Militant d’Endavant OSAN
Aquest passat 20 de novembre es commemoraven els cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde que va sotmetre durant quaranta anys a l’Estat espanyol a un règim tirànic i sanguinari que va costar la vida a centenars de milers de persones. Que va perjudicar greument la salut física i emocional de milions de persones. Que va acabar amb les aspiracions de llibertat de la classe treballadora i dels pobles oprimits. I que va establir un Estat al servei dels poderosos, de l’oligarquia i l’església, que encara té una gran influència i poder en l’actual configuració de l’Estat espanyol. He començat amb aquesta sèrie d’afirmacions, ja que és l’únic punt de partida des d’on es podria començar un diàleg o discussió sobre qui va ser Franco, que va significar el franquisme i que queda actualment del franquisme. Si no es parteix d’aquest punt no s’està assumint una realitat demostrada amb escreix.
Algú un poc naïf podria pensar que no té gaire sentit continuar xerrant de Franco i del franquisme 50 anys després, o que en tot cas hauria de ser una discussió entre historiadors i especialistes. Però la realitat és que el franquisme és extraordinàriament vigent per diferents raons.
Per exemple, perquè milers de persones que varen ser represaliades pel franquisme encara estan enterrades en fosses sense nom, sense dignitat i sense memòria. O perquè encara queda simbologia franquista a carrers i places, des de plaques del Ministerio de la vivienda amb el jou i les fletxes de la Falange, fins a grans monuments com l’obelisc de sa Feixina o el Valle de los Caídos. O perquè encara no s’han eliminat sentències i judicis sumaríssims del franquisme. O també, perquè el govern de Margalida Prohens i els seus socis predilectes de Vox han iniciat els tràmits per derogar la llei de Memòria Històrica de les Illes Balears.
Però no tot és una qüestió de memòria. L’actual Estat espanyol se sustenta sobre els mateixos pilars que se sostenia el règim de Franco, aquests pilars fortificats durant quaranta anys són la pedra angular de l’Estat, són els elements bàsics que no poden ser qüestionats: Com la unitat nacional espanyola, com la monarquia borbònica i l’economia de mercat capitalista i l’exèrcit com a garant d’aquests principis fonamentals del règim.
També ho veim amb el retorn a l’escena institucional de l’extrema dreta a escala mundial, però també en concret als Països Catalans i a l’Estat amb Vox. Una dreta que enarbora una retòrica que molt sovint recorda els discursos més ultres, donant el títol d’enemics de l’Estat als qui s’oposen al règim, o la denúncia de colpisme als seus adversaris polítics. Una gent que no ha deixat mai d’hissar les banderes franquistes i altres símbols ultres a les seves mobilitzacions i entre els seus seguidors. I també, amb les paraules dels regidors de Vox a Manacor que critiquen el suport de l’Ajuntament de Manacor a una xerrada sobre el franquisme per part del professor Jaume Claret defensant que l’Ajuntament ha de ser imparcial. Però la imparcialitat davant una injustícia sempre és connivència amb els poderosos i els opressors. El comunicat de Vox critica que l’Ajuntament ha «travessat una línia vermella i que amb aquest acte cerca reobrir ferides tancades, remoure el passat amb falsa història i dividir la societat manacorina». Res de nou en les seves paraules, però toca incidir en els seus arguments. La societat ja està dividida per moltíssimes raons, però el discurs de Vox, igual que va fer històricament el franquisme, no cerca la cohesió social reduint les desigualtats, sinó que cerca una divisió situada en un imaginari immaterial, entre bons i dolents, entre els bons manacorins i, per tant, espanyols i els que no. I els que no són bons manacorins són els de sempre: Rojos, independentistes, feministes, antifeixistes, el col·lectiu LGTBIQ+, els immigrants, etc.
I els joves? S’ha fet molt de ressò els darrers mesos de diferents enquestes que situen als joves en una situació política preocupant, amb percentatges elevats que consideren que el feminisme ha anat massa enfora, que se situen políticament a l’extrema dreta, que no veurien malament un règim autoritari o que fan una valoració positiva del període franquista. Aquestes preocupants dades no poden aïllar-se del creixement de l’extrema dreta internacional i de com els joves de gran part del món s’estan acostant a aquesta opció política ultra gràcies en gran part a l’enorme influència que han aconseguit generadors de contingut d’aquesta ideologia gràcies als algorismes i tendències ideològiques de les xarxes socials més conegudes. Però també toca revisar en concret l’aproximació dels joves al franquisme com a fet històric, social i vivencial. Als centres escolars el franquisme és des de fa dècades matèria de segon de batxillerat, per tant, una gran majoria d’alumnes no arriben a estudiar mai la història més recent del seu país, per altra banda, matèries com ètica i filosofia que haurien de ser elements per formar esperit crític i diàleg social estan cada vegada més arraconades, amb menys hores lectives i menys professors. Tenim televisions que en lloc de fer continguts perquè els joves aprenguin i coneguin realitats socials diferents, es dediquen a fer falsos debats sobre terraplanisme i a normalitzar que periodistes i polítics d’extrema dreta tenguin micròfons. Per acabar, tenim una societat altament despolititzada, desinteressada per la política. I quan deim política no ens referim només a la que es fa en despatxos, plens i juntes de govern, sinó la que baixa als carrers, la que es preocupa pels problemes reals, la que no ha renunciat a transformar el món.
Si alguna cosa devem les persones que ens reivindicam com a antifranquistes a qui va donar la vida contra el feixisme, a qui va haver d’amagar-se, de deixar el seu país, de lluitar des de la clandestinitat i d’arriscar-se a presó, tortures i assassinats, és no defallir i no trair a una lluita que és tan vigent ara com al 36.
