Gabriel Bibiloni (Pòrtol, Marratxí, 1951) és llicenciat i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i ha estat professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears entre els anys 1976 i 2022. Avui serà al Cafè Ca'n Lliro per participar en els Dimecres de l'Obra, on presentarà el seu darrer llibre, Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular.
Explicau-nos en primera instància el títol del llibre. Per què aquest santoral és “apòcrif”? És per la seva vinculació amb la cultura popular i, per tant, per una certa distància amb la litúrgia o els dogmes catòlics?
Primer perquè la vida dels sants és explicada no sols tenint en compte la tradició catòlica sinó també altres punts de vista més crítics, sempre en el respecte a totes les creences. Pensem que la mateixa Església ha fet una evolució i ara diu coses abans impensables, com que no hi ha proves de l’existència de sants fonamentals, com sant Jordi, santa Caterina, santa Eulàlia i molts més. En segon lloc perquè seguim el calendari tradicional i no el que surt de la reforma del 1970, que va desplaçar un munts de sants del seu dia tradicional i els va traslladar a un de nou, de vegades llunyà de l’anterior. Aquest fet ha desbaratat una bona part de la cultura popular: per exemple, amb Sant Macià el 14 de maig, abans 24 de febrer, ja no té sentit la dita “Per Sant Macià l’oronella ve i el tord se’n va”. O ja és absurd dir “Per Sant Tomàs fred al nas” si ara Sant Tomàs ja no és el 21 de desembre sinó el 3 de juliol. I així molt més. Crec que aquesta reforma va ser un desastre. En tercer lloc, és un poc apòcrif també del punt de vista lingüístic. En aquest llibre he assajat un model de català que supera tant com he pogut la interferència de l’espanyol, a vegades amb solucions heterodoxes que podran xocar a qualcú. Jo escric, per exemple, crocodil i no cocodril, investir i no invertir (diners), Sòdoma i no Sodoma, Lisbona i no Lisboa, hal·lucinació i no al·lucinació, sant Henric o sant Ignaci. No hi ha cap des de, ni cap assumpte, ni cap pregunta, ni cap dels nombrosos castellanismes que recullen els diccionaris.
El caràcter apòcrif del vostre treball és complet? Vull dir: tota la informació que hi surt de cada sant està desvinculada dels cànons religiosos? O per exemple hi explicau els martiris (per posar un exemple) tal com s’han transmès a través de la litúrgia i la tradició catòlica?
La vida dels sants s’explica segons la tradició cristiana. I sovint aquí hi ha la gràcia: que hi ha coses tan absurdes que ningú les pot agafar seriosament. Un element essencial d’aquesta tradició són els martiris, moltes vegades fruit de la immaginació i de la transmissió boca a boca, o text a text, d’aquests fets sensacionals. Un altre element són els miracles, també sovint espectaculars. Tant els martiris com els miracles tenien la funció d’impressionar i de convèncer de la veracitat del cristianisme a una societat fàcilment manipulable i necessitada de protecció. Però tot això es presta a explicar-ho amb un estil un poc irònic i lúdic.
El santoral, com tants d’altres elements, té una vinculació directa amb la conquesta catalana del segle XIII, que a banda de ser catalana també va ser cristiana. Són indissociables, la catalanitat i la cristiandat? Com podem explicar i acostar-nos a tans d’aspectes de la llengua i de la cultura popular si ens declaram no creients?
