Vaig veure un cartell a l’Ajuntament que posava “les dones trepitgem fort”, i em va venir el que sorprenentment l’any 2025 serà encara una opinió controvertida –fins que ens tornem realment el que diem “oberts”, ja que obert no és un que no pot discutir les coses que van en contra del que pensa amb imparcialitat–: no crec en el feminisme. Profundament i sincerament. No crec en cap feminisme del segle XXI, que s’allunya per a mi del motiu original del feminisme en les seves arrels, com a reclam de drets humans necessaris i bàsics. El feminisme d’avui, sobretot a Occident, per a mi és una degeneració que cau en l’infantilisme i es queda estancat en la fase de la ràbia improductiva que genera malestar tant a homes com a les mateixes dones, perquè molts, i el que és més trist –moltes– ho pensen. Però no es diu en públic. En públic vestim de lila defensant la dona treballadora el dia en què a altres llocs es regalen flors a simplement “la dona”: perquè ara a més no podem ser simplement dones, hem de ser treballadores. Vaja pacte més interessant.
La bellesa, sí és revolució. La vulnerabilitat, les paraules sinceres, que sí, poden ser ferotges, però que són tan vertaderes perquè són des d’un lloc d’escolta.
No vull mal a les dones. No vull criticar a ningú. Jo mateixa som dona en aquesta vida, i vull el millor per a nosaltres.
Però el millor no és fer veure que som fortes i a canvi sacrificar tot dret a ser capritxoses, alegres, innocents, vulnerables, obertes, flexibles, realment empoderades de les nostres necessitats.
A vegades em cans, però en el fons, sé el que passarà: una altra generació, que tengui el cor més obert a estimar, haurà de venir per fer un pas encara més endavant, la passa potser més important que s’haurà donat entre homes i dones, que farà que hi hagi pau, plaer, intercanvi real.
Pens…que la crítica pot fer esclatar opinions, pot fer que ments es qüestionin, i fer una revolució, però lentament, d’aquestes que ningú veu i de les quals ningú imagina el resultat… En canvi, la proposta! La proposta és el més interessant, el més xocant. Es faria realment una taula rodona on es parlaria de sentiments profunds, d’allò que passa més enllà, dintre de les cases? De la vida íntima, dels sentiments més enllà del que és públic? Faria un poble una revolució on les dones puguin no fer feina si no volen? On de sobte recobram els colors, les faldes i les ganes de somriure per cap raó? Posaríem flors pels carrers? Educaríem amb més amor i temps als fills, en lloc de deixar-los amb desconeguts al cap de 3 mesos per “anar a ser dones admirables dins d’una oficina a qui ningú realment li importa la nostra admirativitat”? O perquè certs homes, que tenen por d’agafar el seu propi poder, no ens critiquin, no ens diguin que ara ens hem tornat boges, que som unes mandroses, que “no tocam de peus a terra”, que som unes capritxoses?
Ho faríem per la revolució?
I veuríem que aquest és el pas, molt més gran que actes de reconeixement.
Per què els actes comencen per dins, dintre de les cases, en les mirades, en el “no vull” sincer, i en el “vull” clar?
Moltes no tenen ganes de lluitar per defora, però és perquè intueixen que la lluita real, sempre comença a dins.
