Maria Antònia Genovard (Artà, 1983) és educadora social a l'Ajuntament de Manacor des del 2012 i és l'encarregada de l'àrea de Participació i Prevenció d'Infància i Adolescència. Parlam amb ella sobre la primera jornada entorn de l'absentisme que es va celebrar el mes passat amb professionals dels diferents centres educatius del municipi, de l'Ajuntament de Manacor i del Servei de Protecció de Menors de l'IMAS.
Quina conclusió extreis d’aquesta primera trobada de la Comissió d’Absentisme del municipi de Manacor?
El que vàrem veure és que les dades que tenim no són reals. Hi ha diferents registres, tant a Serveis Socials com a Educació i sovint no coincideixen. Cal dir que les dades en absentisme no són el més preocupant. Allò que ens preocupa de veres és allò que el provoca. L’absentisme és allò que veim, és el símptoma d’unes dificultats familiars, socials i emocionals dels infants.
Avui qui més qui menys programa viatges d’oci i altres activitats en dies lectius. Més enllà d’aquestes dificultats que apuntes, heu detectat un cert relaxament per part de les famílies en el manteniment del precepte d’anar a escola?
Sí, i és un punt que no es té gaire clar com cal gestionar-lo. Ara bé, també cal dir que si és un absentisme puntual, no és crònic. En aquests casos hi va molt la responsabilitat de cada família i la importància que doni cadascú a l’aprenentatge dels seus infants. Necessitam conscienciar de la importància de l’educació d’avui en dia, perquè de vegades sembla que no se li doni la importància ni el valor que té realment.
Quines són les causes que provoquen l’absentisme crònic?
S’hauria de saber sempre la realitat i el context de cada família. De vegades hi ha una dificultat de conciliació. D’altra banda, si no es tenen les necessitats bàsiques cobertes fa mal fer feina en la necessitat d’anar a escola. No hem de donar un missatge alarmant del que provoca l’absentisme, sinó que hem de fer una feina per entendre el perquè de tants de casos, perquè darrere un absentisme segur que hi ha unes condicions que el provoquen.
I què hi podem fer?
Allò essencial hauria de ser la prevenció, per no arribar a casos d’un absentisme crònic. Es tracta de començar a actuar quan es detecten símptomes d’un absentisme intermitent. I no es tracta tant de castigar les famílies sinó de valorar la protecció que oferim a aquell menor.
Com es fa això?
Fent una valoració de la situació familiar, avaluant per què aquell alumne no assisteix a classe i després fer un acompanyament a les famílies.
Moltes de vegades quan sorgeix un cas d’absentisme crònic comunicat per l’escola a Serveis Socials ja deveu tenir aquella família detectada d’antuvi.
O no. Tal vegada amb les famílies que nosaltres atenem ja es fa una feina de conscienciació sobre la importància d’anar a escola. Totes les famílies ens preocupen, però és cert que a aquestes ja les tenim detectades. En canvi, amb aquelles famílies que no coneixem i que poden presentar casos d’absentisme no sabem tant què ens podem trobar.
Què s’hi pot fer des dels centres?
Creim molt en la prevenció. De fet, una de les conclusions que va sortir de la jornada és la importància de l’acompanyament emocional als infants. I les persones més properes als infants són els tutors, tot i que entenem la sobrecàrrega de feina que ja puguin tenir. L’objectiu amb què farem feina a la segona jornada, que serà al setembre de 2026, és aquest. Per això la farem quan encara no s’hagi iniciat el període lectiu, per poder recolzar els tutors en aquesta tasca. Volem que hi puguin participar perquè els consideram les persones clau en la prevenció de l’absentisme. Intentarem cada any poder fer la jornada a principi de curs, entre els mesos de setembre i octubre.
Als centres educatius s’hi han incorporat els darrers anys figures de l’àmbit més social, com els professors de serveis a la comunitat (PSC) o els psicòlegs, a més de tots els equips d’orientació. Com us hi relacionau?
Amb els PSC la relació dels educadors socials de l’Ajuntament és pràcticament diària i això ha suposat un canvi molt positiu. Un dels factors que va sortir a la jornada, precisament, és que hi ha centres on la figura del PSC no hi és cada dia, i això no sempre facilita les coses.
Hem parlat d’Educació. Però quin ha de ser el paper del Servei de Protecció de Menors de l’IMAS en els casos d’absentisme crònic?
S’actuarà sempre que el menor estigui en perill. Davant un absentisme moltes vegades hi ha altres factors que s’han de valorar. I d’altra banda, hi ha absentismes que els mateixos centres resolen una vegada que han començat a detectar-los i hi han pogut actuar.
També el policia tutor?
Sí, una de les seves funcions és precisament participar en el protocol de l’absentisme. De fet, una vegada detectat el cas, tant pot ser derivat al policia tutor com a Serveis Socials de l’Ajuntament.
Són preocupants les dades que teniu?
Les dades no són rellevants, ens preocupa més cap a on puguem anar. Hi ha tot un gruix d’alumnat amb desmotivació escolar, i això ho trobam molt a secundària, amb aquells joves que als catorze anys poden sentir que el seu tren ja ha passat, que el seu nivell curricular és molt lluny del de la resta i que, per paga, saben que han d’estar al centre fins als setze anys. En el cas de l’alumnat nouvingut la barrera lingüística també pot motivar l’absentisme, igual que la manca de vincle amb el centre. Molts d’alumnes no tenen un sentiment de pertinença al seu centre. Els és igual anar a una banda que a una altra.
Però per a molts d’aquests alumnes sí que hi ha els programes Alter o PISE… o no és exactament aquest perfil?
No estan pensats per a aquest tipus de públic. A més, les places que es poden oferir són insuficients. També hi ha la formació professional bàsica, però en aquest cas també cal haver arribat als quinze anys, i les places també són limitades.
El més preocupant deu ser l’absentisme a primària.
Un absentisme a primària sempre és més preocupant. I de fet el que miram és si a aquell nin li ha passat qualque cosa, quan veim que no va a escola.
Un absentisme adolescent pot coincidir amb consum? O amb altres indicadors com falta d’higiene, per exemple?
No tenen per què coincidir. Els casos són molt diversos.
Vols afegir res més?
Sí, insistesc que preparam la segona jornada i que consideram la prevenció de l’absentisme com un repte comunitari. Si no anam tots junts no ho aconseguirem. Cal que facem un bon treball en xarxa
