Avui he descobert que gran part de la classe de 4t d’ESO no coneixia els Beatles. Les possibles reaccions davant aquest fet –insòlit per a alguns, emocionant per a altres– són moltes, i cadascuna parla per si mateixa. Jo, entusiasta, fa tot un horabaixa que pens com endinsar-los dins un univers que a mi em va trasbalsar a la seva edat. Com parlar d’allò que hom estima? Barthes, ajuda’m.
Un dels textos al que sempre acudesc és la transcripció d’una conferència de Xavier Antich, “Per què necessitem les humanitats? Conviure amb els clàssics per viure el present” (Centre d’estudis Jordi Pujol, 2013). Vaig a la carpeta verda de la UAB. Té pols, però estotja tot un seguit de papers que per res del món voldria perdre. Entre ells, les més de trenta-cinc pàgines de l’article. Record el curs en què ens el va fer llegir. Record, també, com el vam comentar a classe. Record l’obsessió que em va generar. Ben mirat, potser és un dels escrits que tenc més present en el meu dia a dia. Per què aquest? Vaig estudiar una carrera d’humanitats. Molts docents ens van parlar de clàssics en la literatura, l’art, la música. A la carpeta hi ha deu papers de temàtica semblant. Per què aquest? No en tenc cap dubte: la professora.
Sempre he defensat la idea que els que avui som docents és en gran part gràcies als que nosaltres mateixos vam tenir en diferents etapes educatives. Qui em vulgui entendre, m’entendrà. La rellevància que tenen sobre nosaltres els bons professors és molt difícil d’explicar: passa o no passa. La majoria podem recordar una o dues figures que ens van fer anar cap aquí o cap allà. Però no és tan sols això el que m’importa avui. Segons la meva experiència (com a alumna i professora), un bon docent sap posar-se a si mateix en segon o tercer pla i anar directe al bessó del tema. Sap encendre aquella espurna sense fer-se protagonista. I és just això el que A. va fer amb nosaltres a quart de carrera. Brindar-nos les eines, encoratjar-nos i deixar-nos fer el camí. Ella parlava des de la passió, que és per mi una condició si ne qua non per obrir les portes a la comprensió i l’admiració. Els grecs en deien thaumázein. Sí, això també ho sé gràcies a aquelles classes.
El debat sobre el sistema educatiu i les noves pedagogies m’atabala i em fa mandra. L’única cosa de la qual estic segura és la pèrdua d’aquesta admiració pel descobriment de nous universos. Amb totes les excepcions del món, crec que el canvi més gran que observ d’ençà que era alumna a l’actualitat és aquest. Cada vegada és més difícil generar moments d’espurna en l’alumnat (ja discutirem a un altre lloc els motius: burocràcia infinita, desgast emocional, manca de recursos). Per això avui una pregunta m’ha servit per invocar la thaumázein: sabeu qui eren els Beatles?
Davant les mirades disperses i el silenci, he comprovat que gran part de la classe no, no sabia qui eren els Beatles. L’emoció que m’ha generat la seva reacció és directament proporcional a la pressió que l’ha seguida. Quin privilegi poder escoltar per primera vegada la història d’un grup que va canviar la història de la música. Quina responsabilitat ser jo mateixa qui els destapi aquest nou món. Avui els n’he fet cinc cèntims. Mentre parlava, l’espurna ha tornat. Feia setmanes que no la trobava, divagant entre la paperassa que ens ofega. Mentre parlava d’Abbey Road, de Strawberry Fields i el White Album he entès què més fa falta per a tornar a educar amb passió: que qui explica també pugui sentir-la. Tot això és cada dia més difícil. És urgent recuperar el sentit d’educar i, així, deixar-nos meravellar.
