Antoni Sansó
Les mirades i reflexions que avui podem realitzar sobre l’art contemporani són moltes i diverses, i més, quan un reflexiona de com aquest segle passat ha estat testimoni de canvis excepcionals i ha aportat moltes de les novetats i avanços que avui podem gaudir. Mai, l’art havia estat tan assequible, qualsevol pot formar part d’un públic, visitant un museu, una fira, una exposició i són milions els que ho fan. Dins la nostra economia, la producció artística, així com tot el que l’envolta constitueix un negoci que mou diners, no sols des de la perspectiva de l’interès privat, sinó també des del punt de vista dels interessos públics. Parlam d’obres d’art, però també d’artistes, crítics, historiadors, comissaris, conservadors, restauradors, mitjans de comunicació, mercat, subhastes, galeries, col·leccionistes, museus, premis i concursos, revistes…
Jo diria que es detecta una certa desconfiança per part de molta gent, sobretot del món de l’art i dels mateixos artistes, de cara a la gestió de les administracions públiques i privades i dels seus recursos econòmics. Tenc la sensació que es deixen passar oportunitats que podrien contribuir a donar a conèixer allò que es fa amb molt més eficàcia i resultats. Hem de reconèixer que estam davant un panorama, al meu entendre, bastant negatiu però també cal dir que no passa sols a Manacor. En general, caldria demanar una política institucional molt més seriosa i creïble, que pugui canalitzar les distintes inquietuds, necessitats i expectatives, és cert que sempre podem trobar qualque excepció però no sol ser l’habitual. Així com en altres aspectes artístics som capdavanters, pens que l’art contemporani a Manacor continua essent una assignatura pendent no sols a nivell institucional sinó també a nivell privat.
Veim com l’art contemporani no està millor que fa alguns anys, per no dir que està molt pitjor, l’exemple de Manacor és evident, des d’aquell «Grup dimecres» que va ser tot un revulsiu i experiència a Mallorca, passant pels bons moments de la «Torre de Ses Puntes», que ens va situar durant uns anys dins el mapa artístic insular i que va ser una oportunitat per molts d’artistes, als intents de mantenir algunes galeries privades que han acabat desapareixent, a reconèixer que pràcticament el panorama artístic ha desaparegut de Manacor, si exceptuam el Premi que manté l’Ajuntament i alguna iniciativa aïllada d’algun col·lectiu.
A part dels creadors, que segueixen existint, hi ha encara, un actor fonamental sovint criticat o discutit, però per mi imprescindible: el galerista. En un mercat força inestable i més en moments de crisi com els que hem patit, la galeria d’art és veu fortament afectada, la crisi afecta a molts de sectors de la societat i es nota especialment en el món de l’art ja que és una d’aquelles coses que cercam quan tenim les primeres necessitats cobertes.
Pens que avui és molt difícil exposar obres a una galeria perquè hi ha molts d’artistes a Mallorca i a tot arreu, i les galeries que queden, no poden donar abast a tanta oferta. Per això, aquestes són les primeres que han de fer una tria entre tots els que ofereixen les seves obres. Fent un repàs ràpid del món galerístic a Mallorca, pràcticament trobam totes les galeries importants a Palma i malauradament cap a Manacor.
Els artistes saben molt bé el paper decisiu que el mercat de l’art i especialment les galeries privades han tingut i tenen encara avui en la difusió dels seus productes, a pesar de les noves tecnologies i d’internet, per això, encara que la producció es trobi en mans dels artistes aquests necessiten de mitjancers per fer arribar el seu producte al públic. Cal dir, que a l’ombra dels grans noms una part molt minsa dels artistes actuals no tenen cap tipus de reconeixement social, i molts pocs poden viure exclusivament del seu art.
