“No podem dir que hi hagi moltes dones en el món de la història de l’art si ho comparam amb els homes. Per un motiu: per ser pintors i escultors, abans es necessitava la techne, és a dir, el coneixement de la tècnica. Un artista és la combinació de l’habilitat a través del coneixement de la tècnica i de la creativitat, que esdevendrà més important així com avancem en la història”.
La historiadora de l’art Lucía Mestre ens parla de la presència de les dones en la historiografia. N’hi havia poques, perquè poques tenien accés a aquesta formació que apunta Mestre i perquè les que hi havia eren sovint silenciades.
“La majoria de les dones no tenien accés a aquest aprenentatge, que t’ensenyava a preparar la fusta, a fer els teus pigments… eren formacions que podien durar deu o dotze anys, i aquesta era la principal causa de la seva absència en el món de l’art”.
Tanmateix, però, no vol dir que no n’hi hagués. “Quines? Les filles dels pintors o artistes en general, que tenien accés a la formació al taller. Si les formacions es feien a altres bandes, les dones hi eren vetades. Però sí que si venien de famílies de pintors hi tenien accés. Tanmateix, però, cal que tinguem present que el paper que tenien assignat era el de casar-se i tenir fills”.
És clar, però, que així com avançam a la història surten excepcions “com la gran escultora Luisa Roldán…”. Mestre, però, explica que sovint “qui firma els contractes d’aquestes dones és el marit. Moltes tenen accés a la formació en el taller familiar, però en el moment que es casen deixen la seva activitat professional. I això passa des de l’edat mitjana fins avui. Llegia que una art advisor fins no fa tant (una consellera artística de col·leccionistes d’art contemporani) deia que no volia dones artistes, perquè en el moment que es casen deixen la seva carrera. Un col·leccionista d’avui encara vol artistes que tenguin una carrera exponencial”.
Lucía Mestre comenta també que “aquestes mans femenines dels tallers se silenciaven i l’obra seva s’atribuïa al pare o al marit. Per a mi, com a historiadora, veure tot el que s’està descobrint, tot aquest talent, aquesta mirada, aquesta sensibilitat, és emocionant. I tot això és molt recent, només passa de manera seriosa des dels anys 2000”. Es troben casos, també, d’artistes l’obra de les quals ha estat atribuïda inicialment a homes, com el cas de Sofonisba Anguissola amb Sánchez Coello, o el de Judith Leyster i Frans Hals.
En aquest sentit, la historiadora de l’art barcelonina recalca que “hi ha una figura molt negativa per a la dona, que és la de la musa. Hi havia algunes muses que també eren artistes, però la història es queda més amb la part de musa… Camille Claudel era una grandíssima escultora, i tenia tant de talent com Rodin, però era dona”.
A principi del segle XX, explica Mestre, que “els metges creien que si la dona desenvolupava la seva creativitat artística els seus òrgans reproductors s’atrofiarien. I això està escrit!”. Fins a principi del segle XX, insisteix, “les dones no tenien accés per poder estudiar… com representaràs un home o un cos si no has fet mai cap classe d’anatomia perquè no tens dret a fer un home nu. Les dones ho han tingut sempre tot en contra”.
Antigament “no es considerava que les dones tinguessin talent. Les que han sobresortit eren extraordinàries i ho han fet no sols pel seu talent, sinó perquè tenien un coratge i un valor que no només van demostrar en la seva carrera com a artistes sinó en la seva vida privada també, perquè no es van deixar arraconar en les seves relacions, i es van rebel·lar contra la família, i es van casar amb qui els va donar la gana. Ho trob apassionant”, diu Lucía Mestre, mentre insisteix que “eren dones d’un caràcter molt potent”.
I mentre tot això passa, l’arribada de tots aquests noms als currículums és lentíssima. “Amb el temps tindrem una història de l’art que començarà a ser més justa, perquè les poques dones que hi havia seran tan conegudes com ho haurien d’haver estat. És important tenir-ne molta consciència, perquè com que ha estat així durant tant de temps a la fi resulta que hi ha coses que hem absorbit de manera inconscient, i avui hem de prendre consciència de les dificultats que aquestes dones tenien, i encara tenim amb tots aquests missatges subliminals que rebem per poder-los canviar”.
Tot i que està especialitzada en pintura antiga, Lucía Mestre reconeix també que les artistes d’avui també han de passar un doble filtre sempre. “Quan la dona es torna mare, a totes les professions hi ha un moment de desigualtat i suposo que les artistes encara ho pateixen. És molt difícil, i ho sé com a professional i com a mare. La conciliació és una mentida que no es creu ningú. Jo mateixa vaig haver de deixar la feina dels meus somnis a París quan vaig ser mare, perquè era incompatible”
De tot plegat en parlarà la historiadora barcelonina dins el cicle “Un mes una obra” amb la conferència “ArtistAS: a les dones mai els ha faltat talent, els han faltat oportunitats”, que serà demà dimecres a les 19h a l’Espai 36 de Sant Llorenç. L’endemà, dijous, farà la primera part d’aquest cicle de conferències a Can Sales, a Palma.
