Na Caterina Pons Rigo, de Son Pons, nada l'any 1953 a s'Alqueria Blanca, resideix a Sant Llorenç des Cardassar, on va ser la impulsora juntament amb el seu marit, en Guillem Pont, de l’escola de ses Sitges. Amb ella parlam dels seus orígens i trajectòria.
El poble de S’Alqueria Blanca
Les meves amigues anaven a escola a ca les monges i jo seia amb elles a missa, devora sor Antònia. Un dia anava vestida amb un conjunt que ma mare havia encarregat a un sastre, qui m’havia confeccionat uns calçons llargs amb uns guardapits de color blau. Quan el capellà va veure que una al·lota anava amb calçons va baixar de l’altar i va dir amb veu fluixeta a Sor Antònia que jo no podia anar a combregar per dur uns calçons, ella va passar el missatge a cada al·lota fins que em va arribar a mi. Aquell dia hi va haver un gran rebombori dins l’església. L’endemà vaig anar a confessar-me amb el mateix capellà i li vaig dir només aquestes paraules: “si anit em passa res, serà sota la vostra consciència”. No m’he tornat a confessar pus. Llavors, el dilluns que va venir davant, quan era a l’escola de Ciutat, les monges em varen cridar perquè tenia una visita. Va ser el capellà que va venir a Ciutat a demanar-me perdó. No sé com va arribar a Ciutat, perquè no tenia cotxe.
Quan estudiava a Ciutat només un pic cada mes tornava al poble i, també, durant les vacances, això feia que em sentís una mica desplaçada, perquè en tornar no hi havia res com abans i tampoc no era com abans, atès que allà la vida transcorria i jo no hi era. A s’Alqueria érem molts, de nins i nines, al mateix carrer. Ara al carrer dels Molins, abans carrer de Ramon Llull, hi havia moltes cases habitades per famílies que tenien infants, però amb el temps aquests infants anaren creixent i les cases es buidaren, però sort ara s’hi han mudat alguns familiars, que han arreglat les cases, i tenen infants que tornen jugar al carrer.
A s’Alqueria es va obrir un Teleclub, com a molts d’altres pobles petits, que estava situat en el local parroquial, el qual estava aferrat a l’església. El funcionament del Teleclub no va durar gaires anys. Hi anava quan tenia catorze o quinze anys, allà miràvem la televisió i fèiem jocs.
Els jocs als carrers de s’Alqueria eren diversos, com ara a ses pedretes, en aquest joc dèiem: mà una, mà dues,… També jugàvem a figuritas, elàstic, a piso. Per jugar a piso amb un guix pintàvem el carrer, utilitzàvem, per jugar-hi, pells de taronja que dúiem amb les mans o a damunt el cap. Els estius no ens deixaven sortir a jugar fins tocades les quatre. Ara record que mentre jugàvem, a una casa de veïnat sentíem un al·lot que recitava amb veu alta les taules de multiplicar. Només de sentir-lo ja les apreníem. A l’escola de Ciutat jugàvem a bàsquet.
Durant les vacances d’estiu anàvem a romandre amb la família a una caseta de pescadors de Portopetro, on passava molt de gust de cercar cornets, agafar crancs peluts. Tot aquell món de Portopetro no el tornarem a veure pus mai més. També m’agradava molt viure la il·lusió de preparar aquestes vacances.
L’escola
Vaig estar a s’Alqueria durant la meva infantesa més tendra, perquè llavors vaig anar a estudiar a Ciutat. Al poble anava a escola a ca la mestra Catalina Bonet Bonet, la mestra Marranxa, que va morir als 106 anys, el mes de novembre de l’any 2020. Era la padrina jove de ma mare. Ella va ser la primera dona del poble que va obtenir el carnet de conduir. Més endavant, als onze anys m’enviaren a estudiar el batxiller a Ciutat amb les monges trinitàries, del carrer de la Concepció. Allà estava interna, em vaig enyorar molt, plorava per dins els banys. En aquest centre també hi havia la meva germana gran. Estàvem un mes sense anar a s’Alqueria a veure la família. Una vegada les monges em castigaren de no anar al poble, quan el taxi va venir a cercar la meva germana, jo vaig haver de quedar. Els meus pares varen fer el millor que pogueren per nosaltres, ens enviaren en aquesta escola perquè consideraven que era una bona escola i valoraven l’alimentació que ens servien. He de dir que menjàvem molt bé.
