És tradició que la dreta s’apoderi del discurs de la seguretat. Els partits de dreta són sempre els defensors de l’ordre. I ja ho advertia així al darrer ple de forma irònica Esteve Sureda: “Pareix que la policia és cosa de l’extrema dreta. Vagi alerta, senyora Sansó, perquè si va així arribarà que l’ajuntaran amb nosaltres els de Vox”.
El càstig, la presó, l’expulsió, la vigilància, i sobretot l’ordre, formen part de l’imaginari dretà mundial. Les coses com sempre han estat, i si qualcú gosa piular, a la presó. Això en el millor dels casos, és clar. No és debades que el primer partit d’Esteve Sureda en la seva encara tendra singladura política es digués Nou Ordre Nacional. No pot estar més clar.
Hom, en canvi, quan veu violència i delictes en el carrer hauria de pensar quines són les motivacions que duen aquestes persones a cometre les infraccions i anar a l’arrel de la qüestió, perquè ho hem dit sempre, aquí, val més la que guarda que la que cura.
Quan sentíem la intervenció de la socialista Maria Antònia Truyols ens semblava colombrar una retxeta de llum a l’horitzó. “Hi ha altres maneres de garantir la seguretat”… i tot d’una, tanmateix, apel·lava a una millor il·luminació. Vigilància, punitivisme, càstig.
Els darrers vint anys Manacor ha baratat de fesomia. Costa reconèixer-hi el poble que va ser, dins aquesta ciutat a estones amb ínfules de cosmopolitisme, a estones ofegada dins una misèria estructural incorregible. S’ha acabat aquell temps de deixar la clau al pany, de deixar empès o de persianes obertes de pinte en ample convidant l’extern a passar.
Cap paraula, ni una, per les persones. Cap endarrer sobre les motivacions primigències de l’augment de la delinqüència, o de la sensació d’inseguretat. Cap intenció d’entrar a valorar el perquè de tot plegat. Manacor, no ho deim només nosaltres des d’aquesta columna, ha esdevingut un polvorí humà on diferents comunitats viuen donant-se l’esquena les unes a les altres, sense conèixer-se, destinades, únicament, al prejudici, a la por i a la ràbia. Volem viure, dins aquest espai destinat a ofegar la confiança en les persones?
No és hora que el ple de l’Ajuntament, per unanimitat, es decidesqui a promoure la convivència sana entre les persones, siguin quines siguin, venguin d’on venguin, en comptes de fomentar la por entre elles?
Les càmeres, és evident, ajudaran a resoldre l’autoria dels delictes i de les malifetes. Les càmeres, per descomptat, serviran per garantir una actuació immediata en cas de conflictes i delictes al carrer, però evitaran que tornin a passar, si no es plantegen què és allò que els ha generats?
Les càmeres, no en mancaria d’altra, suposaran l’arribada del Gran Germà a Manacor. L’ull que tot ho mira, l’ull que tot ho sap, l’ull que plora la llibertat dels qui l’han perduda. La mesura, tristament, sense pensar en les persones, pensant només en el manteniment de l’ordre i la mesura del Gran Germà que ens comanda, ha estat aprovada per unanimitat (que vol dir de tots els partits) aquesta setmana a l’Ajuntament de Manacor.
Ho va vaticinar George Orwell a 1984, aquella distopia incòmoda, fins i tot irreverent on tot ho controlava l’ull del Gran Germà. Manacor ha fet 41 anys tard, però el Cíclop indagador ja és aquí: el futur ha arribat.
