De bones novel·les es poden fer pel·lícules realment dolentes, i a l’inrevés: d’una obra dolenta es pot filmar una pel·lícula admirable. Avui ens trobem en el cas d’un llibre extraordinari de John Steinbeck, A l’est de l’edèn (1952), que es va convertir en una pel·lícula igualment admirable i ja clàssica per diversos factors.
Elia Kazan, el director de la pel·lícula, era grec de naixement. Va néixer a Constantinoble l’any 1909. Al cap de quatre anys la família emigrà als EUA. Als anys trenta s’interessà pel teatre i fundà, juntament amb Lee Strasberg, l’Actors Studio, d’on sortiren molts actors i moltes actrius reconeguts de Hollywood. Començà a fer cine pels volts dels cinquanta i ja de tot d’una destacà sobretot per la seva direcció d’actors. Es comenta que fou el descobridor de Marlon Brando i James Dean. L’any 1955 filmà A l’est de l’edèn.
El primer pas que havien de fer Elia Kazan i el seu guionista, Paul Osborn, era la feinada d’adaptar un llibre de set-centes pàgines i convertir-lo en un guió prou bo per filmar una pel·lícula de gairebé dues hores i que fos més o manco fidel a l’esperit de la novel·la. El que feren fou retallar la novel·la i centrar-se en els darrers capítols, car és allà on conflueix tot el drama que s’havia anat congriant a la resta de la novel·la.
La història que ens explica el director mostra clarament ressonàncies de la Bíblia. Està situada a Salinas, un poble de Califòrnia, l’any 1916 mentre a Europa s’ha desfermat la Primera Guerra Mundial i els Estats Units s’hi afegeixen aquell mateix any. El pare, Adam Trask, és un terratinent i comerciant que basa la seva vida en la Bíblia i també la vol fer viure de la mateixa manera als seus dos fills, Aron i Caleb, a qui ocultà l’abandonament de sa mare sota la mentida de la seva mort.
El pare prefereix i s’estima més Aron, que és un jove responsable, seriós, prudent. A Caleb no el té en consideració: el troba irresponsable, tarambana, gandul i una mica immoral, i això l’exaspera. Mentrestant, Caleb lluita per aconseguir l’afecte patern. El dia de l’aniversari del pare els dos fills li preparen un regal cadascun. Quan rep el d’Aron, el pare es mostra content i joiós. Caleb, tot il·lusionat, li dona el seu i el pare, amb cara de pomes agres i amb una actitud puritana, el rebutja, la qual cosa fa créixer el desconsol de Caleb, que li diu: «Aquesta nit volia comprar el teu amor, però ara ja no el vull».
La decepció de Caleb quan veu que son pare li rebutja el regal fa que la seva ira es giri contra el seu germà i li fa avinent el secret de la mare. I aquesta veritat és un vertader daltabaix per a Aron i, malgrat que és pacifista, s’allista per anar a la guerra. Quan el pare se n’assabenta, vol convèncer el fill a l’estació i pateix un atac de feridura que el deixa al llit amb risc de mort.
Hem de dir que la pel·lícula ens va agradar molt. Trobàrem que l’acció dramàtica està molt ben contada i que els personatges estan molt ben definits en les seves actuacions i els seus diàlegs. El protagonista principal és Caleb, interpretat per un James Dean novell, però que amb les expressions de la cara i l’actuació corporal fa que el personatge sigui viu i ben creïble, i molt humà. El seu personatge té una personalitat dual: és un jove sensible, però al mateix temps pot ser agressiu i pot ser tendre i rebel, insegur i amorós. Desitja l’amor que li ha faltat tota la seva vida i, per això mateix, utilitza una cuirassa per protegir els seus sentiments amagats. Només el xèrif i Abra, l’al·lota d’Aron, s’adonen i creuen que realment Caleb té un bon fons i que no actua per maldat.
Precisament, el personatge d’Abra és molt important en la història per entendre tota la trama de relacions paternofilials. Hi ha dos diàlegs molt aclaridors entre ella i Caleb. En el primer, parlen del perdó i en el segon parlen del bé i del mal, que és el tema que més preocupa a Caleb, ja que ell creu que és dolent i que s’assembla a sa mare. Però el millor de la seva participació arriba al final, quan parla amb Adam al seu llit.
I, quan comentàvem la pel·lícula, ens adonàrem que tocava molts de temes que encara ara són ben vius en la nostra societat. Parla del perdó, de l’amor, de la culpa, de la mentida i de la veritat. De la hipocresia, de les segones oportunitats i de l’angoixa que hom pateix quan no se sent estimat. De les relacions entre pares i fills, i entre germans.
Com que és una pel·lícula, ens havíem de fixar també en l’aspecte visual. I trobàrem alguns detalls que ens van cridar l’atenció. Un d’ells és que el director no filma cap primer pla de manera que només es vegi el rostre del personatge o una part de la cara, sinó que sol filmar en pla mitjà o pla americà, així que els personatges sempre els veiem dins el seu ambient i context. Un altre aspecte és que en els diàlegs que mantenen no fa pla i contraplà, sinó que veus els personatges mentre xerren en el mateix pla, i amb això et dona a entendre que hi ha una relació més estreta entre ells. Quasi sempre Caleb és filmat en lleuger contrapicat, o sigui, amb la càmera un poc per davall del normal. I el que més ens va sobtar de tots és que les vegades que el director ha de mostrar les discussions entre pare i fill el pla no es manté horitzontal, sinó que està inclinat. Es veu en biaix i fa la sensació d’incomoditat, d’inseguretat, de neguit, de confrontació.
I també vam comentar la importància de la música de Leonard Rosenman, que dona profunditat als personatges i a les situacions, les acompanya i les potencia. Kazan ja comença la pel·lícula amb una obertura musical de tres minuts en la qual sonen una sèrie de leitmotivs musicals que després es repetiran al film. Leitmotivs que representen els personatges principals, sobretot Caleb i Abra. I la direcció artística que engloba l’ambientació i el vestuari la vam trobar molt encertada, de manera que et fa viure totalment en un poble americà a principis del segle xx.
Però allò que va fer créixer el debat va ser que un dels membres del Club, mentre veia la pel·lícula, també es va posar a llegir l’obra de Steinbeck. Es va entusiasmar tant que, per mitjà del grup de WhatsApp, va induir els altres membres a llegir-la. I així ens trobàrem que havíem vist el film i havíem llegit la novel·la. I què va sortir d’aquest fet? Que ens posàrem a comparar l’un i l’altra sense tenir en compte que són dues maneres diferents d’explicar una història. La literatura està feta només de paraules; el cine, en canvi, és la unió d’imatge, paraula i música. Una novel·la es pot estendre molt més. S’hi poden descriure ambients i personatges, s’hi poden contar sagues familiars sense cap problema. Aspectes que en un film s’han de cuidar molt per no resultar pesats. De fet, en la novel·la hi surten tota una sèrie de grans personatges (els pares i el germà d’Adam, els Hamilton, el criat xinès Lee) que, per mor de l’adaptació del guió cinematogràfic, han desaparegut. I també hi havia canvis en fets i situacions de la part final del llibre. Però això no va impedir, en definitiva, que tant la pel·lícula com la novel·la ens agradessin moltíssim, ja que tant l’una com l’altra les vam trobar extraordinàries.
