Els pagesos més vells poden recordar encara avui la relació de submissió que havien de mantenir amb els propietaris de les terres que cultivaven, i que tradicionalment anomenaven “senyors”. Els senyors tenien reservat per a ells el tracta de “vostè”. Així i tot, per més que eren considerats nobles o aristòcrates, el cas és que les persones amb títols nobiliaris vinculades amb Manacor, gairebé es poden comptar amb els dits d’una mà. Però d’on surten, aquests títols?
Joan Sansó ens recorda que els títols que varen arribar amb vigència fins a final del segle XIX o principi del XX no tenen res a veure amb els que s’atorgaven en època medieval. Els comtes, marquesos, ducs i barons de l’edat mitjana suposaven un reconeixement a la implicació en la defensa o expansió de la corona per part de determinats cavallers. Així, el rei, no sols atorgava el títol, sinó també el domini i la potestat impositiva damunt les terres i els qui els habitaven.
En canvi, cap als segles XVII i XVIII el poder d’aquests títols ja era molt més limitat, tot i que eren emprats, també per reconèixer la fidelitat a la corona, sobretot després de la Guerra de Successió, són els que coneixem com a “botifarres”. Dameto, Cotoner, Descatlar, Villalonga, són llinatges que hem de vincular a la lleialtat borbònica d’aquestes famílies, que va ser reconeguda en forma de títol nobiliari de “nova planta”, i mai més ben dit.
Com és sabut, aquests nobles, posseïdors de les grans finques de l’illa, entraren en crisi en el segle XIX, atès que la seva condició aristocràtica no els permetia fer feina i per això, a poc a poc, per mantenir el seu estatus, hagueren d’anar venent les seves terres. “Mitja Mallorca havia estat seva”, diu l’historiador Albert Carvajal.
Però qui varen ser, els darrers nobles amb títol que estigueren vinculats a Manacor? Sens dubte, un dels més rellevants va ser el comte d’Aiamans i baró de Lloseta. Tenien la posada on després va ser La Reforma, al carrer d’en Bosch, i de fet va ser la família Cubells la que va comprar una part de la casa al darrer comte d’Aiamans que tengué posada a Manacor. Marià Gual i de Togores, li deien a l’onzè comte d’Aiamans, i morí el 1933. Avui el comte d’Aiamans, des del 1966, és Vicenç Planas i Gual, però ja sense possessions a Manacor.
El comte de Montenegro i de Montoro tenia la posada a la vila al que fou l’antiga finca de la Salle. Per als més joves, parlam del capdecantó on actualment hi ha la gestoria Januar, al carrer de l’Amargura. Les possessions a fora vila del comte de Montenegro no eren ben bé dins Manacor, sinó que es trobaven a les Franqueses de Vilafranca, o a Son Pou, també dins el terme veïnat. El llinatge vinculat a aquest títol havia estat tradicionalment el de Despuig. La línia dinàstica continua encara avui, i l’actual comte de Montenegro, que és el catorzè, i sense vinculació ja amb Manacor, és Francesc d’Assís Truyols Nadal.
També hi hagué el comte de la Cova. Tenien la posada al carrer de n’Olesa, al capdecantó on avui hi ha una finca de pisos de les més altes de Manacor, ben davant on era l’antic bar de Ca n’Andreu. Com diu el seu nom, les terres d’aquest comte, lligat al llinatge de Villalonga, eren a la possessió de la Cova, a la part oest de la carretera de Conies. L’actual comtessa de la Cova, la catorzena de la línia, i ja sense vinculacions amb Manacor, és Maria Victòria de Queralt i Chávarri.
Sens dubte, un dels més recordats és el marquès d’Ariany. De sempre vinculat al llinatge Cotoner, cal marquès d’Ariany a Manacor era on avui hi ha l’emblemàtic establiment de Ca Ses Cusses. Les possessions a fora vila d’aquest marquesata eren sobretot a la zona de la Vall. L’actual marquès d’Ariany, sense vinculacions significatives amb Manacor a l’actualitat, és Nicolau Cotoner i Martos. És el desè d’aquesta dinastia.
