Mumare i jo a vegades anam a caminar. No és que ho fem de manera habitual, cadascuna en la seva rutina. No. De fet, ens costa anar a caminar. Som persones més de butaca, de llibre, de sèrie, de trescar per casa. Podria passar hores al corral sentint-la xerrar mentre poda l’enfiladissa. Anar a caminar ens fa peresa. Però algun diumenge mandrós una diu a l’altra “anam a caminar”? I com si no ho haguéssim fet mai, com si fos la millor idea del món, anam a caminar i caminam però sobretot xerram. Xerram de tot i de tothom, clar, perquè això és el que fan les mares amb les filles, no? Dur una actualització constant de qualsevol petita variació d’elements del nostre entorn. Saber exactament què passa a qui, si la brusa que porta l’altra és nova i si no ho és quan i on la va comprar. Bé, és igual. Nosaltres ho feim això.
Anam amunt i avall pels camins de sempre, no penseu que feim rutes noves. Millor conèixer. Millor saber on anam. Millor tenir les coses clares i poder-nos centrar en la conversa, que sempre és curiosa. Els temes que volem tractar davallen com cataractes, com si no tinguéssim més dies ni setmanes. Repassam els nous embarassos de les meves excompanyes d’institut i comentam les fundes de sofà que volem comprar. Examinam alguna casa nova i classificam la millor manera de rentar la roba blanca. Criticam, per què no, a algú de la família. Totes les famílies felices s’assemblen, no?
Xerram d’aquestes coses inútils tan necessàries mentre saludam a altres caminants, la majoria dones. Amigues, mare i filla, cosines, companyes de classe, veïnades. És igual el vincle mentre hi hagi l’únic element indispensable en qualsevol intercanvi entre dones: la xerrameca. En acabar la ruta tornam a casa com buides. Però buides de bé: sabent que la setmana següent tendrem nous temes a tractar, tranquil·les perquè no ens hem deixat res important. Algun dia se’ns acabaran els temes? Mumare i jo no xerram en tota la setmana si no hi ha res de nou. El dissabte que ve em telefona. Vendràs demà a dinar?
A vegades, en acabar quedam assegudes a la cuina fins a les cinc, murmurant perquè mai se sap qui pot escoltar. Mon pare apareix després d’unes hores. De què xerrau tant aquí fluixet? El mir i pens que és just així com les dones hem conegut el món. Xerrant i rient, murmurant, caminant del bracet, l’una devora l’altra, joves, velles, alegres i tristes, arreglant els mals amb l’única arma que ens importa: les converses infinites.
