Marta Barceló i Femenías (Palma, 28 d'agost de 1973) és actriu, guionista, trapezista, escriptora i dramaturga. Es va formar a l'Institut del Teatre de Barcelona, on es llicencià en Art Dramàtic el 1996, en l'especialitat de gest, i a l'escola de circ The Circus Space de Londres. Parlam amb ella perquè és l'autora de la versió teatral de Fuita i martiri de Sant Andreu Milà, que va ser la primera novel·la que, l'any 1966, va publicar Miquel Àngel Riera.
No sempre és fàcil afrontar un text narratiu, una novel·la, i adaptar-la al format teatral. Fins a quin punt hi sou fidels?
Hi tenim un grau de fidelitat molt alt, perquè el text ja em pareix bastant teatral i cinematogràfic. I a més, m’encanta. La feina ha estat més adaptar el que hi ha a teatre, que no crear una obra paral·lela. Per descomptat, hem hagut de descartar coses, perquè tot no hi cap.
La prosa de Miquel Àngel Riera tendeix a tenir una sintaxi complexa, fins i tot enrevessada. Potser aquesta primera obra no n’és l’exemple més clar, però igualment ja en postra indicis. Heu mantingut l’expressió lingüística de l’autor?
S’ha de tenir en compte que una cosa és el que s’escriu per ser llegit, i l’altra allò que només podrà ser sentit. Aquesta segurament és la novel·la de Miquel Àngel Riera que té més diàleg… i sí que és ver que n’hi ha de molt més enrevessades o complexes sintàcticament. Però igualment sí que podem dir que dins la fidelitat a la poètica del llenguatge, he fet una feina d’adaptació teatral. No he simplificat, però sí que he adaptat l’obra tenint en compte que és per ser escoltada.
Tenint en compte que la novel·la s’endinsa en les reflexions personals del protagonista… heu plantejat en cap moment la possibilitat de fer-ne un monòleg?
D’entrada és un projecte que se m’ha plantejat amb tres actors. Vaig pensar en totes les possibilitats, fins i tot de desdoblar el protagonista en aquests tres actors, o que fos un monòleg d’una persona. A la fi, però, he vist que m’interessava més poder fer això que no que fos un monòleg.
Fes-nos una breu sinopsi de l’argument… Andreu Milà és un personatge que queda atrapat.
Sí, i molt encertadament Miquel Àngel Riera no atrapa una persona qualsevol, sinó que hi col·loca una persona que sempre fuig de pertot allà on va, i la dibuixa en un lloc d’on no pot fugir. A la novel·la, Andreu Milà i dos companys seus fugen després d’haver comès un acte delictiu en què ha mort una persona… tenen un accident de cotxe i queden atrapats a un barranc amb molt poques esperances de sobreviure. I allà, davant la impossibilitat de fugir, reflexiona i recorda sobre tot allò que ha passat a la seva vida. La novel·la parla molt del llegat, de la possibilitat de redimir-se de les males decisions que un ha pres al llarg de la seva vida per poder-se salvar. Hi ha molta reflexió sobre què deixam quan ja no hi som, què en queda, de nosaltres.
Com es planteja l’escenografia? És un muntatge molt psicològic i és fàcil optar per la senzillesa, pel simbolisme, per la nuesa, fins i tot.
Tot el projecte sencer va en aquesta línia. Arriba a plantejar-se com una lectura dramatitzada, perquè tampoc no hi ha un pressupost per fer grans escenografies, sinó de donar a conèixer autors de les Illes Balears les obres dels quals puguin ser traslladades al teatre. S’ha cuidat de l’escenografia Joan Miquel Artigues. El cotxe queda destrossat en caure pel barranc, i són aquestes peces del cotxe sobre l’escenari que ja et donen aquesta idea i que, a més, simbolitzen la destrossa del món d’Andreu Milà.
En una obra tan psicològica… i amb els actors atrapats… hi ha moviment?
L’actor principal es mou per l’escenari, perquè és cert que l’obra passa per aquests moments en què estan en el barranc, però entremig van succeint episodis de la vida d’Andreu Milà, són flaixbacs ben igual que a la novel·la. L’actor que fa d’Andreu Milà el representa només a ell. Els altres dos interpreten diferents papers. Sí que és ver que quan les escenes són dins el barranc, sí que hi ha aquesta immobilitat de què parlaves.
Andreu Milà va ser publicada l’any 1973. Fins a quin punt és vigent i pot fer que els espectadors se sentin interpel·lats amb el que hi passa?
S’hi parla de relacions familiars complexes, de la possibilitat de redimir-se, del llegat que un deixa quan se’n va, de trobar el teu lloc en el món. I tot això són temes que són d’abans, són d’ara i seran de sempre. És molt fàcil sentir-se identificat amb aquest text.
