El patró del poble de Sant Llorenç des Cardassar és sant Llorenç, que és quan, cada any, el dia 10 d’agost, l’Ajuntament organitza les festes patronals. D’altra banda, a Sant Llorenç també celebren festes el dia 8 de setembre, per commemorar la Mare de Déu Trobada.
Per tant, ens podem aventurar a dir que aquest poble té dos patrons per celebrar festes locals, de la mateixa manera que moltes de persones del poble també tenen dos dies per brufar el seu santoral. Precisament, el doble patronímic de moltes de persones de Sant Llorenç és el que a continuació ens interessa analitzar.
No hi ha cap altra senya que un nom per identificar l’existència de qualsevol persona. Curiosament, en una trobada amb el director d’aquesta casa Antoni Riera, aquest comentava els dobles patronímics de Sant Llorenç des Cardassar, perquè trobàvem que en aquest poble entre les persones nades entre els anys setanta i vuitanta, hi ha un percentatge molt considerable de prenoms compostos amb combinacions ben curioses i poc comunes, que només coneixem a Mallorca, amb tanta freqüència a Sant Llorenç, com per exemple Miquel Jordi, Elisa Antònia, Maria Miquela, Jaume Albert, Bel Antònia, Margalida Bel, Antònia Victòria, Bel Alícia, Mateu Àngel, Miquel Sebastià, Biel Toni, Catalina Victòria, Jerònia Mercè, Eduard Joan, Francisca Úrsula, Miquel Lluís, Jeroni Pep, Jerònia Mercè, Catalina Rafela, Cati Pilar, Toni Albert, Jeroni Pep, Maria Sebastiana, Jordi Carles, Francisca Pilar, Jaume Joan, Aina Eugènia, Jordi Maria, Anna Bel, Cati Bel, Josep Andreu, Pere Andreu, Antònia Margalida, Pasqual Àngel, Antònia Joana, Pere Jaume, Toni Arnau, Cati Agnès, Joan Tomàs, Aina Eugènia, Antònia Joana, Damià Arnau…
Així i tot, els antropònims compostos que estam més avesats a escoltar, que trobam arreu de Mallorca, també hi són entre els veïnats de Sant Llorenç, com ara Pere Antoni, Francesca Maria, Pere Josep, Pere Joan, Catalina Maria, Antònia Maria, Maria Magdalena, Aina Maria, Joana Aina, Pep Toni, Maria dels Àngels o Pep Lluís. Alguns dels dobles patronímics són mals de trobar fora de Sant Llorenç o Manacor, com ara Toni Lluís. De sant Llorenç també destacaria, alguns noms del santoral cristià, com ara Joan Baptista o Francesc d’Assís, que reprodueixen d’una manera el nom dels sants en qüestió.
D’entre aquest garbuix de dobles patronímics assenyalats, la majoria de les persones llorencines que els duen són nades durant els anys setanta i vuitanta, tot i que també n’hi ha d’èpoques posteriors.
Llavors hi ha antropònims tradicionals, a Mallorca, que no són gaires habituals en el conjunt de l’illa, tot i que alguns d’ells es poden trobar adesiara en qualque contrada, com ara Àgueda, Bartomeua, Damiana, Praxedis, Julià, Montserrat, Montserrada, Felip, Climent, Simó, Coloma, Blai, Amador, Gori, Marc, Cosme. Curiosament d’aquests noms tradicionals que no sovintegen gaire a Sant Llorenç trobam: Úrsula.
Entre les curiositats destacables sobre els noms exposats abans, que només són una mostra dels que algunes persones del poble ens han facilitat, recollim sovint el patronímic Bel, acompanyat d’altres prenoms, com ara Alícia, Margalida, Anna o Cati; o Antònia, que entre aquest enfilall trobam Antònia Joana, Antònia Victòria, el mateix passa amb Andreu, puix tenim Josep Andreu o Pere Andreu. També posam en relleu el nom Àngel, que durant la dècada dels setanta es va posar de moda per acompanyar el nom, com ara Miquel Àngel, mentre que a Sant Llorenç observam que aquest nom anava acompanyat d’altres prenoms, com ara Mateu o Pasqual. Antigament, durant els segles XVIII i XIX, era habitual que el segon nom d’un infant fos Josep o Maria.
Podríem considerar que Àngel o Maria, són dos noms que habitualment fan la funció de crossa. Si entram dins un altre tancat, coneixem l’expressió Àngela Maria, que expressa conformitat, i es pot substituir pel forà OK, que n’hi ha que el diuen a tort i a dret, però això són figues d’un altre paner.
No obstant això, com a curiositat, moltes de dones mallorquines nades al segle XIX i fins ben entrat el segle XX, tenien un doble patronímic amb Aina com a segon nom. Per exemple, Joanaina, Mariana, Francinaina,Toninaina o Margalidaina.