Ma mare tenia doctrines en català per ca nostra, que llegia amb naturalitat, però quan vaig arribar a ca les trinitàries de Ciutat la repressió cap a la nostra llengua per part de les monges era molt escandalosa. A les nines ens feien dur dins una butxaca un tríptic amb uns indicadors sobre el nostre comportament, entre ells hi havia la higiene i també l’ús del mallorquí per part de les alumnes. Elles, les monges es passejaven amb una agulla de cap travada al vestit i cada vegada que observaven que xerràvem en català ens feien un foradí a la nostra plagueta i llavors ens castigaven per haver xerrat en mallorquí. A s’Alqueria hi havia la botiga de can Llussia, amb telèfon públic, allà ma mare anava a telefonar-me, les monges mai no se ficaren amb mi pel fet de xerrar en català per telèfon amb la família.
En acabar d’anar a classe a les trinitàries vaig fer diversos cursos, com de mecanografia o d’anglès. En retornar al poble vaig conèixer en Guillem Pont Ballester, qui seria el meu marit, perquè tots dos coincidírem a classe d’anglès amb el capellà Joan Mates, que formava part del corrent de la teoria de l’alliberament. Dissortadament, va morir assassinat a Amèrica.
El turisme a Cala d’Or
La meva família va viure, de molt a prop, la transformació i l’explosió turística de Cala d’Or. En unes terres de la família varen construir una zona comercial, a la qual obrírem diverses botigues. Aquest conjunt d’establiments comercials es deia Ets Adolços, que abraçava perruqueria, cafè, forn, pastisseria, botiga de roba i altres botigues individuals. Mon pare era pagès i ma mare és de sa Punta, ella era l’encarregada de les feines de la casa i de dirigir les botigues. A mon pare li agradava venir a fer feina a les botigues i assajar collars de perles a les clientes estrangeres. Durant els estius estàvem a Cala d’Or i els hiverns a s’Alqueria.
Aquesta zona comercial estava situada devora el complex turístic anomenat Parque Mar. En el complex hoteler hi havia apartaments turístics, on habitualment estiuejaven suïssos, també arribaven italians que eren més renouers. Tots aquests canvis varen començar a principis dels anys setanta.
Vaig fer feina a una botiga de pepes i peluixos, allà m’agradava decorar el mostrador i compondre pepes i peps. Aquest va ser l’únic contracte de feina per compte d’altri que he tengut mai.
L’educació en el temps de lleure
Amb en Guillem em vaig casar l’any 1975 i vàrem ajornar el viatge de noces uns dies perquè llavors assistíem plegats, a Lluc, a un curs de directors i monitors en el temps de lleure i esperàrem que acabàs la formació, que era impartida per monitors experts de l’Escola de l’Esplai de Barcelona que venien a Mallorca a formar-nos en aquest àmbit. Va ser quan per primera vegada vàrem sentir parlar d’objectius educatius, planificació i altres conceptes innovadors en l’educació no formal.
L’any 1972 s’organitzaven a Sant Llorenç des Cardassar els campaments del Club Card, tots a imatge i semblança dels campaments de l’OJE – Organización Juvenil Española.