S’ha de separar la religió de la cultura. La religió és la creença íntima i la pràctica de cadascú. Això sempre s’ha de respectar. Una altra cosa és la cultura, com a patrimoni col·lectiu i associat a una identitat, nacional o fins i tot del que es diu la societat occidental. La nostra cultura, catalana i occidental, té una base indiscutible que és el cristianisme. L’arquitectura (catedrals, monestirs), la pintura, l’escultura, la literatura, la música, etc. en gran mesura no s’entendrien sense el cristianisme. Podem ser cristians, agnòstics o ateus, però la nostra vida està profundament marcada pel cristianisme. El nom que portam, descomptant el que porten alguns membres de la darrera generació, és un nom de sant, perquè a partir del concili de Trento portar un nom de sant era obligatori, i abans no essent obligatori era pràctica general. Celebram Nadal, Tots Sants, el carnaval, les grans festes de Sant Antoni, Sant Joan o Sant Sebastià, a molts ens agraden les processons de Setmana Santa, malgrat la lamentable espanyolització de les del nostre país, i moltes coses més. I no fa falta ser cristià creient i pràcticant per a valorar tot això. D’altra banda, la llengua que parlam està en bona mesura conformada pel cristianisme. Diem adéu, si Déu vol, fer les coses com Déu mana, que una cosa està deixada de la mà de Déu o que Déu ens agafi confessats, i ningú no pensa en cap Déu. Moltes dites són sorgides dels evangelis o de la missa, com perdre l’oremus, ser una ànima mea, ser el súrsum corda, això va a missa, passar un calvari, anar d’Herodes a Pilat, plorar com una magdalena, estar fet un llàtzer, durar de Nadal a Sant Esteve, ser de les retalladures de Judes i un llarg etcètera. Moltes d’aquestes expressions ara es perden entre els joves, i és de lamentar, com és de lamentar la pèrdua de la fraseologia en general, que és part de l’esfondrament de la llengua.
Quines fonts heu consultat per elaborar el llibre? Material folklòric o lingüístic? Documentació religiosa? Quin pes hi han tengut les fonts orals?
Per a la vida i miracles dels sants és molt simple. Hi ha informació pertot. Però això en realitat m’interessava de manera secundària. El llibre parla de la vida dels sants perquè en un santoral se n’ha de parlar, però el que més m’interessa eren les connexions dels sants amb la cultura i particularment amb la cultura popular. A partir dels sants pots arribar a moltes bandes: l’onomàstica, la toponímia, la llengua, la fraseologia, la vida pagesa, les festes, les diversions, fins i tot el patrimoni material, com monestirs, esglésies, etc. Per als elements de cultura popular m’he basat en materials sense els quals no hauria fet res, com el Costumari català de Joan Amades, el magnífic Calendari folklòric del pare Ginard, els Arts i oficis d’antany de Joan Llabrés i Jordi Vallespir, obres d’Alcover, com Corema, Setmana Santa i Pasco, i un munt de llibres de cultura popular que ocupen uns quants prestatges de la meva biblioteca. En tot cas, aquest és un llibre de divulgació, pensat per a ensenyar coses i perquè el lector trobi qualque plaer de la lectura. Jo no he descobert res. Tot el que dic és escrit aquí o allà. Només he compilat, resumit i organitzat. Potser l’aportació estrictament personal són algunes observacions sobre onomàstica, com la diatriba que faig contra la grafia Ignasi en lloc de la correcta Ignaci.
Els continguts de cada un dels articles estan sistematitzats? Què hi podem trobar? Hi ha informació gràfica, com ara la reproducció de quadres o escultures de cadascun dels sants?
A cada capítol hi ha una imatge representativa del sant, afortunadament en color, que sol ser una obra destacada de qualque pintor. És important perquè normalment a les pintures i escultures els sants van acompanyats d’un objecte de la seva vida que permet d’identificar-los. Pensem en el canet de sant Roc, la torre de santa Bàrbara o la palma dels màrtirs, el bàcul dels bisbes, etc. A cada capítol, a més de contar la vida del personatge hi ha explicacions sobre l’etimologia del nom, els topònims dels Països Catalans que surten del sant en qüestió, la fraseologia generada pel sant, les tradicions entorn del dia, etc. En el cas de sants fundadors d’ordes religiosos es parla d’aquests ordes, dels seus hàbits o dels monestirs i convents que han produït. Sempre amb un enquadrament dins els Països Catalans. Alguns capítols es presten a fer una mica de divulgació històrica. Per exemple, en el capítol dedicat a sant Pau parlam del cristianisme inicial, de les tensions entre els líders d’aquella nova secta jueva, de l’enfrontament entre el líder de Jerusalem, el germà de Jesús dit Jaume, que volia que la nova ideologia es restringís als jueus, i Pau de Tars, que volia que s’obrís als pagans. O en el capítol dedicat a sant Pere, considerat el primer papa, es parla de com es va formar el gran poder de l’Església i de com el papa esdevé el rei d’un estat prou gran una autoritat secular per damunt els reis del món cristià. També hi ha una part del llibre que no està dedicada a sants sinó al cicle de Pasqua, que inclou els costums de la quaresma, la Setmana Santa, el Corpus, etc.
