Ahir vespre va tenir lloc la segona ximbombada de la plaça de Berard. La crida dels veïnats d’aquesta placeta, del llarguíssim carrer de Sant Rafel i de la barriada de sa Torre va funcionar i s’hi percebia una afluència lleugerament superior a la de l’any passat.
La cosa s’encetà amb la kid-bombada a les 18:30h, amb glosadors veterans a les canyes de les ximbombes que atiaren el caliu infantil de la glosa. L’entusiasme dins el grup més jovenet prenia forma d’esponja xucladora, s’acumulaven tonades, ritmes i repertori per quan acabàs la torrada.
El fogueró presentava una gran cacota amb una mosca ben contenta que l’ensumava i una llosca gegantina, en referència a la brutor que s’acumula precisament en els jocs de la plaça de Berard. Els veïnats organitzaren una rifeta per arreplegar doblers per pagar el policlín que havien hagut de costejar per evitar que qualque incívic fes un roi per un capdecantó.
Torrada i bon ambient. Presència majoritària de veïnats i notable afluència d’externs, arribats de les terres d’intramurs. Amb Xisco Muñoz, el Foraster, al capdavant de la ximbomba, començaren les tonades dels darrers dies. Gens de Sant Antoni, molta ximbomba i molt d’olé i olà. Aviat, però, qui puja al primer vagó del tren glosador són els més joves, vigorosos, enèrgics, ràpids, punyents, hàbils, s’alternen amb el cant melós i harmònic i amb qualque toc de verd del Foraster. En pocs minuts sona una altra ximbomba. Qui en du el maneig és la tia Benvinguda. Noranta-tres anys la contemplen. El seu és un altre verb, més antic, un poal que poaleja dins el pou profundíssim del segle XIX, qui sap si de més enllà, canta canons de repertori inconegudes per la majoria, bellíssimes, li sonen, dins la gargamella, unes altres paraules: “El dia que vàreu néixer / feia una diada clara / per això teniu la cara / blanca com el pa de xeixa”. Acabada l’actuació del dia a Ciutat, comparegué Toni Gomila, veïnat il·lustre d'”aquell carrer” i la glosada prengué el camí de la ironia, del sarcasme, de la rialla fresca, de la incorrecció política i de la força de la paraula i la cultura popular. Entre la secció infantil, sortí la lluita de classes entre els de l’escola pública i els de la concertada, i la lluita d’edats entre els de cinquè i els de sisè (que és de molt un any quan en tenim pocs). Cantaren encara velles glòries de la Concòrdia, cantà el regidor Llodrà i el replicava el veïnat Gomila: “N’Hinojosa a n’Oliver, / li va fer una placeta / emperò no la hi fa neta / perquè ara no li cau bé”.
Embetumats de fum i espires, glosadors i veïnats a poc a poc es dispersaren mentre el caliu dels tions s’envellutava amb un tel de cendra. La vetlada agonitzava mentre naixia dins les memòries una altra nit memorable, que fixava la certesa que vint anys són un bocí de vida considerable: la glosa improvisada era, va ser, és i serà.
