“Jo som pujat dins un bar dels qui en coneixen l’amo”. Toni Gomila preparava amb paraules l’èxtasi escènic que havia d’elevar a l’altar dels casiners la família Lliro. L’actor manacorí, animal escènic capaç de vestir i bastir d’emoció i veritat els esdeveniments més transcendents d’un poble, va ser l’encarregat d’oficiar la missa-homenatge de la festa que Can Lliro va organitzar dissabte per celebrar els 40 anys d’existència del cafè amb estrella per excel·lència.
Gomila havia comparegut en processó, gairebé sota pal·li, i enrevoltat dels patriarques de Can Lliro, els clients (que sempre s’ha dit que són el millor d’aquest bar ple d’amics). Cada un portava un estendart amb un valor de l’emblemàtic cafè: Sant Antoni, els horabauxes, les nadales, la independència… Un encenser poderós tenyia de lila l’aire del parc de na Molla, un espai infrautilitzat que fa anys que viu pendent de la seva explosió definitiva.
Una vegada damunt l’escenari, Toni Gomila encetà la seva lletania: “Arri barà un dia que el món finirà, l’estiu serà l’infern, i l’hivern serà una caricatura. Arribarà un dia que no trobarem ningú que ens pugui entendre…”, deia en to apocalíptic alhora que s’endinsava en un enfilall de lloances cap a la família lliriana: “Hi entres perquè allò és ca teva. Perquè ets el gendre o nora on t’esperen perquè els clients ja són fills seus”, un lloc on “la barra no és una barrera, sinó suport i crossa pels afectats de soledat, i trampolí per als enamorats de la vida”, un lloc, en definitiva, on ens trobam més a prop de “la immortalitat, la salvació, la vida perdurable, la vida eterna”, perquè “tots dui ben endins l’estrella de Can Lliro, perquè a Can Lliro tothom és guapo”.
Sí, el cafè del carrer de Ciutat, ben davant Can Garanya, és “un llumeneret blau de l’esperança d’un poble”. Gomila col·locà Can Lliro, també, en la centralitat casinera de Quíbia, el país que definí amb precisió filosòfica i geogràfica el mític Llorenç Mostel a partir d’una xarxa d’antres i locals que configurava una manera de ser. Perquè sí, perquè “Quíbia no té ni ducs, ni comtes, ni barons, ni marquesos”.
Pujà seguidament Guillem Lliro a l’escenari per agrair, molt emocionat, la presència de tants d’amics en aquella festa, i també, sobretot, tota la feinada i amor de la seva dona Cati i dels seus fills i nets. Llavors caigueren un a un tots els patriarques, tots els emblemes, tots els motius de vida de Can Lliro. Restà només el puny lila de les dones… “Falsos! Sou uns falsos”, cridava irat, talment sant Vicenç Ferrer a la plaça del Convent, el profeta Gomila. “Vos esquinçau les vestidures perquè a Ciutadella no deixen colcar les dones, i llavors agafau un Ferri per anar a agenollar-vos davant un caixer botifarra”. “I avui”, continuava, “heu vist aquest camp sembrat de naps, a l’any 2025, i no heu piulat”. S’encengué llavors la música. El gendre felanitxer s’obrí camí enmig de la gent amb la neta en braços. Cati Rigo, la madona, la cuinera de les greixoneres de vida, rebria de mans de la neta la corona daurada mentre ressonava al cel de Manacor l’apoteosi del “Nessum dorma” pavarotià i les darreres retxes de sol feien lluir les llàgrimes condensades de tota la família Lliro damunt l’escenari.
La festa de Can Lliro havia començat una estona abans. Els manacorins Reïna, emocionats de poder cantar en l’aniversari del cafè on feren el seu primer concert abans de prendre el vol cap al món de l’èxit. La veu singular i càndida de Carme Vives s’embolicava de la potència instrumental dels seus companys de grup. Ranxera Takeshi, una galàxia d’estrelles musicasses, reblí de llum sonora l’espai ja dins el tombant de la fosca. Electrònica, improvisació, melodia, sintonia. El nou conjunt manacorí, creat expressament per a l’ocasió, i amb un mànager de luxe, ha fet les seves primeres passes i promet emocions fortes com la que ja va aportar dissabte passat.
Maria Jaume es mostrà com la nova diva de l’indie nacional. Agosarada, senzilla, lluminosa, pausada, moderníssima, amb esportives i calcetins, amb una minifalda pagesa fonada i una camiseta argentada cenyidíssima, la cantant lloritana mostrà les seves cançons plenes de context, de la Mallorca que ens agrada, i de la que no, de la globalització que ens supera, i del localisme més rabiós. Una música molt festivalera plena de coreografies i aclucades d’ull al món que ve, que ja és aquí i que hem de saber viure. I faltava encara, ja dins la nit més negra, avançant cap a allò que es coneix com “altes hores”, el ritme caribenyo-gallec dels Ortiga, “les fanàtiques d’allò sensual”. Autotune, cumbia i arrel cantàbrica.
Música per a tothom, alegria, cervesa fria, i la demostració que Can Lliro ha sabut, durant quaranta anys, crear un paradís quíber intergeneracional de boomers i mil·lenials, perquè dissabte, al parc de na Molla hi havia tothom . I que n’hi hagi per quaranta anys més!
