Lucía Mestre (Barcelona, 1982) va començar estudis d'història de l'art a la Universitat de Barcelona i va acabar-los a la Universitat de la Sorbona de París. Va fer les pràctiques a la casa de subhastes d'art Hôtel Drouot a París i va fer feina també a dues galeries de prestigi a Nova York. Una vegda tornada dels Estats Units va tornar a instal·lar-se a París, on va viure durant vint anys, on va treballar els últims anys al Departament de Pintura Antiga de la prestigiosa casa de subhastes Sotheby's, la feina dels seus somnis. Aquests dies és notícia perquè enceta el segon cicle de conferències “Un mes, una obra”, que l'any passat amb tant d'èxit ja va dur a terme a l'Espai 36 de Sant Llorenç.
Nascuda a Barcelona, amb llarg temps de residència a París, ara vius a Son Carrió. Com ha anat això?
Visc a Son Carrió des de fa quatre anys, i puc dir que després de vint any a París, a Son Carrió soc feliç! Les meves filles de 6 i 8 anys van a a escola al CEIP Sant Miquel, el considero un col·legi meravellós. Jo soc historiadora de l’art i mai havia fet classe a nins. Vaig crear un taller d’introducció d’història a la pintura per als nins de cinquè del CEIP Sant Miquel i va ser espectacular. Als nens els va encantar i als professors també. A partir d’aquí em donaren a conèixer el programa Viu la Cultura de la Conselleria d’Educació, que ofereix tallers diversos als centres educatius. He fet més de 100 tallers a centres molt diferents, de Mallorca, Menorca i Eivissa. El fet de poder compartir els meus coneixements, la meva passió i aquesta experiència tan extraordinària que vaig pogué viure, ha esdevingut ara la meva professió. Les conferències que faig a l’Espai 36 van sortir arran d’una conferència que va fer un historiador de l’art, on vaig fer una intervenció, i la regidora Catalina Ferrer ja es va fixar en mi i em varen proposar fer alguna cosa junts.
De fet, aquesta ja és la segona edició d’aquestes conferències.
Sí. Les fem d’octubre a juny. I cada mes ens endinsem en una obra de la història de l’art. Són xerrades que duren una hora. A la primera conferència de l’any passat ja hi vingueren unes vuitanta persones, i en algunes vam superar el centenar d’assistents. També hi poden venir infants. Les meves filles hi venen i algunes persones del públic hi han vingut amb els seus fills i els ha agradat molt. De fet algunes després m’ho comentaven, que els seus fills el vespre havien tingut moltes preguntes…
Sempre sobre una obra concreta?
No. De vegades les fem més temàtiques. Per exemple, aquesta primera que feim aquest dimecres 15 d’octubre será sobre Miquel Àngel amb motiu dels 550 anys del seu naixement. En total en fem set cada any. Octubre, novembre i desembre. Després descansem pel gener, perquè per Sant Antoni hi ha molt de trull al poble i no hi ha temps per a aquestes altres coses. I reprenem al febrer fins al maig. L’any passat vaig tenir la sort de comptar amb l’amic i metge, biòleg, teòleg i humanista Carles Amengual, amb qui vam parlar de la Primavera de Botticelli. El 25 de novembre és dia internacional de la eliminiació de la violència contra la dona. Per això titularem la conferència “El rapte de les Sabines o la violència contra les dones”. I farem una passejada per la representació pictòrica de la violència contra les dones al llarg de la història de l’art.
Parlem de Miquel Àngel… fes-nos-en una pinzellada.
El seu talent era extraordinari. Ell no es considerava pintor… Goethe va dir “Sense haver vist la Capella Sixtina un no es pot fer una idea clara del que un home és capaç de fer”. Miquel Àngel va ser escultor, pintor, arquitecte i tot el que feia, ho feia bé! En aquesta confèrencia, farem un recorregut de la seva vida; no parlarem només d’una obra en particular.
Avui en dia sembla que les ciències humanístiques estan en declivi. Només hi ha interès per allò pragmàtic, per allò que té sortides… I de fet, molt poca gent aconsegueix exercir una professió relacionada amb les ciències humanístiques lluny de la docència, cosa que tu sí que has aconseguit. Com vius aquest moment, tu?
Jo vinc d’una família de metges, quan vaig dir el meu pare que volia estudiar història de l’art, em va demanar “què faràs amb això”. I després què ha passat? Sempre he treballat, vaig tenir la feina dels meus somnis. És una feina que clarament la fas per passió, i a mi mai m’ha faltat feina, sempre he treballat, fins i tot a Mallorca, que semblava molt difícil per a mi, després de passar per París, Londres o Nova York. Ara faig aquests tallers i cicles de conferències i ho gaudeixo moltíssim. No sóc docent de base, però crec que l’art és molt important, que tot això és el que alimenta l’anima. No som només un cos, tenim un esperit, l’art en general ens nutreix, i sense això la vida perd molt encant, això ha de formar part del nostre dia a dia: mirar un llibre d’art, llegir un poema, escoltar música, nutreix la nostra ànima, i ens eleva. I justament em moments com el que estem vivint ara arreu del món, és quan més ho necessitem tot això, perquè l’art és pura comunicació. Recordo l’emoció amb què vaig llegir les tragèdies gregues amb 18 anys, escrites en un temps, una època i un país diferent, però plantejant les mateixes preguntes que ens fem encara avui. Tot això fa sensació de comunitat. En un sopar que férem aquest estiu, un poeta ens explicava que havia fet una lectura de poesia davant 300 persones… i que ell mateix estava sorprès, i això demostra que la gent ara necessita això, totes aquestes coses que potser no són pràctiques, però que ens connecten.
A banda d’aquestes conferències a Sant Llorenç…
També en faig a altres llocs. Dijous vaig a Can Sales, a Palma, i pel novembre faré una conferència al Museu de Mallorca sobre el mercat de l’art. Jo em vaig formar a la Universitat de Barcelona i a la Sorbona de París. Ni a l’una ni a l’altra et parlen del mercat de l’art, i és una cosa que jo sempre he tingut molt clar que m’interessava. En parlàvem en una altra entrevista, com ha canviat avui la figura del col·leccionista…
Parla’ns dels tallers que fas amb els infants.
També faig un taller amb infants i famílies, on fem un exercici de cronologia, experimentem amb les tècniques pictòriques i acabem amb una subhasta. És una manera d’apropar els nins a la pintura i l’art en general. És una fórmula ideal per proposar als Ajuntaments, per viure una experiència artística en família.
A les escoles faig el taller des de 5è de primària fins a CEPA. Tant puc anar al Liceu Francès com a un col·legi molt petit d’Eivissa. He fet més de cent tallers i m’ho continuo passant pipa veient com reaccionen els nins…. És una experiència preciosa, quan un nin que per la seva experiència de vida l’art li queda molt lluny, s’acosta a mi i em diu: “Profe, m’ha encantat el taller. Tinc moltes ganes d’anar a visitar un museu!”.