Al cap de pocs anys vendria de rector don Joan Rosselló Vaquer, Firella, de Felanitx. Intentàrem integrar el model educatiu del Principat de Catalunya a Sant Llorenç. Gràcies als aprenentatges assolits a Lluc, vàrem fer un empelt als campaments organitzats pel Club Card, per així innovar en aquests campaments. En aquests campaments amb en Guillem que era mestre d’escola intentàrem introduir el que havíem après, ja que percebíem moltes de mancances en aquells primers campaments.
Quan érem joves anàvem molt d’acampada, organitzàrem tretze anys campaments a la Barca Trencada (Santanyí), a Cala Sequer (Manacor), a Son Serra de Marina (Santa Margalida),… també muntàrem el club d’esplai de Sant Llorenç, posteriorment el Card Infantil. Es pot dir que els nostres tres fills varen néixer davall les mates.
A l’hora de constituir-se el Club d’Esplai de s’Alqueria vàrem col·laborar amb na Neus i en Guillem Oliver, per emprendre el projecte.
A les escoles d’estius destinades a la formació de mestres, que s’organitzaven a Mallorca em dedicava a impartir els tallers de reciclatge de paper, tècnica que, juntament amb les coloracions naturals, havia après d’una amiga suïssa.
Ses Sitges
L’any 1982 vàrem adquirir la possessió de ses Sitges, lloc de naixement de Mn. Salvador Galmés. Aquell any visquérem el projecte educatiu Mallorca 82, de la Universitat de les Illes Balears. Això ens va engrescar entorn de l’objectiu de muntar un centre educatiu i de recursos ambientals. La nostra intenció era crear-ne a diferents indrets de l’illa, com ara a ses Sitges, a Campos o Pollença. Aquests centres educatius i de recursos ambientals pretenien lligar fora vila amb l’entorn escolar, perquè la nostra intenció era que en comptes de veure ovelles als llibres de text es poguessen veure en aquests centres, com ses Sitges, i així fusionar els coneixements.
No obstant això, amb els anys va guanyar pes el concepte de granja escola. Per la nostra banda, férem una investigació amb pagesos, per assolir experiències i coneixements. Volíem mesclar l’esbarjo dels infants amb els coneixements. Dissortadament, avui en dia les granges escoles han esdevinguts esplais. Ara són, moltes de vegades, aparcaments d’infants.
Ses Sitges va ser el primer el primer centre educatiu de Balears en aquest sentit.
D’altra banda, amb personal de la Universitat de les Illes Balears anàrem a visitar a Catalunya centres d’aquesta tipologia per conèixer-ne els models de funcionament. En aquella època també es crearen a Mallorca els camps d’aprenentatge per part del MEC –Ministeri d’Educació i Ciència. Va semblar que aquests camps d’aprenentatge varen aflorar a partir de les gelosies entre la UIB i el MEC. Tots els camps d’aprenentatge estaven al servei de les escoles, amb el temps les granges escoles varen ampliar l’oferta, també, a les famílies. Les granges estaven a l’abast de les escoles i les famílies.
Entre moltes altres activitats que organitzàvem, com ara pastar, formatjar, donar de menjar als animals, també programàrem tallers per fer conèixer les textures dels arbres als infants.
He de dir que els infants tenien, en general, molt poques referències de l’entorn natural, tret de qualcun que hagués estat molt en contacte amb els padrins i haguessen absorbit aquest bagatge de fora vila. Molts tenien casetes al camp, però només hi anaven a guisar un arròs sec els diumenges. Molts pocs coneixien els ocells, com una cadernera, una mètlera, una milana o un pinsà.
Vàrem concloure l’activitat pedagògica a ses Sitges quan, al llarg dels anys, varen aparèixer molts d’equipaments gestionats amb doblers públics. Hi havia una certa competència deslleial. La nostra era una activitat privada, havíem de pagar els monitors i tot el personal.