Els Truyols eren els marquesos de la Torre. Amb posada a Can Vallespir, el casal que avui és propietat de l’església i que hom coneix popularment amb el nom de Ca Na Vallespina. Les seves terres eren més cap a la banda del Fangar, l’Espinagar, la Torre del Marquès i la Mola del Fangar. Francesc Truyols i Nadal és l’actual marquès de la Torre i és l’onzè de la seva línia. Ja no tenen posada a Manacor.
Avui, amb el nomenament de Rafel Nadal Parera com a marquès de Llevant de Mallorca, Manacor recupera una figura pròpia de l’antic règim i que havia desaparegut del nostre imaginari durant el darrer segle.
“Pagaren dos-cents pobres perquè anassin a plorar a la vetla del comte d’Aiamans”
“Una gran quantitat de possessions manacorines eren dels senyors de Palma, molts dels quals tenien títols nobiliaris, com ara el marquès de la Torre, el marquès d’Ariany, el comte de Montenegro o el comte d’Aiamans”, ens recorda l’historiador Albert Carvajal. “Un dels comtes d’Aiamans va morir cap al 1868. Tenia moltes terres i possessions a Manacor. Organitzaren una vetlada fúnebre a ca seva, al carrer d’en Bosch, per a la qual pagaren a dos-cents pobres perquè hi anassin a plorar”.
Joan Cubells, membre de la família que va comprar la posada del comte d’Aiamans, explica que el lot que finalment es va posar a la venda era “la Reforma, ca nostra i ca les Mores. Aquesta darrera porció tenia sortida amb portassa al carrer dels Tonedors. De fet, en aquest carrer pràcticament tot són portasses, que eren la part de darrere de la posada del comte, que tenia grans finques entre Manacor i Artà, sobretot zona de muntanya i terra prima. Una de les formes d’explotació d’aquestes finques eren les ovelles. En arribar temps de tondre, compareixien els tonedors de tota la comarca per dur la llana als magatzems de cal compte. D’aquí el nom popular de “carrer dels Tonedors”.
De l’antic casal del comte, que ocupava tota la illeta entre els carrers d’en Bosch, Peral, Tonedors i Amargura, diu Cubells, “potser en quedi alguna portassa antiga amb algun element original de cal comte” i també “la paret davantera al carrer de Can Bosch, a la planta baixa, i la cisterna de ca nostra, que era una sitja gegantina. Dins la botiga de roba Slam, encara s’hi pot veure també un tros d’un arc de l’antic casal”.
En casals com aquest, recorda Albert Carvajal, “venien aquests aristòcrates i s’hi hostatjaven. Dos o tres dies abans de venir havien enviat els criats de Ciutat per fer tots els preparatoris”. Però tot això, adverteix l’historiador, es remunta al segle XIX. Eren molt rics i eren els grans latifundistes de Mallorca, però amb el temps s’anaren empobrint i els qui els feien de majorals els acabaren comprant les terres”. Igualment, en contra del que es podria pensar, diu Carvajal, “molts d’aquests títols, en comptes d’estar associats a una dreta antiga, varen ser profundament liberals i republicans. No hem d’associar de forma absoluta els títols nobiliaris amb el carlisme”.
En aquesta darrera etapa generada a partir del segle XVIII, diu Carvajal, “els títols nobiliaris donaven posició i estatus social de cara al poble baix. Aquests títols passaven d’una banda a l’altra fins arribar a desaparèixer, tot i que molts encara deuen seguir en vigor”.
“No són com els medievals, que comandaven moltíssim, nomenaven bisbes, impartien justícia, encunyaven moneda”, diu Joan Sansó en referència als nobles nomenats a partir del segle XVIII. “Amb la conquesta catalana, venen cavallers que participen a la conquesta. Se’ls reparteix el territori als que estaven més involucrats en la conquesta, i hi ha una mà major que pràcticament és propietària de tot el territori, juntament amb l’església i les ordes militars”, confirma Sansó.
