A la imatge, la cantant Gracie Abrams.
Fa uns mesos que he augmentat exponencialment la meva activitat física. És un fet quantificable i demostrable: ara faig més esport. A ulls externs tot és positiu: ha millorat la meva forma física, hi ha més descàrrega d’energia i una pujada d’endorfines gairebé diària fa que se’m regulin les emocions i em senti com una deessa grega cada vegada que acab de fer exercici. Tot bé, tot correcte. En arribar a casa vaig a la dutxa. Devora la dutxa hi ha un mirall. Inofensiu. Un mirall com els de totes les cases. Un mirall que no hauria de suposar cap altra cosa que veure el meu reflex. Observ el meu cos i veig alguns músculs que abans quedaven soterrats: abductors, bíceps, tríceps. Els mir i m’agraden, però en tinc uns de preferits. Uns que sempre havia volgut veure i que per primera vegada a la vida puc distingir: els abdominals. Ha arribat el moment que vaig anhelar tota la meva adolescència. Per fi tinc la panxa plana. No només això: tonificada. Em trec algunes fotografies perquè una no sap fins quan podrà gaudir del cos present. Com deien Noelia Ramírez i Begoña Gómez Urzaiz al seu pòdcast Amiga date cuenta, els abdominals són el feixisme cosificat.
Després de la dutxa faig scroll per Tiktok una estona. Gent que corre molts quilòmetres, rutines al gimnàs, influenciadors de moda, algun moixet graciós. Però sobretot hi ha panxes planes, abdominals marcats. És llavors quan m’envaeix el dubte: m’agrada veure’m els abdominals o el turbo capitalisme salvatge m’ha fet pensar que soc més vàlida si el meu cos llueix així? Com podeu imaginar, la resposta correcta és la segona.
Hi ha certes coses que diuen els gurus del fitness que potser tenen una part de veritat: fer exercici et fa sentir bé, és saludable moure’t uns quants cops per setmana. El problema és la perillositat i rapidesa en què es fa el pas entre defensar aquestes afirmacions i obsessionar-te amb tots i cadascun dels angles del teu cos. De sobte et fixes en els glutis d’aquella al·lota nova del gimnàs sentint una petita satisfacció en veure que són més plans que els teus. Un dia et veus en fotos de fa dos anys i sents vergonya del penjim-penjam de madona que tenies davall els braços. Tot això ocorre sense avisar i una ha d’estar preparada per combatre-ho. O almanco per detectar-ne la perversitat.
Que les xarxes socials són un pou sense fons d’insatisfacció i comparació amb altres vides ho sap tothom. Amb tot això, a vegades continuam caient en el mateix parany de sempre. A més, la mercantilització i estetització de tota mena d’esport no fa més que convertir-nos en espectadores, desitjadores i consumidores de l’espiral de productes que se’ns presenten: els millors leggings, una part de dalt bonica, class-pass, un set de pilates, la cantimplora Stanley. Anar a córrer amb un conjunt color té matcha que combini amb les sabates i ens quedi espectacular fa ganes, motiva, et veus preciosa. La distorsió de la realitat entra en joc quan interioritzes creences que et fan sentir malament si vas amb la camiseta mig foradada de Fruit of the Loom i els pantalons de La Salle del 2012. Més encara: no és tan sols que et facin sentir malament, és que et fan sentir menys vàlida. A mi també m’encanta Lululemon, però els seus pantalonets de córrer no em faran anar més de pressa.
Com escriu Gabriela Wiener a Huaco Retrato <<La teoria me la sé, ¿pero cómo me la meto en el cuerpo?>>. Seguesc aspirant a tenir trenta mil combinacions possibles de modelets esportius, fent-me fotos als nous músculs que emergeixen a la superfície, donant reproduccions als vídeos de dones americanes (segurament trumpistes) que comparteixen la seva rutina de glutis i sentint-me entre orgullosa i avergonyida de la meva forma física.
És curiós perquè sempre havia pensat que arribat aquest moment el viuria amb il·lusió, contenta de veure que soc capaç de tenir un cos normatiu i fer-lo fer exercici cada dia de la setmana amb un esforç més o menys suportable. Al contrari, ara que sé de què soc capaç i quina forma puc tenir a base d’entrenaments em trob inquieta, qüestionant si és correcte fer-me una foto i publicar-la, si això és un motor generador de pressió estètica, si realment em fa feliç o si soc víctima d’un sistema liquador de cervells l’objectiu final del qual sempre havia estat aquest: que les dones mai puguem sentir-nos del tot satisfetes, tranquil·les, sense culpa i gaudidores.