Un altre aspecte destacable que s’observa és com s’introdueixen a partir dels setanta a Sant Llorenç, patronímics que fins aleshores eren poc habituals dins l’estirp mallorquina, com ara Alícia, Eduard, Albert, Carles o Pilar.
Arran d’això, tots sabem quines eren les pautes que fins no fa gaires anys havíem mantengut a Mallorca quan havíem de batiar un infant. Per això, era conegut els noms de les persones com a nom de pila, que s’adoptava en rebre el sagrament del baptisme, a la pila baptismal. Com que avui molts d’infants no són batejats, ja no disposen de nom de pila, i en conseqüència aquest nom és conegut com a prenom, entès com a nom individual que precedeix els llinatges.
Antany no era tradició, a Mallorca, que els pares triassin el nom del seu fill quan naixia un infant. El primer fill de la llocada d’una família rebia el nom del padrí patern i si era filla de la padrina paterna, el segon fill o filla rebia el nom del padrí o padrina materna, el tercer fill o filla li posaven el nom del pare o de la mare, el quart fill o filla nomia el mateix nom que el germà o la germana gran del pare, el cinquè fill o filla adoptava el nom del germà o germana major de la mare, el sisè fill o filla de la nierada, tornava a rebre el nom d’un germà o germana del pare, en aquest cas el germà o germana segona del pare, quan naixia el fill o filla que feia set, li posaven el nom del germà o germana segona de la mare, i així successivament. Quan hi havia una gran barquera d’infants, també es podia posar el nom de qualque sant o santa que la família en tengués molta devoció, del sant del dia que havien nat, com el dia de la Conversió de sant Pau o de sant Antoni, de qualque veïnat o amistat a qui li estassen agraïts, o també el nom, si en tenien, de la dida o didot de la família.
Aquest patró establert, tan rígid i estable, que hi havia a l’hora de posar els noms dels infants, a la nostra nissaga, que s’havia perllongat i reproduït al llarg dels segles, durant la dècada del setanta i vuitanta, començava a qüestionar-se i en conseqüència entraven nous corrents de fora. Eren habituals els anys setanta o vuitanta comentaris com: si tengués una filla i li tocàs ser Pixaris, Pixaris li posaria; o per quantra: a una filla meva no li posaria Pixaris, per res nat del món, per molt que li tocàs i sa sogra amollàs pestes. Li posaria María del Carmen o María del Pilar, Mónica, Sonia, Carolina, o un nom d’aquests que ara són moderns, que s’usen.
Per aquest motiu, moltes de vegades les famílies encara no gosaven posar als infants els antropònims que consensuaven els progenitors, perquè la pressió de les sogres i dels padrins podia ser forta i moltes de famílies no es volien barallar per aquest motiu, ja que dins la Mallorca tradicional suposava una afronta molt grossa que no posassin el nom del padrí o la padrina, a un nin o nina. Per tant, aquesta és una possible hipòtesi que fa que es combinin noms poc arrelats a Mallorca, amb noms genuïns. M’aventuraria a dir que podem entendre aquest doble patronímic com una transgressió a la norma i als protocols establerts a les acaballes del franquisme i durant la transició. Avui en dia les famílies solen triar els noms que desitgen per als seus fills, per tant, ja no hi ha la pressió dels padrins que hi havia antany, i en conseqüència ja no cal fer aquests equilibris de combinar noms, diríem, de matriu forana amb els noms que durant segles havien estat els habituals de Mallorca.
D’altra banda, s’hauria de remarcar que les famílies amb quatre, cinc, sis o set infants, els anys setanta, ja no sovintejaven tant, com passava durant els anys 30 o 40 del segle passat. Per tant, com que no esperaven aquestes llocades, tenir tants d’infants, molts de pares adoptaven per als seus fills la fusió del nom dels padrins o padrines paternes i maternes, i d’aquí sortien aquestes combinacions curioses. Aquest fet ja fa visible un major protagonisme de la dona, durant els darrers anys del franquisme, en no haver de quedar la dona en segon pla a l’espera d’engendrar un altre nin o nina, per poder posar el seu nom o el de la seva nissaga, tal com marcava el costum de l’època. Recordem que la majoria dels matrimonis que tenien només un fill i una filla, posaven al fill el nom del pare de l’espòs i a la filla el nom de la mare del marit, i el nom dels pares de la dona quedaven exclosos, tot i que aquesta dinàmica ha canviat i a un fill li han posat, ja als anys vuitanta, a la Mallorca tradicional, el nom del padrí patern i a la filla, nada després, el nom de la padrina materna.
Hem parlat amb algunes persones que tenen doble, o fins i tot triple, patronímic, perquè ens comentassin l’origen del seu nom.
Bel Alícia Jaume Brunet, Sant Llorenç des Cardassar, 1972.