Després de la conquesta, la zona de llevant estava dividida en dues grans àrees: Artà i Manacor. I tot és d’aquests cavallers, que, tanmateix, no tenien títols, sinó més aviat càrrecs, com el de batles reials o el de mostafats. Amb la revolta forana, però, els qui s’havien alineat amb els pagesos han de pagar multes i deutes i malvenen les seves possessions als qui s’havien alineat al costat dels vencedors.
Però com es constitueix la noblesa de l’era moderna? Al segle XVI hi ha grans famílies de mercaders i comerciants, amb molts de doblers i molt bona posició social. Però, diu Joan Sansó, “no tenen sang ni propietats, és per això que cercaran pubiles de cavallers de la part forana… i a Manacor n’hi havia moltes, com els Ballester d’Olesa, els Sureda Zanglada, els Ballester de Togores…”
En el segle XVII, recorda Joan Sansó, “la corona hispànica està en ruïna total i necessita gent que l’ajudi. Molts d’aquests nobles estan dins l’estament militar i també es comencen a donar títols”.
Dels marquesos d’Ariany, que també són comtes de Sallent, Joan Sansó conta que “en el segle XIX es fiquen en política, i fan coses per Manacor i per Mallorca”. No debades, l’actual plaça de sa Bassa, abans de tenir aquest nom, duia el de “Comte de Sallent”, que és també el nom d’una de les avingudes principals de Palma, en memòria de Josep Cotoner i Allendesalazar.
Una altra família poderosa, tot i que sense títol nobiliari, eren els Sureda Zanglada. Santa Cirga, Mendia, la Marineta, la Carrotja, la Gruta, el coll d’en Ferragut, tot això era seu, i acabarien sent marquesos de Reguer, fundadors de la primigènia Colònia del Carme, que avui coneixem com Portocristo.
Els Moragues, a Son Moro, Vistalegre i Son Mas de la Marina; els Suredes de Son Vivot, a Lanzell de Vilafranca, amb la recordada Bàrbara Sureda, a qui deien “la Marqueseta”; els Ballester d’Olesa, a Son Cellard, Son Trobat i Son Peretó; els Ballester de Togores, al Rafal Roig, les Cases Noves, Bellver, la Murtera, Calicant, les Llenques, el Pou Colomer, Llucamar, les Planes, Infern, la Real, Carrossa… Va ser, aquesta, dels Ballester de Togores, una gran família. “Una vegada mor el comte només té una hereva. Els nebots i cosins reclamen i les terres se xapen en dues parts”, diu Sansó, que puntualitza: “Fan la partió entre Manacor i Sant Llorenç. Calicant cau a la part llorencina, i Bellver a la manacorina. Aquesta mateixa partió serà la que després s’emprarà per fer la segregació de Sant Llorenç el 1892”.
Hi ha molts més noms per recordar… però si els diguéssim tots, no acabaríem mai el reportatge: els Nadal de Can Llunes, els Riera de Conies, els Bonets, els Mas, que dirigiren la Llorençada, els Fàbregues, els Venturosos, els Verí, els Fuster de Son Berga… Tota una mà major de manacorins, grans tenidors de terres, que en alguns casos s’ha mantengut i en d’altres s’ha extingit completament. Potser avui, més que en les terres, el poder i l’estatus resideix en els negocis, en els doblers i en el turisme… I així i tot, encara es fan marquesos!
Marc Antoni Cotoner i Sureda, primer comte d’Ariany.
Jordi de Villalonga i Fortuny (1666-1740). II comte de la Cova. Virrei de Nova Granada.
Catalina Gual i Zanglada Moix i Gual. Marquesa de la Torre.
José Cotoner i Allendesalazar, comte de Sallent
Marquès de la Torre.
