Asma Ismail (Jersualem, 1977) és activista palestina, membre de l’entitat Samidoun que fa feina per visibilitzar la situació dels presos a Palestina. Establerta a Barcelona des de fa 15 anys és administrativa de professió però actualment dedica gran part del seu temps a fer tallers de cuina i brodat palestins. “Les mares ho ensenyen, forma part de la nostra cultura ja des d’infants. Més que ensenyar a cuinar o a cosir, els meus tallers ensenyen la història de la resistència”. Ismail té clar que tots aquests elements culturals, també contribueixen – més enllà de la resistència organitzada o les armes – a fer perdurar la memòria del seu poble. “És molt important per a nosaltres protegir aquests elements, dins i fora de Palestina”.
Si parlam de neteja ètnica, diu Ismail, hi ha moltes maneres de fer-la, més enllà d’assassinar la gent o matar-la de fam. Fa referència als més de 6 milions de refugiats palestins arreu del món a qui se’ls impedeix tornar a viure a Palestina “fins a les terceres o quartes generacions” però també d’altres que viuen situacions administratives complexes. Ella, per exemple, fa 7 anys que no pot tornar a Palestina. “La gent de Jerusalem tenim un document, com una espècie de permís de residència que et compromet a viure a qualsevol lloc fora de Jerusalem, en el cas que demanis una altra nacionalitat. És a dir, si jo deman la nacionalitat espanyola, llavors podria tornar a entrar a ca meva, però em llevarien els documents que acrediten que jo he viscut allà tota la meva infantesa i adolescència. Això no ho vull fer: aquest paper és l’únic que em demostra legalment com a palestina”. Aquesta situació administrativa la manté sense nacionalitat perquè Ismail va créixer en un camp de refugiats: “les persones que viuen en les terres ocupades l’any 48 tenen passaport israelià. A Cisjordània, en canvi, tenen passaport palestí, tot i que no es considera nacionalitat perquè Palestina no es reconeix com a estat”.
N’Asma va passar ahir per Manacor en el marc de la projecció de No other land que organitzava 39 Escalons i abans de l’esdeveniment vàrem aprofitar per tenir una conversa amb ella que ens explicava que tota la seva família viu a Jerusalem. Una ciutat que, per sort, viu una situació relativament millor que la de Gaza. “És relativament fàcil comunicar-nos amb ells, però a qualsevol part de Palestina, Israel troba una manera de reprimir a la gent: la situació és molt perillosa arreu”. De fet, explica que té dos nebots a la presó: un condemnat a deu anys i l’altre en detenció administrativa. És a dir, el primer té condemna, per resistència i tot i que pensa que tampoc no és just, almanco és un petit consol. L’altre nebot, en canvi, està a la presó sense delicte ni càrrecs, com gairebé 4000 palestins. Una situació que Ismail defineix com “un càstig col·lectiu. Sembreb la por: facis o no facis, pots estar a la presó”.
En aquest sentit, diu “és molt difícil emocionalment passar aquesta situació des de la distància. Quan estàs allà, tens el caliu de la teva gent. Jo he de plorar tota sola davant d’una pantalla veient les imatges de tot el que ha passat”.
L’única solució, la lluita
“Des de l’any 37, ja amb el mandat britànic, vivim la mateixa situació” afirma Ismail. Amb dècades de repressió acumulada sobre les espatlles del poble palestí, Ismail creu que l’alliberament de Palestina no passa per cap solució política. “Per culpa dels polítics estam en aquesta situació: l’única solució és la lluita, la lluita armada i de qualsevol manera que tenguem a l’abast. En aquest sentit, el nivell de la resistència palestina no és res comparat amb la força que pot tenir Israel, gràcies a Europa i els Estats Units, però després de dos anys no han pogut acabar amb la resistència. La resistència no és un capritx, no és una opció. És una manera de viure, és el nostre dia a dia. No hi ha grisos: o estàs a favor de la lluita palestina o estàs en contra. Estam en un camí que no té marxa enrere”. Ismail creu que “ara mateix, amb Israel és impossible arribar a un acord: com hem de conviure amb la gent que ha matat els nostres fills? Com hem de conviure amb la gent que ha ocupat les nostres terres? Com hem de conviure amb la gent que ha destruït ca nostra?”.
