“A les cinc i mitja ja hi havia joves enmig de la plaça”, explicava el cap de la Policia Local Pere Taberner. Per segon any consecutiu, la plaça de la Concòrdia era custodiada pels agents dels cossos de la Policia Local i de la Policia Nacional espanyola. Durant les primeres hores l’afluència de públic és ordenada, fluïda, constant, però pausada. Els policies tutelen tres entrades. A cada una hi ha una xifra de persones que hi poden entrar. Els qui arriben pocs minuts abans de les vuit encara poden entrar-hi peu pla. Al lluny, una companya periodista es discuteix amb un agent de la Policia Local, que no la vol deixar passar. A la fi, de forma poc ortodoxa, aconsegueix demostrar qui és i per qui fa feina i la deixen entrar.
Dins la plaça, ja torren en les desenes de bidons que s’intueixen gairebé insuficients davant la gentada. 1.700 és la cabuda que estableix la policia. Un dron policial sobrevola amunt i avall la plaça per determinar si, realment, hi pot caber més gent. Arribaran fins a 2.000. Passen les hores, i a les voreres de la plaça, principalment la part de baix la gent hi balla ampla. Al redol del fogueró, però, quan ja són prop de les deu, la turba s’ensardina. I dins aquella gentada, la policia. Hi ha qualque estirada, i nirvis, a un jove que no volia creure la policia, de forma expeditiva, l’agafa pel coll i se l’endú de la plaça.
En pocs minuts, però, ningú no sembla recordar el que ha passat. Passen les deu i ningú a la plaça té el paper amb els goigs. La banda encara no ha sortit, encara, tot i que ja s’ha sentit qualque toc de bombo. Els minuts passen inexorablement, el jovent arremolinat entorn del fogueró canta “Boti, boti, boti, artanenc el qui no boti”. Un animador que sembla del Patronat arenga les masses amb càntics i cançons diverses, la comunió és màxima. El ritme i la intensitat pugen per moments… però encara falta per arribar a l’èxtasi.
Apareixen alguns representants del Patronat de dins la cotxeria de ca na Catalina Fustera. Davall la jaqueta, duen els fulls amb els goigs. Així com poden, s’obren pas entre el tumult, i reparteixen papers, primer d’un en un, però en veure que així no acabarien mai, comencen a treure feixos de cinc en cinc, de deu en deu, que reparteixen en mà. Però la plaça és molt gran, i està molt plena. Ara ja agafen els feixos i els tiren per damunt la gent. Qualque bergant n’agafa dos, o tres, de fulls. I com si fossin dins una aula de l’institut, comencen a volar avions de paper.
De cop, en una acció liderada pel mateix president del Patronat, Toni Gomila, s’obre un passadís ordenadíssim perquè puguin sortir els músics, que ho fan, a ritme de bombo, sonant una Amparito Roca que tiny les primeres notes del deliri. Ho ha pagat l’espera. Hi ha calfreds que recorren espinades. Hi ha espries al fogueró i dins els ulls, però el que hi ha, sobretot, és alegria.
Defora, mentrestant, a les tres entrades, alguns centenars de persones esperen darrere les barreres custodiades per la policia. “Vergonya, vergonya!”, crida una santantoniera de pro que no pot entrar a la plaça. D’altres diuen que amb la plaça oberta, la gent fluiria com sempre havia fluït, entrant i sortint, de forma ordenada. sense conflictes, com sempre s’havia fet.
Però dedins ningú s’empatxa d’aquestes raons. La banda ja està a punt. I comença a sonar. Amb el parapapatxim primer, el de la banda i el del cor multitudinari, s’ericen tots els pèls del cos. L’espectacle és èpic, històric, apoteòsic, exultant i eufòric. Els cantadors i la banda han doblegat ja la primera quarteta… i de cop i resposta, sense esperar-s’ho ningú, silenci. Els cantadors i la banda s’havien descompassat. Uns anaven per una banda i els altres per l’altra. La música s’atura. Per qualque cosa és un assaig… Però en pocs segons, torna a sonar la melodia que sentirem repetida fins a la màntrica exasperació durant aquests dies.
I canten, a cor que vols, les dues mil ànimes de la plaça. “Sant Antoni gloriós”, i “devem sempre”, perquè devem sempre esser bons santantoniers. Tanmateix, a la segona estrofa el Manacor del present i del futur insisteix en l’error, i canta, una vegada més, que Llucifer, el dimoni, el dimoni cucarell, en Banyeta verda, Belzebú, Satanàs, “és un superbò dimoni”.
Però després de l’error ve l’èxtasi absoluta: “Siem devots de bon cor, d’aquest sant prodigiós, pagesos i conradors… i vilans de Manacor!”. En pocs minuts, s’escateix la cançó, la gent més cansada de ser a la plaça es dispersa cap als bars, especialment Can Nofre de dalt, o cap a les cases i cotxeries dels veïnats, que havien disposat de polseres especials per poder entrar i sortir de la plaça. Els qui tenen més ganes de festa, esperen la banda, i la segueixen en la seva volta xaranguera pels carrers del Fartàritx extramurs, la barriada que un temps, més enllà del torrent va ser una acumulació de molins i casetes baixes de mig solar amb un finestró al sòtil i que avui sembla haver evolucionat cap a una graella de carrers enrajolats amb casetons restaurats, alguns amb gust, altres a la manacorina manera.
S’acabarà el vespre, com s’acaben tots els dies. Alguns es cansaran molt, d’altres potser avui s’hauran enamorat. La majoria es colgaran tard. Uns altres s’estimaran més reservar-se per al Mallorquí, que ja és avui, i ve tot seguit. Els darrers mohicans, amb un vent que es fica dins l’ànima, però no la gela, enrevolten el fogueró amb un grapat de ximbombes, i glosen, i improvisen. És Sant Antoni, és Manacor, és Mallorca, i som al segle XXI. Si qualcú no ho troba admirable i encoratjador, és que no ho entén.