“Som la major de ca nostra i la meva padrina paterna era Bel, que era el nom que em tocava, però com que en aquella època s’usaven dos nom, ma mare i les ties en varen pensar un altre. Els agradava Alícia i arran d’això, varen decidir posar-me Bel Alícia. D’aquesta manera, la meva padrina va quedar contenta i ma mare també. Família i amics em diuen Bel Alícia, altres Bel i altres Alícia. Sempre m’he sentit a gust amb aquest nom, tot i ser poc habitual. Com a anècdota, dir-vos que el nom traspassà l’oceà, perquè també el posaren a la filla d’un amic del meu tiet frare teatí, el pare Joan Jaume, que va partir quan era ben jove als Estats Units”.
Jeroni Pep Fullana Sureda, Sant Llorenç des Cardassar, 1976.
“Som el segon de dos germans, el meu germà major nom Joan, que fa el nom del padrí patern, mentre que el meu padrí matern era Jeroni i jo faig el nom per ell. Ma mare volia que un fill seu tengués el nom de Pep, el nom de mon pare, el nom que solien posar al germà tercer. Per això, faig el nom del padrí matern i de mon pare”.
Francesca Ramon Bauzà, Sant Llorenç des Cardassar, 1975.
“Estic batiada com a Francesca Maria dels Dolors Ramon Bauzà, perquè quan vaig néixer el part no anava bé, però sortosament tot va sortir de primera. Per això, les monges de la Caritat que tenien el convent davant ca nostra, amb qui teníem molta de relació, varen suggerir a ma mare que també em posassin com a afegitó, Maria del Dolors. És ben coneguda la vinculació de les monges de la Caritat amb la Mare de Déu dels Dolors o la Dolorosa, recordem que el nom de la tia Xiroia de Sencelles, és beata Francinaina de la Mare de Déu dels Dolors Cirer Carbonell. Així i tot, em sent identificada amb l’hipocorístic: Xesca, que és com m’agrada que m’anomenin”.
Antònia Victòria Massanet Noguera, Sant Llorenç des Cardassar, 1971.
“La meva padrina era Antònia, però a ma mare no li agradava gaire el nom d’Antònia, a ella li agradava més Victòria. Per tant, em posaren Antònia Victòria, per mantenir el nom de la padrina. Així i tot, sempre m’han dit només Victòria”.
Miquel Jordi Girart Tous, Sant Llorenç des Cardassar, 1971.
“Faig el nom per al meu padrí patern, que era Miquel. Jordi és per mor d’un germà de la meva padrina paterna, que va morir quan tenia dotze anys, diríem d’un mal dolent. Devia ser devers l’any 1930. A Sant Llorenç és molt habitual posar dos noms, les meves filles també tenen un doble patronímic: Maria Antònia i Aina Maria. Quan tens un nom com aquest, no hi ha malnom que valgui. Quan tenia devers vuit o nou anys, em vaig trobar un altre nin de la meva edat, de Son Macià, que també nomia Miquel Jordi. No m’he topat ningú pus, amb el mateix nom”.
Antònia Joana Santandreu Simonet, Sant Llorenç des Cardassar, 1972.
“Som la filla gran i, per mantenir la tradició mallorquina de posar el nom dels padrins, me posaren el nom de les dues padrines paternes: “Antònia” per la padrina biològica, que va morir a conseqüència del part, i “Joana” per la segona esposa del meu padrí que m’ha fet i me fa de padrina, té 104 anys. Encara que a mi m’agrada més que me diguin només per un nom, Antònia, he de reconèixer que n’estic molt orgullosa de tenir aquests dos, per tot el que això representa. A més, tenir un nom tan diferent i estar a un poble petit té els seus avantatges ja que d’Antònies n’hi ha moltes, però mai no he conegut ningú que es digués com jo! És un nom tan singular que funciona talment com un malnom. Tres anys després va néixer la meva germana que també té un doble patronímic: Francisca Úrsula. El primer nom, “Francisca”, era en honor a la meva padrina materna, que era de Son Servera, i “Úrsula” per la repadrina paterna. A més, a la meva família llorencina, tenc dos cosins -que varen néixer els anys setanta, que també els posaren dos noms: Toni Lluís i Cati Pilar. Ara bé, a principis dels 80, nasqué el meu germà petit, en Joan, que fa el nom del nostre padrí patern. A ell ja només li posaren un nom, ja se sap que les modes van i vénen. Però varen continuar amb la tradició històrica de la família, com he fet jo mateixa, amb els meus dos fills. Ara bé, dubt que ells continuïn amb la tradició, perquè això, malauradament, ja s’ha perdut molt!”.
Per acabar, hauríem de remarcar que els dobles patronímics de moltes de persones, suposa una reculada en els malnoms tradicionals, perquè per referir-se a aquestes persones amb el seu nom, tothom ja sap qui són i no cal un sobrenom per distingir-les. Malauradament, perdem així un patrimoni antroponímic d’un gran valor, els malnoms. No obstant això, esperem que ben aviat es publiqui l’estudi que va elaborar a mitjan anys noranta, Antoni Riera Vives, sobre els malnoms de Son Carrió.
