Una imatge per a la històriaFotos: G. B. Els agents de la Policia Local custodiant la comitiva. Enmig, i encapçalant, el taüt amb les restes del batle Gabriel Homar, portat entre d'altres per Pep Huertas, company de partit i regidor a la Sala; el pianista i director de la Banda de Música Rafel Nadal, cunyat del finat; Lluís Llull, Mavit, membre destacat del Partit Popular d'aleshores; Jaume Mesquida, Taverneta, fill del diputat Andreu Mesquida, també del Partit Popular; Jaume Darder, quota d'Unió Mallorquina dins la llista popular d'aquell moment; i Antoni Nadal, entrenador de tennis i nebot d'Homar. Darrere el taüt, en primera instància es poden veure Joan Febrer, Mistero, regidor a la sala pel PP, i Miquel Llull, president del partit a Manacor; una mica més enrere, Rafel Sureda, Florero, delegat d'Urbanisme; Cristòfol Pastor, Pífol, delegat de Cultura; Gabriel Bosch primer tinent de batle i que dies després assumiria la batlia fins al final del mandat; i a devora ell un joveníssim Tomeu Ferrer, del PSM. Darrere ells, els representants socialistes Jaume Llull, Sord; i Marc Juaneda. A la mateixa fila, i a l'esquerra, els acompanya Antoni Sureda, Paler, antic company seu a les files del PSOE però ara regidor pel PP. A la darrera fila de la corporació municipal, Eduardo Puche, de Convergència de Manacor; Catalina Sureda, del PP; Jaume Brunet i Maria Antònia Vadell, del PSM; i amb un jersei vermellós, Pep Barrull, del PSOE.
Tal dia com avui, fa 34 anys, el 1991, moria a Manacor, essent batle, Gabriel Homar i Sureda. Diu la dita que “mai moren batles”. Homar, que s’havia presentat ja malalt a les eleccions del maig d’aquell mateix any, va fer dolenta la saviesa popular.
Hom recorda com, ja molt afectat per la malaltia, Homar, en plena campanya electoral, havia aparegut en un debat televisat que no va poder acabar per les dificultats respiratòries que patia. Hi hagué debat, en el si del seu partit, sobre l’oportunitat de la seva candidatura, i també sobre la idoneïtat de la persona que, després del previsible desenllaç, l’hauria de succeir en el càrrec.
Fos com fos, Homar, que ja havia estat batle entre el 1983 i el 1987, i cap de l’oposició en els quatre anys següents, amb Jaume Llull a la batlia, no sols va ser candidat, sinó que va guanyar les eleccions per àmplia majoria (a un sol regidor de la majoria absoluta) i va ser proclamat batle gràcies també al suport de la resta de la dreta, representada en aquell moment per la Convergència Balear de Pere Llinàs (amb dos lemes de campanya: desviar el torrent i aconseguir que Perlas Orquídea no se n’anàs a Montuïri. El primer es va complir. El segon, no: “Ningú em pot demostrar que els vots que hem tengut siguin de les perleres”, va dir tot tranquil) i la Convergència de Manacor d’Eduardo Puche (que es presentava per “defensar els interessos dels forasters” però al cap i a la fi defensava sobretot els de l’apotecari Jaume Llodrà i els del poderós Sebastià Riera, Teco. UM ja anava dins la candidatura popular, amb Jaume Darder i Cristòfol Pastor dins la llista. Fumador empedreït, i ja ben conscient de la seva malaltia, no el deixaven fumar, però d’amagat encara demanava cigarretes d’amagat a qualque funcionària amb qui compartien addicció.
Gabriel Homar va ser la pura representació del canyellisme a Manacor: mallorquí, home granat, pragmàtic, populista i autoritari, com manaven els cànons de la política d’aquell moment.
El 23 de setembre del 1991, només quatre mesos després de les eleccions, corria la veu que Gabriel Homar, batle de Manacor, era mort. De matinada, acudiren alguns representants del Partit Popular a ca seva, Miquel Llull o Joan Servera en foren alguns. Encara amb el cos calent al llit, la primera persona que hi comparegué a banda de familiars i companys de partit, encara fosquejant, plorós i molt emocionat, va ser el seu gran adversari polític, Jaume Llull, que no va voler esperar la vetla a l’Ajuntament per anar a donar el condol als familiars. Hores més tard, a la ràdio, Llull no podia contenir les llàgrimes en recordar la persona amb qui havia alternat la batlia, i també amb qui colze amb colze, organitzaren i impulsaren, més enllà de rivalitats polítiques, la gran manifestació a Palma en demanda d’un hospital per a Manacor.
Tot s’hauria de disposar per retre un comiat com pertocava a la primera autoritat del municipi. Gabriel Homar havia mort en l’exercici del seu càrrec, un fet excepcional i que tan poques vegades es dona.
José Leoncio García Mallada, propietari de Pompas Fúnebres va voler assumir ell mateix les tasques fúnebres. Va ser ell qui es va voler cuidar de vestir el batle Homar. I va ser ell també qui va voler conduir el cotxe fúnebre per traslladar el taüt cap al cementeri.
Les institucions activaren els protocols. Palma volia dur molt el maneig, encara, en aquell temps. Albert Candela establí des del Govern balear les passes que s’haurien de seguir. Maria Magdalena Perelló, ja en aquell temps secretària de batlia (s’hi havia posat el 1983, en el primer mandat de Gabriel Homar) complementava el protocol des de l’Ajuntament.
El fèretre va ser traslladat des del domicili particular de Gabriel Homar fins a la sala de plens a espatles dels seus companys regidors, travessant la plaça de l’Antigor i de camí cap a la plaça del Convent passant pel carrer de n’Amador. Un cop allà, José Leoncio García Mallada demanà als portadors i la resta de presents a la sala que sortissin. Així, va obrir el taüt i va instal·lar la capella ardent, perquè pogués ser visitada per autoritats i conciutadans.
El taüt va ser després traslladat cap a l’Església Gran, on encara es feien els funerals de cos present. Les institucions illenques hi eren representades, amb Gabriel Cañellas i José Antonio Berastain al capdavant. Plegats en processó caminaren cap al temple.
De manera espontània, centenars de manacorins sortiren al carrer, entre l’emoció i la curiositat. El silenci s’interrompia amb els aplaudiments i la contenció pròpia d’aquell moment de dol s’entremesclava amb la manifestació popular d’homenatge a un home que, juntament amb altres noms com el de Jaume Llull, Rafel Muntaner, Antoni Sureda o Llorenç Mas, havia marcat la política manacorina d’aquella transició cap a la democràcia que ara, malgrat tots els malvicis adquirits i fins i tot un intent de cop d’estat, semblava caminar amb pas ferm cap a una llibertat duradora.
Gabriel Homar i Sureda, l’Olier, com el coneixien tants de manacorins, va morir, per carisma i per autoritat, com un dels darrers líders de la dreta manacorina. Després d’ell, pus mai a Manacor ha mort un batle.
