menys civilitzada. Va ser amb la conquesta cristiana del segle XIII que s’encetà la persecució dels jueus. Alguns decidien partir cap a Alger o cap a Sicília o Itàlia. D’altres quedaven i eren forçats a convertir-se al cristianisme. Naixien, així, ben entrat el segle XIV, els xuetes. Sempre sota sospita de continuar practicant la seva religió originària, els xuetes varen ser estigmatitzats i perseguits.Tot i que, en ser batiats, adoptaren centenars de noms i llinatges cristians, els avatars de la història volgueren que només quinze d’aquests llinatges fossin definits com a propis dels “xuetes”, els descendents d’aquells primigenis jueus conversos.

El rebuig entre les diferents comunitats era mutu i s’arribà a una endogàmia malaltissa que impedia l’intercanvi entre xuetes i cristians “primigenis”. Només Inca i Palma mantengueren els seus calls, fins i tot després de les conversions massives. Els xuetes eren, i són, bons comerciants, joiers, comerciants d’ametla… Se sabien moure amb habilitatdins el món dels negocis. Aquest fet generava enveges, i eren tractats d’estrets, de pesseters, fins i tot d’innobles, per aquest suposat motiu. S’entremesclava l’antijudaisme històric que els culpava d’haver mort el profeta Jesucrist, amb un antisemitisme més modern que consolidava i feia créixer encara un estigma que durà fins ben entrada la segona meitat del segle XX. O qui sap si fins més tard. Què morirà primer l’estirp, o l’estigma?Cent per Cent ha tengut dificultats importants per poder parlar amb descendents de l’estirp xueta a Manacor. Molts s’han estimat més mantenir-se a l’anonimat i no explicar quines han estat els lletjos i els maltracaments i les discriminacions que han hagut de patir les seves famílies només pel simple fet de dur un llinatge concret. Es tracta, sens dubte, d’una de les pàgines més negres de la història de la Mallorca. Ara, vistes les dades a què ha tengut accés Cent per Cent, sembla que ens acostam a l’ocàs d’una estirp. Els més joves ja no mantenen actituds endogàmiques ni s’hi veuen empesos o forçats. I qui du un llinatge xueta sap ben poc quines han estat les vicissituds que hagueren de passar els seus ancestres per aquest motiu. I encara més: si ho sap, ben poc s’assembla a l’absoluta normalitat amb que viu i conviu tot portant algun llinatge dels quinze estigmatitzats des de fa més de 600 anys.

Tot i que per res del món hom no voldria que es reverdissin aquells maltractes, veim amb una certa nostàlgia i disgust la desaparició gairebé inevitable d’una nissaga i una estirp que ha format part de la història de Mallorca i que, a més, n’ha estat protagonista. Els mallorquins d’avui no seríem explicables sense la presència primer dels jueus i després dels xuetes dins la societat.