Ismail és radical amb aquesta postura i tot i que fa uns anys s’hauria plantejat una convivència pacífica, actualment i després del que ha passat a Gaza, no ho veu possible. De fet, diu que, tot i que durant un temps a Israel hi va haver manifestacions, ara ja no n’hi ha, “perquè ja els han retornat els ostatges: només eren bons quan els interessava”. En aquest sentit, argumenta que “és fàcil veure les coses d’enfora, però viure-les és molt diferent: jo no vaig viure al meu poble: vaig viure a un camp de refugiats sense el mínim necessari per viure. Mentrestant, a pocs quilòmetres hi ha gent vivint il·legalment a la casa dels meus padrins, en la meva terra. Saps com és d’indigne viure com a refugiada en el teu propi país? Passant per checkpoints per moure’t, amb el perill de què et disparin quan tornes d’escola, havent de tornar a casa abans de les cinc de la tarda per possibles perills… Jo això no ho oblid perquè vaig perdre la meva infància i la meva joventut així. Com puc perdonar a qualsevol israelià que ha permès que es mantingui aquesta situació?”.
El paper de la dona
Lluny d’estereotips sobre el món àrab, Ismail defensa que la dona palestina sempre ha tengut un paper actiu en qualsevol aspecte vital, colze a colze amb l’home. De fet, explica que la primera associació de dones al món àrab va ser a Palestina i que el nivell universitari de les dones palestines és el més elevat dins dels països àrabs. Més enllà de si són religioses o no, diu que “la dona palestina és lluitadora. No només com a mares, germanes o filles que pateixen pel que pugui passar als seus familiars al carrer sinó també des d’una perspectiva activa: estan a la resistència, en els túnels fins i tot”.
Un dels arguments més utilitzats per la defensa d’Israel és la proximitat al món occidental quant a costums i maneres de fer, defensant que el paper de la dona en el món àrab és molt més repressiu quant als seus drets i la seva llibertat. “Quantes d’aquestes persones s’han preocupat per les 15.000 dones assassinades pels sionistes a Gaza? Això no és violència?” es demana Ismail.
La situació dels presos
Asma Ismail forma part des de fa anys de Samidoun, la Xarxa de Solidaritat en favor dels presoners palestins. Samidoun significa “ferms” i és una entitat internacional d’organitzacions i activistes que fan feina per visibilitzar la situació dels presoners palestins. De fet, es va desenvolupar a partir de la vaga de fam de setembre-octubre del 2011 dels presoners palestins a les presons israelianes. “Mai se sol parlar dels presos: la situació de les presons és molt greu i és molt important el seu paper, són la primera línia de la lluita. No viuen condicions normals i aquesta situació ha empitjorat d’ençà del 7 d’octubre del 2023”. Fa referència a les condicions en la presó de Sde Teman, al Sud de Palestina: una presó a l’aire lliure al mig del desert on tenen constància de condicions climàtiques extremes, malalties com la sarna, però també violacions, tortures o manca d’accés a medicaments o menjar. Abans de l’ofensiva del 2023 per part d’Israel, tenien constància d’uns 5.000 presos. De llavors ençà, aquesta xifra hauria augmentat fins devers les 11.000 persones “sense comptar les persones segrestades de Gaza”. Entre aquestes persones hi hauria dones i infants i l’activista destaca que en aquests espais de la vergonya tampoc deixen entrar ni a ONG ni advocats i molt manco a les famílies. “Recentment, es va filtrar la notícia d’una violació en aquestes presons. Sense nom, sense dades i sense contacte, cada família pensa que aquell pot ser el seu fill”.
De fet, explica que Israel té el Cementiri de Números, una fossa comuna inaccessible per al públic. “Si un pres mor allà, però no ha complert la seva condemna, quedarà allà fins que la compleixi” afirma l’activista. Ismail fa referència a desenes de cossos retinguts per part de les autoritats israelianes i parla fins i tot de tràfic d’òrgans i de pell, per part d’Israel, un fet que va denunciar l’entitat Euro-Med Human Rights Monitor, que fa un grapat d’anys ja va afirmar que tenia documentació que acreditava les confiscacions de cossos en els hospitals d’Al Shifa i l’Hospital Indonesi, durant els primers atacs als complexos sanitaris. Aíxi mateix, la mateixa ONG ja va denunciar en el seu moment que soldats israelians retenien cossos sense vida de desplaçats palestins mentre fugien cap al sud pel corredor “segur”.