Si avui tendria raó de ser, una granja escola com la que hi havia a ses Sitges, vull dir que la visió ambiental de fora vila va canviar a partir del moment que els alemanys començaren a comprar les terres de Mallorca, ja que els estrangers amb l’adquisició del camp, aquest va deixar de ser quelcom viu, per esdevenir un element arqueològic destinat a l’oci. També he de dir, que avui en dia els mestres no són els mateixos que hi havia als anys vuitanta i noranta, ni tampoc ho és la societat ni els infants. Tendria sentit una granja escola si fos un espai arrelat al medi, però avui a moltes de granges escoles els monitors parlen en castellà als infants i s’han substituït per hotels adreçats a infants que tenen a disposició uns monitors per impartir-los activitats d’esbarjo, que no deixava de ser una de les activitats de les granges escoles, però no era l’única.
A ses Sitges venia gent voluntària a col·laborar amb nosaltres, però aleshores hi havia persones molt interessades i motivades amb l’educació no formal. Els mestres tenien il·lusió i una força espectacular. He de dir que el mestre comptava molt aleshores. Podien venir dos cursos de segon d’una mateixa escola, d’un mateix entorn, els quals podien ser molt diferents, ja que en funció a l’actitud del mestre un curs es podia engrescar moltíssim, mentre que l’altre curs amb un mestre més desinteressat, em trobava que el grup de classe no estava tan motivat.
Ara recordam les moltes gratificacions que vàrem rebre, i també el goig d’aquells infants que podien venir de barriades de Palma, com Son Roca, amb unes problemàtiques determinades, i en arribar a ses Sitges eren els més feliços i agraïts del món.
L’apunt de Guillem Pont
Guillem Pont Ballester, va néixer l’any 1949 a Son Carrió. Mestre d’escola i llicenciat en pedagogia. Durant el curs 1970-71 va estar destinat a l’escola de s’Alqueria. Només ha exercit la docència durant cinc cursos, entre els quals a dues escoles unitàries: s’Alqueria i Son Macià. En deixar la docència es va dedicar a la banca.
L’escola de s’Alqueria Blanca
El segon any que vaig fer classe va ser a s’Alqueria. Abans d’arribar al poble hi havia un mestre ja major que només pensava en retirar-se i anar a pescar. Arribar al poble va ser molt revolucionari, es trobaren amb un mestre nou i jove que feia cantar i ballar als alumnes. També organitzàrem conjuntament amb l’escola de les monges franciscanes moltes d’eixides, anàvem plegats d’excursió els nins i les nines de l’escola pública i les nines de les monges. Un fet, fins aleshores, desconegut.
Durant la meva estada al poble em vaig implicar molt amb la vida social i parroquial de s’Alqueria Blanca. Quan vaig arribar a fer classe al poble em varen venir a cercar per col·laborar amb la revista Jovent, fundada per un grup de joves. Els mestres tenien molt de pes, aleshores. A partir d’aquí em vaig motivar amb la creació, juntament amb altres persones, a Sant Llorenç, el meu poble, de la revista Flor de Card.
També vàrem recuperar a l’escola les festes de Sant Antoni: un fogueró i les beneïdes. Per Nadal a l’escola dissenyàrem una estrella per penjar a l’església, que la continuaren penjant durant un bon grapat d’anys.
Jo romania a la casa dels mestres, perquè la intenció d’aleshores era que els mestres s’integrassen amb la comunitat educativa.
Record que l’any 1971 era tradició que el batle Adrover, vengués, a l’escola, en motiu de la mort de José Antonio, per fer-nos cantar el Cara al sol devora el desaparegut monument a los Caidos.
Quan vaig arribar a l’escola no hi havia cadira per al mestre, els primers dies seia damunt un banc. Vaig haver d’anar a la Sala –Ajuntament de Santanyí- a parlar amb el batle Adrover, perquè em facilitàs una cadira usada.
A finals de curs organitzàrem amb l’escola de les monges, una exposició, un festival i una taula de gimnàstica. Va ser un gran espectacle. Hi hagué, fins i tot, títeres i jocs amb foc.
