«Recolliu les roses mentre pugueu: no són llargs els dies de vi i roses. D’un boirós somni sorgeix la nostra sendera, que es perd en un altre somni.» Aquestes paraules mig recitades per la protagonista de la pel·lícula ja ens deixen entreveure el to de la història. Són una adaptació d’uns versos d’un poeta anglès i foren el germen del títol d’una pel·lícula de fort dramatisme. Aquest film fou Dies de vi i roses.
Blake Edwards va dirigir el film l’any 1962 amb un guió de J. P. Miller, que ja havia creat la història per a una emissió televisiva. Els actors principals a la pel·lícula foren Jack Lemmon i Lee Remick en una actuació memorable per part de tots dos. Els secundà Charles Bickford en el paper de pare d’ella que ja havia interpretat a la televisió. Henry Mancini creà una banda musical que s’avenia molt amb el tema del film i per la qual va aconseguir l’Oscar a la millor cançó original.
Blake Edwards, que havia nascut l’any 1922, va començar com a guionista de ràdio i de televisió. Més endavant, i juntament amb Richard Quine, escrigueren guions per al cinema. Unes pel·lícules les dirigia ell i altres Quine. Eren bàsicament uns directors de comèdies, entre elles Operació Pacífic, amb Cary Grant i Tony Curtis. Després de l’èxit de la pel·lícula Desdejuni amb diamants, estrenada l’any 1961 i basada en la famosa novel·la de Truman Capote, Edwards començà a destacar a Hollywood. La dècada dels anys seixanta va ser la millor del director. Es va distingir sobretot per La pantera Rosa i per La festa, totes dues amb Peter Sellers, i per altres films que van demostrar la seva magnífica disposició per a la comèdia d’alçada, encara que també va filmar un parell de thrillers i la pel·lícula que volem comentar.
En aquells anys el director era conegut per dirigir comèdies i va ser una tria que pareixia molt agosarada que es fes càrrec d’un drama com és Dies de vi i roses, però ja des del primer moment que s’estrenà fou un èxit popular i crític i obtingué cinc nominacions als Oscar. Com ja hem comentat, només guanyà el de millor cançó original.
La pel·lícula retrata d’una manera dramàtica com l’alcoholisme afecta una persona i de retruc a tota la família i als que l’envolten. Joe treballa en una empresa de relacions públiques, la qual cosa comporta que prepari festes i trobades amb els seus clients on normalment es beu alcohol. És el que podríem dir un bevedor social, i és que en els primers moments no se’l presenta com un alcohòlic vertader. Coneix Kirsten, que és la secretària d’un dels seus clients, però per un malentès no es duen bé entre ells. Més aviat ell l’ofèn i ella es torna amb una galtada. Quan ell es disculpa, accepta anar a sopar plegats. Per primer cop ella beu alcohol.
El primer que vàrem constatar és que la pel·lícula comença com si fos una comèdia: al·lot troba al·lota, es coneixen i comparteixen situacions semblants. Tant un com l’altra es confessen que no els acaba d’agradar la seva posició a la feina. Troben que és un poc immoral el paper que l’empresa els fa fer.
Es veu que no tenen gaires amics; la família d’ell està enfora i no tenen contacte i ella està allunyada de son pare perquè trobava un ambient claustrofòbic a ca seva. Aquest fet de no tenir un nucli familiar proper els acaba d’unir un poc més. Són dues persones solitàries i una mica desarrelades de l’ambient que els envolta.
Dues escenes ens confirmaren l’aire de comèdia: la seqüència del sopar a casa d’ella i la fumigació dels escarabats que resulta una mica estrambòtica i que serveix per fer riure a Kirsten i al mateix temps per començar la seva relació íntima. En l’altra seqüència, quan ja són casats i tenen una filla, succeeix que ell, quan torna de la festa del nou client, va gat i vol pagar el taxi per la finestreta del client en lloc de la finestreta del xòfer. Més tard, se li tallen les flors amb la porta de l’ascensor. I abans s’ha pegat una trompada amb el vidre perquè ha pensat que era l’entrada de la casa. Encara són detalls de comèdia que van desapareixent del tot. Ben aviat les coses canvien i la necessitat de beure per part de Joe i de retruc per part de Kirsten es va fent més problemàtica. Comença el drama.
Quan s’han acabat de casar, visiten el pare de Kirsten, i davant de l’actitud de son pare a Kirsten no se li acudeix altra cosa que dir: «És hora d’anar a fer una copa». Comença a manifestar-se un alcoholisme produït o derivat per la falta d’adaptació a la vida per part de Kirsten.
Joe contacta amb Alcohòlics Anònims perquè veu clar en el que s’ha convertit, però Kirsten s’enfada i el deixa. L’escena posterior a la cambra del miserable motel on s’ha refugiat ella amb la seva botella de ginebra és demolidora. Per amor cap a Kirsten, quan ella li demana que no la deixi sola, Joe torna a beure i l’han d’hospitalitzar.
Les escenes pertorbadores se succeeixen: en la cerca d’una botella amagada a l’hivernacle del pare de Kirsten veiérem la desesperació d’un home que només pensa en l’alcohol. I quan la troba es beu la botella sencera.
Les el·lipsis són freqüents perquè la història transcorre en un lapse de temps d’uns sis o set anys. Però el director sap plantejar-les molt bé, de manera que no et perds gens ni mica, ja que les lliga amb factors com són els canvis de casa i el fet que la seva filla va tornant major. Una d’aquestes el·lipsis és molt impactant. La trobam al final de la destrossa de l’hivernacle per part de Joe i lliga el crit de Kirsten obligada per son pare davall la dutxa amb els crits de Joe tancat, amb camisa de força, i patint un delirium tremens.
Estiguérem d’acord que el tema és l’alcoholisme, però vam ressaltar que aquest és producte de la incapacitat d’algunes persones (sobretot Kirsten) d’adaptar-se al medi que les envolta. Per això ella no vol reconèixer que és alcohòlica i, encara que Joe l’estima, no vol tornar a beure. Tal com li diu, no vol un trio en el seu matrimoni. Al mateix temps que el rosega la culpa perquè sap que ha estat pel seu alcoholisme que Kirsten també ha caigut a la beguda.
No podem acabar aquest comentari sense destacar les grans interpretacions dels dos protagonistes, que ens van parèixer formidables. Lee Remick sap fer de la seva interpretació un crit d’impotència per no poder abandonar la botella de ginebra que la mata; està magnífica, és pura emoció. De Jack Lemmon quasi no fa falta afegir res. És un actor privilegiat que sap en qualsevol moment l’expressió que necessita per comunicar alegria, tristor, dolor, angoixa o desesperació.
Cal tenir en compte que Jack Lemmon també provenia de la comèdia, per la qual cosa el risc era molt gran, ja que la gent podia pensar que es trobaven davant d’una comèdia. Però tant ell com Lee Remick ens ofereixen un recital d’interpretacions incommensurables per part de tots dos. Si la pel·lícula arriba al fons dels espectadors, és perquè els dos intèrprets la fan totalment creïble. Vius amb ells les seves alegries del principi i la seva baixada a l’infern de l’alcohol. Vius el seu amor, el seu desamor, la seva solitud i els seus somnis trencats per culpa d’una botella que sempre troben enmig de tots dos.
