Sonia Herrero (Vinaròs, 1974) és psicoterapeuta NARM, un enfocament contemporani per al tractament del trauma complex, del desenvolupament i relacional. A més és acompanyant de familiars, escriptora i conferenciant. Dimecres 25 de febrer a les 11 h a Estel de Llevant presentarà el seu llibre Cuando nos volvímos locos i formarà part d’una entrevista en el marc del pòdcast de l’entitat, Tertúlies Paranormals. Després d’una experiència personal lligada a la salut mental va escriure aquest llibre i va crear l’associació prosalut mental integral Humana-Mente.
Què t’inspira a escriure aquest llibre?
La meva història. El llibre conta el que jo vaig viure quan el meu fill, amb 19 anys, va partir diversos episodis psicòtics i com el vaig acompanyar. Necessitava escriure per processar tot el que m’havia passat a mi. Jo ja feia feina com a psicoterapeuta quan tot això va passar i crec que ens va ser de gran ajuda. Crec que no hauria recuperat tant sense aquesta part d’experiència professional.
Mescles l’experiència personal i els teus coneixements tècnics sobre salut mental. Què passa quan un cas com aquest t’afecta en primera persona?
Se’m fa mal desvincular perquè un element molt important en la meva vida és el meu germà major, que fa 30 anys que està diagnosticat amb esquizofrènia. Les circumstàncies llavors varen ser molt similars a les del meu fill: 22 anys, va començar a consumir drogues i va tenir un primer brot. Els meus pares llavors no tenien les eines i tampoc no existien els recursos que tenim avui i per això el meu germà ha quedat així, viu en una residència i no ha recuperat la seva vida. Això va suposar una influència molt gran perquè tenia clar que volia fer les coses de manera diferent. Hi havia moltes coses que jo sabia que no havien funcionat amb el meu germà. Els meus pares varen tractar el tema en silenci, ens varen demanar que no en xerràssim del que li havia passat al meu germà. Això ha suposat una gran càrrega per a la meva família i per jo, i tenia molt clar que jo ho volia comunicar, ho volia compartir i demanar ajuda. D’aquí també surt una mica l’impuls del llibre. Del fet de no haver d’amagar o avergonyir-me de tot el que li estava passant al meu fill sinó de veure-ho com un patiment pel qual passava ell i jo no tenia res a amagar.
Un dels temes que sol sortir en les teves presentacions i conferències és com fer un bon acompanyament. A més d’evitar el silenci, quins altres consells donaries?
Un dels missatges que don en les meves xerrades és que l’amor que sentim per aquestes persones no és suficient per acompanyar bé. Ho veig clar en el cas dels meus pares amb el meu germà: l’amor que senten per ell no va ser suficient per acompanyar-lo bé. Aquesta és la primera passa, tenir aquesta humilitat de saber que ens hem d’informar, de formar i, com a familiar, deixar-se acompanyar. Jo com a familiar he d’assumir això per poder fer aquesta feina bé. És una feina i no se’n parla: cap psicòleg ni cap psiquiatre mai em va dir que el meu paper com a mare era molt important. De fet, et solen dir el contrari: que no pots fer-hi res i que és una condemna de per vida A jo m’indigna molt això perquè no és veritat. L’entorn de la persona és molt important. Com tu tractes a la persona mentre passa per aquests símptomes és vital. La primera passa, per tant, és aquesta: tenir aquesta consciència sobre el nostre paper.
De fet, has creat una Associació, Humana-Mente, precisament per fer feina per crear una societat on totes les persones puguin viure amb autonomia, plenitud i sentit, sostingudes per comunitats i professionals que les entenguin de debò.
Arran del llibre i de tot aquest moviment en què m’he vist envolta, vaig decidir crear l’entitat perquè quan jo em vaig trobar en aquesta situació, els serveis que necessitava no els trobava. Com que jo era terapeuta, vaig poder organitzar-me, demanar i trobar. De fet, vaig trobar un psiquiatre que m’atenia a mi perquè quan jo acompanyava al meu fill a consulta, a mi no em responien als dubtes que jo tenia. Ara aquesta persona fa feina a l’associació i atén les famílies que puguin tenir aquestes necessitats. Intentam donar resposta a totes aquelles coses que en el seu moment em van generar una gran frustració, perquè no existien, les vaig aconseguir amb molt d’esforç i invertint molts doblers. Ara aquests serveis són accessibles a moltes més persones i de manera més assequible.
M’ha cridat l’atenció de les teves xerrades que gran part del públic està conformat per dones. Sabem que avui dia encara les cures recauen en les figures femenines, però no sé si també heu percebut que tenen també més interès per formar-se, per aprendre, per revertir aquestes tendències més tradicionals lligades a l’estigma.
Hi ha una major obertura per part de les dones i és ver que les cures encara recauen sobre la dona. De fet, el 90 o 95% de les persones que estan a l’associació són dones i aquí també pens que hi ha coses que nosaltres com a dones podem fer per facilitar que els homes puguin tenir un paper actiu. De fet, a l’entitat tenim un grup només d’homes I també grups de diàleg obert, per ajudar tota la família amb dos terapeutes. Aquests espais on l’home es pugui sentir més sostingut i no ess desvinculin. Crec que això sovint passa perquè se senten completament superats perquè el seu rol històric mai ha estat vinculat a les emocions. Aquestes malalties, que anomenam mentals, realment són emocionals. Quan algú està amb un brot psicòtic tot és gestionar emocions: les dones sabem qualque cosa, però els homes es troben molt perduts, sense eines i sobrepassats per la situació. D’aquesta manera, moltes vegades sense pensar-ho les dones ens feim càrrec d’aquestes situacions i les perpetuam. Impedim que socialment canviï.
També és important treballar en la prevenció. Quines són les claus? Més enllà del que podem fer com individus, com a comunitat i com a Societat, què es pot fer des de les institucions públiques?
Tot. Es pot fer tot encara. Un pic ha esclatat la malaltia no hi ha recursos suficients que les persones necessiten. Ara el meu fill està totalment recuperat i sense medicació i gran part d’aquesta recuperació ha vengut gràcies al fet que hem tengut els recursos econòmics per finançar el seu tractament. És molt trist que et condemnin a una mort en vida perquè no hi ha prou recursos per a la salut mental al sistema públic. És vital: hi ha d’haver més recursos, més psicòlegs, més serveis… I pel que fa a la prevenció, és un tema social. En el cas del meu fill va ser durant l’adolescència, etapa en què apareixen molts trastorns d’aquest tipus i aquó es mesclen moltes coses. Quan va passar tot això jo vaig necessitar indagar què havia passat, d’on venia tot això i em vaig adonar que el món en el qual han nascut els meus fills és molt més complex i perillós del que jo vaig viure. Veure que hi ha molts més estímuls i opcions és essencial: usos del mòbil, pantalles, videojocs, manco interaccions personals i humanes, moltes pressions estètiques externes… Com a societat estam emmalaltint i per això necessitam mesures socials. Per exemple, que els pares puguin passar més temps amb els seus fills o que existeixin noves pors: on viuré perquè no m’ho puc permetre, si trobaré feina o no, si podem sostenir el planeta en l’àmbit ecològic… Tenir aquesta mirada sobre tot això és important per evitar assenyalar i aïllar les persones que emmalalteixen. És una reacció a un sistema que no està funcionant.
