El ball de pagès, igual que d’altres disciplines artístiques populars o folks, està experimentant un auge malgrat la tendència que impera en l’actualitat lligada a la globalització cultural. Bona part d’aquest canvi ha estat la innovació de mirada, ja que actualment s’entén des d’un punt de vista lligat a la participació col·lectiva i com un element important d’activisme cultural. Enrere queda, doncs, la concepció dels seus inicis, constituïda per un conjunt de músiques i balls d’origen galant i cortesà dels segles XVII i XVIII introduïts pels estaments benestants. Progressivament, també està quedant obsolet el seu lligam amb la promoció turística de la mallorquinitat i en determinades activitats de caràcter institucional.
En l’actualitat, i gràcies a les nombroses agrupacions de música i dansa tradicionals que en els anys seixanta van començar a recuperar i adaptar el ball de pagès vinculat a la col·lectivitat, no tan sols s’ha salvaguardat aquest patrimoni, sinó que s’ha democratitzat entre tota la ciutadania i s’ha consolidat com un ball popular col·lectiu lligat especialment a determinades festivitats – com per exemple Sant Antoni-, a les trobades i a les mostres. De fet, les divertidíssimes rotllanes que es formen en els espais públics -que permeten que hi participi molta més gent- i els punts de les diferents composicions -antigament molt més senzills i menys vistosos-, poc tenen a veure amb la tradició més pura. Però aquest aspecte no és en absolut transcendental.
El que consider vertaderament important és que la revitalització del ball de pagès neixi precisament gràcies al sentiment de la col·lectivitat, de la pertinença a un grup i de la implicació activa per a redescobrir i reconnectar-se amb les arrels. A més, cal especificar que en bona part això és així gràcies al relleu generacional protagonitzat pels col·lectius més joves. I, en aquest aspecte, les escoles de ball de pagès i els grups d’amistats són dos agents vertaderament claus.
En el meu cas, el primer contacte que vaig tenir amb el ball de pagès van ser les classes, ja des de ben petita; crec que devia tenir uns quatre anys. No obstant això, record que ho vaig deixar ben aviat perquè no hi havia cap companya o company que hi anés. El segon contacte —tot i que ja no actiu— van ser les ballades populars durant les festes patronals del meu poble, on observava durant hores com ma mare ballava i gaudia. M’encantava mirar-la ballar. I no va ser fins fa un any que vaig decidir-me a apuntar-me de nou a classes perquè les amistats de Pollença m’insistien que era divertidíssim. A més, veure la gent ballar boleros, jotes, mateixes, fandangos o copeos quan hi havia determinades festes, mostres o ballades populars —que gràcies a la meva professió presencii molt sovint—, em despertava moltes ganes de poder-hi participar. I així va ser com vaig decidir-me a intentar-ho de nou.
El resultat ha estat immillorable. No tan sols m’ha permès aprendre aquesta modalitat artística i, llavors, poder participar més activament en determinats actes i festivitats, si no que també m’ha ajudat a establir un vincle molt més estret amb un gran nombre de persones —moltes d’elles de la meva franja d’edat, però d’altres més grans o joves—, conèixer-ne de noves, sentir-me encara més integrada amb la nostra terra i implicar-me una mica més amb l’activisme cultural. A més, m’he adonat que els beneficis del ball de pagès no són només socioculturals, sinó també físics. És impossible acabar una classe, una mostra o una ballada sense tenir un augment de serotonina; és a dir, sense experimentar una sensació de plaer i tranquil·litat exagerada.
L’únic retret que em faig a mi mateixa és no haver recuperat aquesta pràctica molt abans, especialment perquè els genolls ja no són el que eren.
