Maties Sagrera (Manacor, 1996) va estudiar Conservació i Restauració de Béns Culturals a UB Facultat de Belles Arts i fa feina com a restaurador de manera autònoma, combinant la feina al taller amb la divulgació i l’educació. Un dels seus darrers projectes és la restauració de la carota més antiga de Dimoni Gros, de 1905.
La teoria més probable sobre l’origen d’aquesta peça, segons expliquen els investigadors Albert Carvajal Mesquida i Antoni Gomila Grimalt en la publicació El ball dels dimonis: d’entremès a gresca, és que va ser feta per mestre Ribot, com a autor del disseny i Bartomeu Fuster, com a executor. “El darrer pic que es va dur fou a principis dels 2000 i posteriorment va quedar arraconada. El clima de Manacor i l’emmagatzematge durant tant de temps l’han malmesa i han accentuat cops i petits desperfectes que pugues tenir” explica Sagrera, que diu que ha tengut l’oportunitat de fer aquesta feina amb l’excusa de poder-la treure per als passis de l’espectacle Quaquín, que has vengut de prim!, que els pròxims dies organitza el Patronat de Sant Antoni. L’objectiu és poder mostrar i recrear l’origen de la festa, d’aquell Manacor dels anys 30.
Aquesta obra serà una oportunitat gairebé única, almanco de moment, per poder veure la restauració feta per Sagrera perquè, “és impensable que aquesta carota es pugui dur al carrer. No només pel risc que suposaria per l’obra, que ja té un cert valor històric, sinó perquè també s’ha d’estar preparat físicament per dur-la perquè és molt pesada”. De fet, el restaurador explica que la closca és una soca d’olivera buidada, la cara és de guix i tela i compta amb moltes capes d’esmalt i les banyes són de boc de veres. A més tenen una peça de fusta d’uns 15 centímetres que les fan més grosses i imponents, que també augmenten el pes.
El procés de restauració no ha estat senzill, però amb molta humilitat Sagrera afirma estar-ne molt satisfet. També confessa, però, que també li fa cert respecte la reacció del poble. “La gent no pot esperar que el resultat sigui impressionant. Intentam evitar viure un canvi molt gros del que ja coneixem, però alhora, si no ess nota el canvi, sembla que no li hàgim fet res. Com a encarregat d’aquesta feina em toca explicar què he fet i per què: no és un resultat impressionant, però està fet pensant en el benestar de la carota i tenint en compte l’estima que la gent de Manacor hi té”.
Sagrera ha fet feina amb tres vessants. D’una banda, gran part del nas i la cara s’havia cruiat i deixava a la vista material original de la carota, amagada devers 3 mil·límetres de pintura. A més, la tela de darrere tenia diversos estrips del desgast i finalment les banyes, ja que no quedava ben fixada la part de la junta entre el llistó afegit de fusta i la banya en si i ballaven. “Hem assegurat les banyes I hem fixat la pintura de la tela així com consolidat tots els esqueixos i costures. Per la part de la cara, que tenia diversos cruis, se’ns plantejaven dues possibilitats: mirar com era l’any 1905 i intentar fer-ho talment o deixar-la així com quan va sortir el darrer pic. El primer és un criteri molt arriscat perquè no teníem cap seguretat que estigués en bones condicions. Com que als restauradors no ens interessa crear falsos històrics i que s’apreciï que s’ha restaurat hem aplicat una tècnica de reintegració didàctica a l’hora de repintar-ho. Hem aconseguit repintar les zones que li faltaven sense que es noti gens ni mica fins que estàs a un pam”. De fet, el restaurador fa referència a la primera feina de documentació que va fer: un escàner en 3D per poder observar la màscara des de tots els angles possibles. “Partint d’aquest arxiu podríem treure una còpia, li podríem llevar el pèl i totes les capes que amb els anys s’han anat afegint i d’aquesta manera potser podríem fer una reproducció de la carota original tal com estava l’any 1905”.
El restaurador explica que de carotes n’hi ha diverses i que la que ha restaurat “va començar a ser un problema treure-la al carrer, pel pes que té i pel mal que patia quan la festa va començar a fer-se grossa. Llavors es va fer una primera rèplica, l’any 2011, obra de Pere Pascual. Posteriorment, 5 anys després, Sebastià Pocoví va fer una altra rèplica”. Sagrera afirma que, de cara a un futur, li agradaria molt que es fes qualque acte didàctic o pedagògic: “Una xerrada, una exposició, el que sigui per poder mostrar a la gent els canvis que han patit vestimenta i carota al llarg dels anys perquè és possible que el públic general no sigui conscient de les diferències. Cadascuna de les carotes fetes, s’ha fet per una raó important i és interessant veure els canvis. Hi ha gent que pensa que tota la vida ha estat així com ells l’han viscut, però sempre hi ha diferències i matisos, sigui en la manera de fer la festa, en la vestimenta…” explica Sagrera.
