Un capità topògraf de l’exèrcit rus anomenat Vladímir Arséniev va publicar l’any 1923 un llibre que contava les seves aventures per la taigà siberiana. Li va donar el títol de Dersú Uzalà, que era el nom del caçador que l’acompanyà en les dues expedicions que efectuà. Anys després, l’any 1975, el director japonès Akira Kurosawa va filmar una pel·lícula basada en aquesta història que es convertí en un dels seus darrers èxits, tot i que més endavant encara va dirigir unes altres quatre pel·lícules.
Quan rodà aquesta pel·lícula, Akira Kurosawa tenia seixanta-cinc anys. Havia patit una depressió i un intent de suïcidi i gairebé no treballava en el seu país, però uns estudis de cinema de Moscou li proposaren el film i ell acceptà tot d’una, perquè coneixia el llibre del capità Arséniev i feia anys que el volia convertir en una pel·lícula. Les condicions ambientals en què va ser filmada van ser duríssimes, ja que van rodar la pel·lícula durant tot un any sencer i les condicions ambientals i climatològiques a la taigà siberiana, sobretot a la tardor i a l’hivern, no són les millors pel rodatge d’un film. El resultat fou immillorable.
Akira Kurosawa havia nascut a Tòquio l’any 1910 en el si d’una família acomodada. Era el més petit de vuit germans i son pare, que era un fan del cinema, començà a dur-lo ja de petit a mirar pel·lícules. Entre el cinema i la pintura, que també agradava molt a Akira, es va decidir a entrar en un estudi cinematogràfic l’any 1934 com a ajudant. L’any 1941 dirigí el seu primer film, que va tenir bastant d’èxit al Japó, la qual cosa el va animar de manera suficient per ja no deixar de dirigir mentre pogué fer-ho.
És considerat el director japonès més influent i el més occidentalitzat de tota la cinematografia japonesa. Aviat va aconseguir un èxit internacional a partir de la pel·lícula Rashomon, que li va obrir les portes de festivals i de la indústria internacional. Tant és així que aquesta pel·lícula va obtenir el Lleó d’Or a Venècia i l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Posteriorment, repetí l’èxit amb una altra de les seves obres mestres: Els set samurais. De fet, són moltíssimes les seves obres que avui en dia encara es consideren magistrals.
La seva influència ha estat molt gran i es demostra perquè de les seves pel·lícules s’han fet remakes tant a Hollywood com a França. Akira Kurosawa era una persona molt culta i llegida. Moltes de les seves pel·lícules estan basades —això sí, bastant lliurement— en obres d’autors com Shakespeare, Dostoievski, Gorki o Tolstoi, a banda d’autors japonesos.
Com hem comentat, Dersú Uzalà es basa en el llibre del mateix títol del capità Arséniev, qui amb un escamot de soldats s’endinsa a la taigà per topografiar una sèrie de llocs. Per atzar es troben amb Dersú, un caçador nòmada de l’ètnia hezhen que aviat els farà de guia. Al principi, els soldats se’l prenen un poc de broma, però ben aviat acaba guanyant-se la confiança i el respecte del grup gràcies a la seva intel·ligència, saviesa, instint d’observació i compassió pels altres encara que no els conegui.
Aquí comença a congriar-se una amistat entre el capità i Dersú que es basa en el respecte mutu i en l’admiració que a poc a poc el capità va sentint per Dersú i la seva manera de viure a la muntanya, entenent-la, respectant-la i sabent que ell, Dersú, només és una petita part d’aquest cosmos. Aprenen l’un de l’altre i, finalment, passen a tenir-se un afecte sincer i construeixen una d’aquestes relacions que et marquen de per vida.
Quan acaba la seva missió, el capità i Dersú se separen. Dersú torna al seu món natural i el capità, a ca seva a la ciutat. Durant uns anys no es veuen, però en iniciar una segona expedició topogràfica, el capità enyora Dersú i el cerca fins que es retroben amb una gran emotivitat per part de tots dos. La seva amistat no s’ha vist corrompuda pels anys de separació. Però Dersú ha envellit i ha perdut vista, i aquest fet l’angoixa per no poder continuar vivint a la muntanya. Llavors, el capità el convida a anar a ca seva a la ciutat, però Dersú no sap viure a la ciutat. No sap dormir en un llit, no pot sortir a recollir llenya per a la xemeneia… No s’hi aclimata gens ni mica i li demana al capità que, per favor, el deixi tornar al seu món: allà a les muntanyes i a la taigà.
Allò que més agradà a tothom fou que Kurosawa va saber captar tota la grandesa de la Natura en una esplèndida fotografia en 70 mil·límetres que mostra el paisatge en tota la seva esplendor, sobretot en dues escenes memorables com són les del llac gelat i la del riu que han de travessar en rai. Els arbres, les muntanyes, el riu, el llac gelat, la neu, la pluja, el fang… Tots els colors de les estacions es reprodueixen d’una manera admirable i emotiva. Tot té el seu sentit, sobretot per Dersú.
Encara que la trama se centra en l’amistat entre els dos homes, quan comentàvem la pel·lícula sorgiren altres temes que també ens agradaren. Un és el del pas del temps, que, com hem esmentat, afecta Dersú en la seva forma de vida. L’altre tema ja apareix apuntat al principi del film, i és la destrucció d’una forma de vida natural per l’avenç de la civilització: la creació d’un poblat està arrasant un bosc d’arbres.
Cada moment, cada fotograma d’aquesta pel·lícula, és un cant a la Naturalesa, al goig de viure dins ella, respectant-la, estimant-la, sense por, però sense confiances, perquè pot ser bella, però al mateix temps, també cruel i traïdora. Cada moment, cada fotograma, traspua veritat, traspua sentiment, i per aquest motiu es converteix en un dels millors relats sobre l’amistat entre dos homes que se sobreposa a qualsevol barrera ètnica, cultural i social.
