Imatge del jaciment principal de la cultura de Caral, al Perú, descrita per la Professora Shady.
Parlàvem el mes passat de com eren d’importants els referents femenins per facilitar el canvi cap a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en el món de l’arqueologia. Referents importants per no amagar a les nines que altres dones s’han convertit en grans arqueòlogues i paleontòlogues i per no amagar als nins, l’absurd de posar traves a les dones pel fet de ser-ho.
Dins els referents més nostrats havíem citat la mateixa Dorothea Bate, descobridora del Myotragus balearicus. Podem seguir amb Margaret Alice Murray, també britànica, qui abans de fer feina a Menorca, havia estudiat els monuments megalítics de Malta i per aquest motiu es va interessar en les taules i els talaiots menorquins. Aquesta gran acadèmica, feminista, avançada al seu temps va ser la primera, per exemple, en aplicar la metodologia científica més avançada a l’estudi dels poblats talaiòtics menorquins, fent una gran contribució al coneixement de la cultura dels talaiots.
Més enllà de les nostres fronteres podem esmentar molts exemples d’excel·lència professional com el de Maria Reiche, descobridora dels misteris de les línies de Nazca al Perú, o la mateixa Mary Beard, catedràtica a Cambridge i famosa pels seus documentals a la BBC. Dins el món de la paleontologia humana, per exemple, destaca un nom femení: Mary Leakey (o Mary Douglas Nicol, abans de casar-se) descobridora de fòssils dels nostres ancestres els d’Australopithecus boisei (de fa 2 Milions d’anys) i sobretot d’Homo habilis, en el moment de ser descobert per Mary Leakey, considerat el primer dels nostres ancestres en fer eines. A més, sense la contribució de la família dels Leakey, la mateixa Jane Goodall no hauria estudiat ximpanzés, ni Dian Fossey, goril·les, ni Birutė Galdikas, orangutans. Tres dones que, en el camp del naturalisme, han estat i seran referents per a les noves generacions.
Tornant a l’arqueologia, no podem deixar de citar una peruana universal, la professora Ruth Shady, descobridora, els anys noranta del segle XX, de la cultura de Caral, una de les més antigues del continent americà. Xerram, idò, de descobriments d’importància mundial fets per grans dones, malgrat haver estat formades dins un món no sempre fàcil per a elles.
En la recerca arqueològica balear, a més de Dotohea Bate i Margaret Murray, tal vegada podem citar també Jacky Waldren, antropòloga i directora durant anys del Museu de Deià. O Maria Lluïsa Serra Belarte qui va ser la primera en proposar la interpretació actualment acceptada dels cercles dels poblats posttalaiòtics de Menorca, uns recintes que avui, gràcies a les seves excavacions a Sant Vicenç d’Alcaidús, coneixem molt millor que abans amb fonaments científics. De fet, Serra Belarte, quan el Museu de Menorca encara era el «Museo Provincial de Bellas Artes», en va ser la directora, tal com avui, perquè també és una dona qui la succeeix en el càrrec. Però també tal com passa a Mallorca, amb els tres principals museus relacionats amb l’arqueologia dirigits per dones: el Museu de Mallorca, dirigit per Maria Gràcia Salvà, el Museu de Montuïri, dirigit per Cristina Rihuete i el Museu d’Història de Manacor, dirigit per la també arqueòloga Magdalena Salas. A més, són dels museus més actius de les illes, no sols dins el camp de l’arqueologia. Una sort per a les noves generacions d’arqueòlogues i arqueòlegs.
