“Caligrafia de los sueños”

“La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla”. Aquesta frase de Gabriel García Márquez pot servir per explicar un poc la novel·la que volem comentar avui. Es tracta de Caligrafía de los sueños de Juan Marsé publicada a l’any 2011. Encara que l’autor hagi manifestat en diverses ocasions que no és una novel·la autobiogràfica, és sens dubte la que presenta més semblances entre Juan Marsé autor i un protagonista de novel·la, en aquest cas Ringo.
Juan Marsé Carbó neix a Barcelona l’any 1933 amb el nom de Juan Faneca Roca. És adoptat pel matrimoni Marsé Carbó i estudia en una escola del barri, però és un mal estudiant, ja que li interessen més els tebeos, les novel·les d’aventures i el cinema de Hollywood d’aquella època. Al mateix temps, es dedica a vagar pel seu barri i per la muntanya del Carmel.
Comença a treballar de joier i després del servei militar i aconsellat per Gil de Biedma parteix cap a París, on roman un parell d’anys. En tornar a Barcelona, continua fent de joier mentre escriu el que serà el seu primer èxit: Últimas tardes con Teresa. Ja del tot segur de la seva vocació literària, abandona l’ofici de joier i comença a treballar en col·laboracions per a editorials, traduccions, columnes en diaris i revistes i diàlegs per a cinema. Ell es defineix a si mateix com a novel·lista català que escriu en castellà. Mor també a Barcelona l’any 2020.
Va rebre nombrosos premis i distincions per la seva obra. Entre els més importants, el Premi Seix Barral; el Premi de la Crítica, aquest concedit dues vegades; el Premi Nacional de Literatura, i li fou atorgat el Premi Cervantes l’any 2008.
A Caligrafía de los sueños pareix que els records i les vivències que va contant el protagonista, Ringo Kidd, són els mateixos, o poden ser molt semblants, als de l’autor, Juan Marsé. Per començar, Ringo s’anomena Domingo, com el pare biològic de Marsé; el pare adoptiu de Ringo és desratitzador, com el pare adoptiu de Marsé, i la seva mare adoptiva s’anomena Berta, el mateix nom del de la de Juan Marsé. Aquestes són unes quantes coincidències (i no són les úniques que trobem en llegir el llibre) que ens van fer pensar durant el debat del club de lectura que l’autor es basa en els seus records per a construir la novel·la.
Juan Marsé situa molt sovint les seves obres en un terreny molt conegut per ell com són els barris de Gràcia, el Guinardó, el Carmel, la Muntanya Pelada… Barris de Barcelona. I, a més, en els anys de la seva infància i joventut que havien tingut lloc en aquests indrets. Aquest aspecte està molt viu en la novel·la que estem comentant i veiem com els primers capítols són la major part records i experiències del narrador, Ringo. La història ens situa al barri de Gràcia, a la part de dalt, ja vorejant amb el Guinardó, el Carmel, que són els barris més estimats per l’autor. El temps és el de la postguerra, durant els anys d’infantesa i de pubertat del protagonista. Aquests anys del 1941 al 1949, més o menys en els quals transcorren els records de Ringo, serveixen a l’autor per mostrar unes persones vençudes a la guerra que intenten sobreviure en un ambient de por, repressió, empresonats, morts, exiliats i desapareguts.
Ringo, el protagonista, és el que ens va contant el que passa per mitjà dels seus records, observacions, llibres, pel·lícules i tebeos, car de vegades ell troba més real la vida dels personatges ficticis, com Winnetou i Old Shatterhand, o Tarzan, que la realitat depriment en la qual viuen els veïns del barri. Així anem coneixent els diferents personatges que van apareixent en la narració. I coneixem son pare i sa mare, als germans que duen el Bar Rosales i al capità Blay i al senyor Sucre, que sempre passegen plegats i debaten tot el dia. Coneixem Vicky, amb els seus amors desgraciats després que el seu marit falangista hagi estat ingressat, i la seva filla, Violeta, que, segons Ringo, no és gaire guapa, però té una bona figura. I als amics de la seva mateixa edat, amb qui juga, es baralla i fa malifetes i a qui conta aventis en què ells són els protagonistes. La narració en els primers moments no segueix un ordre cronològic. En els primers capítols ens va presentant la situació social i política de l’ambient i als seus personatges més importants. Ens presenta les situacions que més l’han marcat, i tot això va creant un conglomerat d’anècdotes que conformen aquest ambient molt ben descrit del barri i dels seus veïns.
El llenguatge que fa servir l’autor també ajuda a seguir molt bé la narració. La seva escriptura es podria dir que és popular. És planer sense caure en localismes ni en l’àmbit col·loquial, llevat dels diàlegs. Quan dona veu a un personatge o altre, el seu discurs sí que torna més col·loquial, amb la qual cosa aconsegueix descriure els personatges per la seva manera de parlar. De vegades usa la ironia en les frases que deixa anar el pare de Ringo: «por si las moscas» o «has visto las ratas azules?» o sobretot quan parla del clero.
També ens adonàrem que la narració consta de dues parts, encara que l’autor no les hagi diferenciades. Quan llegeixes el llibre, adverteixes que els primers capítols, com ja hem comentat, són majoritàriament els records de Ringo, mentre que, quan arribem al capítol que duu el mateix títol que la novel·la, la narració fa un canvi i des d’aquell moment passa a ser cronològica i centrada tota ella Ringo i la seva relació amb Vicky i la seva filla, Violeta. La primera part recorda el passat, la segona ens aboca cap el futur.
I així assistim al despertar sexual de Ringo i al seu primer amor per Violeta (l’heroïna dels seus aventis); i també del seu abandonament de ser pianista, ja que ha perdut el dit índex en un accident de treball al taller d’orfebreria on fa feina. I comencem a llegir els primers esborranys del que serà la seva novel·la. Una història formada pels contes i rumors del barri, per les pel·lícules que ha vist, pels llibres i tebeos que ha llegit i pels aventis que s’ha imaginat.
Però un aspecte que ens va cridar molt l’atenció va ser la quantitat de novel·les, autors, tebeos, personatges, actors i actrius de cinema i sales de cine que existien en l’època de la novel·la que Ringo ens va escolant d’una manera o altra en la narració. L’aspecte positiu d’aquestes al·lusions és que estan molt ben integrades en la narració, ja que formen part de la seva vida. Per ell, tots tenen més importància que les persones reals, tal com li retreu un dels seus amics.
A Caligrafía de los sueños ens trobam amb una novel·la d’iniciació: el pas de la pubertat a la vida adulta, per mitjà del descobriment, per una part, del desig sexual i, per altra part, del coneixement dels secrets de son pare. Però al mateix temps també ens trobem amb els somnis no complerts, amb els amors trencats, amb la dignitat esmorteïda en els vençuts de la guerra, amb les esperances que s’esfumen…
I finalment a l’epíleg, que transcorre deu anys després dels fets narrats anteriorment, ens adonem, juntament amb Ringo, que no havíem entès res del que havia passat. Que la veritat sempre es veu corrompuda pels secrets que la gent s’entesta a mantenir fora del coneixement de les altres persones.