L’arqueologia ha estat, fins fa no massa, una disciplina quasi només desenvolupada per homes, o això és el que pareixia fins ara. Si es grata una mica la superfície, es pot descobrir com, ja des de fa molt de temps, les dones han tingut un paper rellevant en la pràctica de l’estudi del passat. Una contribució, la femenina, que s’ha produït contra corrent. Malgrat els obstacles que han trobat, i encara troben, per fer arqueologia, moltíssimes dones han demostrat que el gènere no és cap criteri útil per distingir entre bons i mals arqueòlegs. Avui, molt a prop de la celebració d’enguany del Dia Internacional de la Dona volem recordar que l’arqueologia també es fa en clau de dona.
Abans de començar hi ha dues coses que vull esmentar. La primera és que hem de tenir present que això no és un dia a l’any, els canvis que afortunadament s’estan produint a la nostra societat occidental, són tot l’any, són cada any, i ens fan ser millors col·lectivament. I la segona, és que no podem obviar les dificultats estructurals que han patit les dones dins el món de l’arqueologia. Alt i clar: les dones en el nostre camp, com en molts altres, han hagut de patir molt més que els seus companys, homes per arribar allà mateix, i qualcunes directament no ho han aconseguit precisament per aquestes dificultats. És a dir, és important recordar que això no ve d’ara, però també que no ha acabat.
Dit això, i com a precedent històric de grans dones a la disciplina de l’arqueologia i la paleontologia podem parlar de la gran Dorothea Bate, qui va descobrir i descriure per primera vegada moltes espècies de vertebrats extints entre els quals el famós Myotragus balearicus. Idò bé, la nostra Dorothea, perquè és un poc nostra, tot i ser britànica de naixença, va haver de deixar la seva carrera durant anys per cuidar els seus pares. Li hauria passat el mateix si hagués estat un home? Hauria tingut els mateixos inconvenients (que en foren molts) per accedir a una feina al Museu d’Història Natural a Londres? No, segur que no, i això que xerram de principi del segle XX!
Això ens pareix inacceptable, però no hem de passar per alt que avui també hi ha situacions inacceptables. Tot i que la situació ha millorat moltíssim de quaranta anys ençà, i que avui hi ha molts projectes d’arqueologia dirigits per dones, que hi ha institucions i museus que tenen dones al seu capdavant, que les joves arqueòlogues en formació ja no troben les mateixes reticències en la mentalitat dels seus col·legues homes, etc. la situació està lluny de ser ideal!
Per exemple, l’any 2014, ara fa res, es va publicar un estudi a la revista PLOS ONE sobre l’assajament i les agressions sexuals als projectes arqueològics, en especial durant les excavacions. És ver que l’estudi va tenir una mostra molt esbiaixada perquè el 74% per cent dels i les enquestades eren nord-americans, però bé, crec que de llavors ençà altres estudis similars han mostrat que la situació no és massa diferent a altres països…
Aquest estudi va ser el primer, va ser com el #Metoo de l’arqueologia i fa posar els pèls drets. Per exemple, tant homes com dones van respondre que havien patit assajament i agressions sexuals durant la recerca de camp, però assajament l’havien patit «només» el 40% dels homes enfront del 71% de les dones! I això inclou les conductes dels teus companys, no només dels teus caps! En les agressions les xifres són encara més escandaloses perquè, si bé hi havia un 6% dels homes que declaraven haver patit algun tipus d’agressió, hi havia 4 vegades més dones que declaraven haver-ne estat víctimes (un 26%!).
Així es fa evident que hi ha un problema amb els assetjaments i les agressions, però sobretot que el problema el tenen les dones, els números són molt clars. Per això són tan importants els dies de reivindicació com el d’aquesta setmana, encara hi ha molt per fer. Per exemple, tant per les futures arqueòlogues com, i això a vegades pareix que no és rellevant, pels futurs arqueòlegs, és molt important mostrar els models femenins d’excel·lència en el nostre camp. Referents que han de servir per desterrar tant el «jo no puc» com el «tu no pots».