Pot servir-nos de calendari pagès o de calendari natural, aquest santoral?
I tant. Pensem que el santoral ha estat tradicionalment una agenda per a la gent, especialment per als pagesos. Abans en aquest país tothom sabia en quin dia queia cada sant. I se celebrava el sant de cadascú, no l’aniversari. Ara només se saben els sants de les grans festes, com Sant Miquel, Sant Antoni, Sant Joan, i alguns més, i la gent felicita per Whatsapp o Facebook els que porten aquests noms. A mi em feliciten per Sant Miquel, llevat d’alguns que han llegit el llibre, que em feliciten per Sant Gabriel “autèntic”, el 24 de març. Però deia que el santoral ha estat fins fa poc l’agenda dels pagesos. L’activitat agrícola va associada a refranys que fan referència a les festivitats del calendari. I tothom sabia que per Sant Mateu verema tot Déu, que per Sant Martí mata el porc i enceta el vi, que per Sant Pere enrevolten la figuera, que per Sant Macià les parres a podar, que per Sant Miquel comencen a llaurar, que entre Tots Sants i Nadal s’ha de sembrar, que per Sant Jaume s’ha d’haver acabat el batre, etc. Els pagesos no sabien llegir i el refranyer era la seva guia i referent. També el refranyer del santoral era un depòsit de coneixements meteorològics: Si la Candelera plora…, sant Arnau tanca el vent en clau, per Sant Andreu pluja o neu.
El santoral és extensíssim i de fet hi ha molts de noms que avui o estan en desús o no han estat mai propis de la tradició catalana. Com ho heu fet per triar els sants que surten en el llibre? Us heu cenyit a la tradició estrictament catalana i actual?
Efectivament. De sants n’hi ha per donar i per vendre. Cada dia de l’any està associat a un grapat de sants, molts dels quals ningú no ha sentit anomenar. Com que el meu interès era la cultura popular, vaig triar aquells sants que en el país, i particularment a Mallorca, han generat cultura popular. Aleshores santa Florentina o sant Anastasi no m’interessen per a res. De fet els sants que surten en en llibre són els que tenen un nom que és un dels noms que han portat tradicionalment els mallorquins.
Parlem d’onomàstica. Així com passen els anys es percep una despersonalització important en els noms que trien les famílies per posar als seus infants. Dites com “De Joans i d’ases n’hi ha a totes les cases” sembla que avui perden vigència. Fins a la dècada dels noranta la tradició de la transmissió familiar dels noms es va mantenir prou viva. Però amb el temps, les Catalines, les Margalides i les Antònies cediren el pas a les Laures, les Cristines i les Neus. Més endavant aparegueren les Ones i les Llums. Igual com els Antonis, els Miquels i els Bartomeus, avançaren cap als Marcs i als Adrians, . Com ho veis? Els canvis són normals al llarg dels segles? O us preocupa, la tendència actual? Conservaríeu la tradició de posar el nom dels avis als infants?
Ho heu explicat molt bé. A Mallorca tenim un repertori de noms tradicionals molt reduït. Durant els segles XIX i XX i fins als canvis que indicau els noms masculins portats pels mallorquins no passaven gaire d’una cinquantena, i els noms de dona no passaven gaire de vint-i-cinc, sense comptar els noms de dona que són noms masculins feminitzats, com Miquela o Sebastiana. De fet sempre hi ha hagut modes, però abans, les modes s’havien de circumscriure als noms de sants i ningú no sortia del repertori secular. Quan això s’ha liberalitzat hi ha hagut una explosió de noms nous amb la intenció de sortir de la rutina tradicional i d’evitar repeticions. A la meva família en tres generacions hi havia cinc Gabriels i els havíem d’esmentar amb un “sobrenom”. Potser hem fet una mica llarg, amb això dels noms exòtics. No crec que torni la norma de posar el nom dels avis, però potser podríem pensar que tenim un repertori de noms tradicionals catalans prou ric i variat, i que no fa falta anar a cercar noms a l’altra punta del món.
