«Sí, suposo que sí. […] Recorda com t’estimo.» Aquestes dues frases són la primera i la darrera d’un parlament ple de sentiment que un personatge li diu a un altre quasi al final de Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster.
Al Club de Lectura sempre ens ha agradat molt aquest autor. Ja hem llegit tres dels seus llibres. I no és gens estrany que ens ho hàgim passat d’allò més bé amb tots tres. La seva manera de narrar és senzilla; els personatges són vius i creïbles; les situacions, algunes d’elles, una mica estrambòtiques, però sempre apassionants, i uns diàlegs, vius i encisadors. I això és el que trobàrem en aquestes Bogeries de Brooklyn.
Paul Auster va escriure aquesta novel·la l’any 2005, i llavors ja era un autor plenament reconegut amb novel·les, guions de cinema, assajos i poemes a les seves espatlles.
Havia nascut l’any 1947 i morí al seu estimat Brooklyn a l’abril de l’any 2024. Començà a escriure a dotze anys, abans fins i tot de descobrir el beisbol, esport que apareix en moltes de les seves novel·les. Estudià literatura francesa, italiana i anglesa a la Universitat de Colúmbia. Aquests estudis li permeteren traslladar-se a París i fer traduccions dels poetes francesos. Es volgué matricular a l’Institut d’Alts Estudis de Cinematografia de París, però suspengué l’examen d’ingrés i tornà als EUA, on continuà escrivint, sobretot articles per a diverses revistes al mateix temps que començà a escriure una sèrie de novel·les.
No fou fins a la publicació de Trilogia de Nova York l’any 1986 que començà a gaudir de reconeixement internacional. El 1992 es publicà la seva obra Leviatan, que va ser guardonada amb el premi Médicis i llavors ja aconseguí l’èxit total. Va obtenir diversos premis i doctorats honoris causa, com també va ser nomenat Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres de França. L’any 2006 fou guardonat amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres.
Algunes de les seves novel·les han estat adaptades al cinema. És el cas de Smoke, de l’any 1995, adaptació de la seva història curta El conte de Nadal de l’Auggie Wren, dirigida per Wayne Wang i amb la qual guanyà l’Independent Spirit Award pel guió. També amb Wang codirigí el seu guió Blue in the face. Totes dues ambientades a Brooklyn.
Una de les activitats menys conegudes de Paul Auster és la seva tasca al PEN Club com a defensor de les llibertats, sobretot la d’expressió. Es negà a visitar països que no tinguessin lleis democràtiques o en els quals hi hagués presos polítics o de consciència.
Pel que respecta a Bogeries de Brooklyn, del primer que ens adonàrem en el Club és que la novel·la no té un argument molt clar que es pugui resumir de qualque manera. La novel·la està escrita en primera persona per Nathan Glass. Fa servir un llenguatge senzill i clar i ens conta la seva història de manera cronològica. Comença a la primavera, que és quan s’estableix a Brooklyn, i l’acaba cap al mes de setembre després de contar-nos el succeït a ell i als seus companys durant aquests mesos.
És veritat que és un narrador molt potent i que ens va contant la història de manera que es fa absorbent a mesura que la vas llegint. Però, de fet, no és una sola història, sinó que són diferents anècdotes i vivències que es van entrellaçant segons els personatges. Són històries dintre d’històries com laberints que, després de donar voltes, tornen sempre al punt de sortida, que no és més que el missatge de la novel·la: que, malgrat les circumstàncies negatives de la vida, podem tornar a començar i arribar a aconseguir la felicitat desitjada.
Com ja hem dit, el narrador és Nathan Glass, un prejubilat per càncer de pulmó i acabat de divorciar que arriba a Brooklyn, on havia viscut els seus tres primers anys de vida, amb la pretensió de morir tranquil·lament al lloc on creu que va ser feliç. Està desencantat i no vol saber res de nous projectes, un aspecte que li retreu la seva filla i que per aquest motiu es discuteix amb ella.
Un dia, per atzar (aquest famós atzar de Paul Auster!) es troba amb el seu nebot Tom Wood, a qui feia anys que no veia i no es pensava trobar per Brooklyn treballant en una petita llibreria de vell propietat de Harry Brightman. Les cuites de Tom són molt semblants a les de Nathan: es troba desarrelat, desenganat sense esperança en el futur i sense un objectiu clar malgrat que encara és jove.
A aquest particular triangle format per Nathan, Tom i Harry s’aniran incorporant un fantàstic reguitzell de personatges: propers, humans, tolerants, originals, especials, carismàtics. No són arquetips; són reals, vius i creïbles. Són M.B.P. i sa mare Joyce; Lucy, reneboda de Nathan i filla d’Aurora, que és la germana de Tom; més endavant, compareix la mateixa Aurora i també Honey Chowder amb son pare Stanley. Tots ells amb els seus problemes personals que pareixen irresolubles, però que, gràcies a la humanitat que irradien, els personatges treuen el cap endavant per poder trobar un bri d’aquesta felicitat que cerquen en la vida quotidiana.
I aquest aspecte és el que comentàrem amb més vivacitat. Ens va semblar que els personatges són la novel·la. I encara que en Nathan sigui el fil conductor, tots ells són importants. Molt importants.
Tant com les seves històries i anècdotes i els seus diàlegs, en què debaten de política, de literatura (la història de la nina de Kafka és realment deliciosa) o de religió. I aquí també ens fixàrem en la vivacitat i el realisme dels diàlegs que Auster sap escriure d’una manera exemplar. I amb ells va introduint els temes que són els essencials en la vida dels seus personatges. Toca temes com l’amor, la mort, el compromís i el sexe en la vida d’unes persones que, com diu en un moment determinat el narrador, «no es troben en el desembre de la seva vida, però han deixat el maig molt per darrere».
I com aconsegueix l’autor que aquest munt d’històries i de personatges ens sorprengui i commogui de tal manera que no podem deixar de llegir? Com aconsegueix que sentim pena quan el llibre s’acaba i ens hem d’acomiadar d’aquests personatges que hem arribat a estimar?
Idò l’autor ho aconsegueix amb una prosa senzilla i fluida que traspua humanitat per tots els costats. Construïda amb unes frases que gairebé sempre són curtes i directes pel nostre carismàtic Nathan. Al mateix temps que els diàlegs, com ja hem comentat, són vius, elegants i intel·ligents, i defineixen molt bé els personatges. També notàrem que les descripcions no són abundants, però sí que amb quatre pinzellades ens descriu Brooklyn i el seu ambient. Tot això dona com a resultat que ens endinsem amb plaer en una lectura fascinant, rica i lluminosa.
En definitiva, ens trobàrem amb una història escrita amb senzillesa, sentiments, humor, una certa dosi d’intriga i misteri, plena de vitalisme i positivitat i d’una humanitat fora mesura plena d’experiència de la vida. En resum: després de llegir-la i gaudir-la, ens va parèixer que aquesta novel·la és una exaltació de la vida.
