La crisi dels 30 m’agafa amb els seus típics temes insuportables: a qui fan por els canvis? Segons gairebé totes les columnes d’opinió que puc llegir a la premsa, aquests dies vivim una època plena de coses que trontollen. Canvis polítics, climàtics, migratoris, demogràfics, ideològics. Vivim en un estat permanent de canvi i això ens condiciona l’existència. Però sempre hi ha d’haver canvi? És l’angoixa l’única manera de transitar-lo?
Deixant de banda les sacsejades estructurals que fa anys que transitam, avui pens en el canvi particular, en els canvis vitals. D’ençà que naixem tenim clar que la vida es tracta d’això: anar passant etapes, viure-les amb més o menys intensitat i deixar pas a altres moments. Tot i això, cada vegada que s’acosta un canvi ens envaeix cert malestar. A vegades és complicat no poder controlar i deixar que la incertesa faci camí en nosaltres. D’altres és un plaer. El que em comença a quedar clar arribant a la trentena és que has de triar si unir-te al vaixell de la casa-cotxe-fills o al de ja-ho-veurem.
Heràclit era el rei del canvi: “Tot passa, tot s’escola”. Sense voler que això sigui un comentari de text de segon de batxillerat, aquesta frase sempre em fa pensar en què nosaltres, malgrat saber-ho, posem intensitat a la vida. El més lògic per a alguns seria pensar que si tot s’acaba, no cal esforçar-s’hi gaire. Altres tendim a reflexionar sobre la finitud mateixa de la vida. I és precisament degut a això que val la pena deixar-nos-hi la pell. Res és més urgent que viure.
Fent feina a l’institut veig moltes vegades certa desídia en l’alumnat. Per què m’he d’esforçar a fer aquesta feina si, tanmateix, no em serveix per a la nota? A mi em venen ganes de fer de dona vella i explicar que segurament algun dia enyoraran fer aquestes tasques, però conscient de la poca credibilitat que tendria sovint opt per intentar enganxar-los de qualsevol manera. Ara bé: per què cal fer coses que no serveixen de res? Nuccio Ordine en parla prou a La utilitat de l’inútil. Els sabers inútils són sovint aquells que ens acosten a la passió, al fervor per conèixer. I afegiria: són els que ens preparen per al canvi constant que és la vida. Què són la història, la filosofia i l’art sinó un repàs als canvis més importants d’una comunitat concreta? De fet, com a artefacte acadèmic, les humanitats també són generadores de canvi per si mateixes.
Un dels miralls on sempre m’agrada mirar-me és la meva sèrie preferida: Sex and the City. Malgrat l’allau de crítiques que ha rebut darrerament, Carrie Bradshaw sempre serà un dels personatges amb més canvis vitals inesperats. Ella tanca un dels episodis icònics amb aquesta reflexió: “Després de tot, les estacions canvien, també ho fan les ciutats; la gent entra a la teva vida i la gent se’n va. Però és reconfortant saber que els que estimes estan sempre en el teu cor. I si tens molta sort, a un avió de distància”. Ella escriu això a l’inici d’una nova tardor. Jo encara no sé si els canvis em fan por. La certesa més evident ara mateix és que els 30 arriben amb tot de coses que es mouen, troben nous llocs i es transformen. Celebrar-ho és l’única manera de fer espai a una vida més urgent que mai de viure.
