Una hora abans de pegar l’esclafit, davant cal Baciner, al número 8 del carrer de Sant Roc, ja hi ha un rotlo de mata fet per delimitar el lloc on ballaran els dimonis. Un centenar de persones ja s’hi ha arremolinat, una mica més enrere, a l’esquerra del rotlo, una retroexcavadora té la pala alçada i un grapat d’infants i no tan infants enfilats per poder veure el primer ball amb visió panoràmica. Ben davant cal Baciner, com ja és tradició, els veïnats hi tenen una escala dins l’entrada. Cadascú d’enginya com pot. Hi ha impaciència. Un grup de quatre o cinc infants, tots nins, vestits de dimoni, ballen dins el rotlo al ritme incontinent dels joveníssims santantoniers que canten a cor què vols.
Van arribant els actors de la festa, ara un dimoni, ara un sonador, ara un familiar, suara un membre del Patronat. I així, entre cançó i cançó s’obrin les portes del sòtil, cauen els caramels, i finalment, oh prodigi, les persianes marrons de cal Baciner es baden de pinte en ample. Surten ordenats els sonadors, i darrere, els dimonis, cadascú amb el seu estil espantador. El dimoni gros, potser un poc ansiós, vol sortir al mateix ritme que els petits, i sense voler, fer a la part de dalt del portal, però tot d’una ho corregeix i al punt ja es troba al mig del rotlo.
Tot sembla estar a punt, però Mateu Juan, Aleix, alça una mica la mà, com demanant per parlar. Es fa un silenci grandiós. “Aquesta va per tu, Miguel Ángel”, diu alçant un dit al cel. I així comença la festa, amb el nom i la persona dins la consciència i la memòria de tots els qui canten. En faran dues o tres més i sense més dilació ja hauran de partir, carrer de la Verònica amunt, cap a l’Ajuntament. Un gran passadís els espera a la plaça del Convent. Sense corregudes, sense presses, amb pas ferm però alhora assossegat, sonadors i dimonis travessen el pas i es planten enmig de la plaça.
El portal de la Sala està obert. L’únic de tot l’edifici. Les autoritats, però, són defora, damunt la vorera. La presidenta Prohens, la presidenta del Congrés espanyol Francina Armengol i el batle Miquel Oliver, a més d’altres regidors i autoritats arribades de Palma. Hi ha un moment de desconcert. Ha arribat l’instant més delicat d’aquesta fase de la festa. Tres mil joves esperen per cantar i ballar. Però la idea és que no ho facin, que escoltin en silenci el cant dels sonadors. I els dimonis no ballaran. Els mitjans s’acaramullen davant els dimonis i les autoritats. El batle surt de la fila i s’adreça als companys dels mitjans de comunicació: “Som en un moment de dol, i hi ha d’haver un respecte”. Els companys es dispersen, es fan dues passes enrere, s’acoten.
Els dimonis estan davant les autoritats. Comença la música, se sent qualque remor. Toni-Lluís Reyes, i amb l’autoritat que li confereix la carota de dimoni gros, mou la mà, com demanant silenci, pau, repòs, pausa. Després es du el dit a la boca: silenci. La música dels sonadors no s’havia sentida mai tan solemne. El cel és net. No fa fred, però sembla com si una llàgrima conglaçada s’aferràs a les ninetes de tots els presents. Un poble que sap plorar plegat és un poble amb ànima. Sense cap altra eina que la mirada, la memòria de Miguel Angel ha aconseguit unir en el dolor tres mil joves que estimen la festa i que ara també l’estimen a ell.
Tota la plaça ha emmudit. Des dels balcons, no tan estibats com altres anys, també davalla un alè de solidaritat, que encara s’allargarà en un segon ball. Ara els dimonis es col·loquen en posició de ballar. Hi tornen els sonadors, i torna el silenci de la plaça, només trencat pels tocs de les barres dels dimonis sobre les llambordes de davant la Sala. I el poble plora de pena a cada toc.
Després vendrà la festa, i les primeres cançons ballades, que ja no seran iguals, que tendran aquella contenció inevitable, aquell alè indescriptible de la petitesa humana davant el destí, el pas inexorable del temps, el record dels qui no hi són, l’amor dels qui hi són sempre. Sant Antoni és, més enllà de la disbauxa, una teringa d’emocions transcendents, vitals, imprescindibles i definitòries.
Ballaran, com tants d’anys fa, davant cal Metge Montserrat, davant Sant Francesc, a la plaça de les Verdures, a ca na Montse Miquel i en Llorenç Gelabert, al carrer de n’Olesa, sempre tan enramellat, i d’allà cap a can Patxó. Enguany, sense tantes presses, sense pensar que no arriben, els dimonis seran davant la Sala una altra vegada per partir amb la Colcada, puntuals, i fins i tot abans d’hora.
