Entre bambalines. Marina Nicolau - actriu i professora de teatre
Quan pensam en la paraula èxit, la imatge és clara: focus, doblers, una casa enorme amb deu banys i un exèrcit de seguidors que et diuen “ídol” cada vegada que puges una foto berenant un croissant. La interpretació, ens diuen, és això: brillar, sortir a les portades, tenir un ego tan gros que necessiti un pis propi. I si no hi arribes, a ulls externs corrs el risc de semblar un pobre desgraciat que no ha sabut “triomfar”. A Mallorca, la cosa encara és més curiosa. Aquí, el missatge és que l’èxit no hi cap: l’illa és massa petita. Si vols ser qualcú, t’has d’enfilar a un avió i fugir a Barcelona, a Madrid o a Londres. Només així podràs penjar a Instagram la foto del teu primer paper en una sèrie on surts tres segons de cambrer. És clar, això ja és “fer carrera”.
Però ningú t’explica l’altra cara: els horaris impossibles, la competitivitat, l’angoixa de no saber si el mes que ve podràs pagar el lloguer, la solitud d’estar envoltat de gent que diu que et coneix, però que no et coneix. Sí, potser aconseguiràs un aplaudiment i serà intens, però durarà el que dura una story. I quan s’apagui el focus, què et quedarà?
Per mi, el vertader èxit és una altra cosa. Aquest any passat, i per mi els anys van de setembre a setembre, ha estat un dels anys més durs que record tant professionalment com personal. Ja en parlava a l’anterior article. Però és una cosa que continua rondant-me pel cap, imagín que perquè realment estic fent també el procés de construir una vida de la qual no vulgui escapar.
L’any passat donava classes de teatre escolar i al febrer les vaig deixar. Les vaig deixar en mans d’uns altres professionals en qui confii profundament i que sabia que tractarien el projecte i les alumnes amb tot l’amor que jo havia posat també. I ho vaig fer perquè no podia més. I ho vaig explicar obertament als pares i a les alumnes també.
La meva sorpresa va ser que, fent el símil entre un turmell esquinçat i la salut mental, les meves alumnes van entendre perfectament per què necessitava deixar les classes. I em van abraçar i em van dir que ho fes, que m’enyorarien molt, però que si ho havia de fer per tornar amb més força el curs vinent, ho fes. Estam parlant de nines de primària, a les que he ensenyat teatre i a les que també he intentat ensenyar altres coses. I pensant-ho amb perspectiva i distància, per mi, això és triomfar. El que passa és que aquest èxit no surt a les estadístiques de taquilla mundial, i clar, sembla que no compti. Però compta. I molt.
Apostar per la vida senzilla, per les relacions autèntiques, per la feina feta amb cura i no amb pressa… potser sona naïf, però en realitat, per mi, és el camí més sensat. I, de passada, també més revolucionari que qualsevol catifa vermella. No és conformisme, és triar fer feina des de l’arrel. Triar quedar a Mallorca, fer cultura aquí, emocionar un teatre ple de veïns que surten amb llàgrimes als ulls, poder seure tranquil·la i fer sopars a l’aire lliure amb amics que no necessiten veure’t a Netflix per estimar-te.
Potser ja és hora de canviar el conte que explicam als joves actors i actrius. No tothom ha de somiar amb Oscars ni amb festivals de Canes si no és això el que realment ressona dins ells. També hi ha el somni d’una funció a Manacor que deixa el públic en silenci absolut, d’una obra que fa pensar més que mil anuncis de grans plataformes, o de fer entendre als més petits que, de vegades, també està bé aturar, que no s’acaba el món i que ho podrem tornar a intentar.
