Davant i darrere el tasser
Les places són espais amples, amables, sense edificar i generalment molt transitats. Els passejos, els vials de vianants temps enrere eren artèries i els carreranys on transitaven les persones i els instants del lleure, del festeig, de la seducció, de l’exhibició. Cada ciutat té un passeig on es caminava i es repassava la vida. Sense places ens ofegaríem, perquè la vida seria una cosa obstruïda, embossada. A Manacor places i passejos eren l’àgora de la polis, la sang, la verdor i l’oratge necessari on dipositar una part dels instants. Si tenen bancs, papereres, cafès i arbres frondosos no cal demanar res més.
Tres són els indrets on històricament hi ha hagut cafès en aquesta ciutat on vivim i alenam: Sa Bassa, la plaça de Ramon Llull i a dalt del passeig de na Camel·la. Gabriel Barceló amb el pseudònim des Ros des carritxar, als anys 70 del segle passat descrivia de la manera següent els cafès del passeig de na Camel·la:
“També podem menjar a un grupet ben compacte de cafès que comprèn els següents: Bar Trípoli (…), s’Apolo, que té fama de servir una tapa deliciosa an ets aficionats an es vermuteig; es Trópico i ca’n Xispa també són molt freqüentats de gent jove i xalesta- i s’Hípica (sa Pica per alguns graciosos) reblit d’homos grans i fets en es tabac de pota”.
Efectivament, d’aquell grupet compacte de cafès ens hem de centrar en el Bar Apolo. Per la seva importància, per l’ambient familiar que s’hi respirava entre amos i clients.
Però com podem explicar el que aleshores era un cafè familiar? La resposta me la va donar na Glòria, una de les filles dels propietaris i fundadors. Quan ella tenia set anys tenia una dent que es remenava. Havia començat el procés natural de baratar les dents de llet. I una es movia, però continuava enganxada i persistent a les genives. Ella se la tocava, però no gosava estirar amb força. Tenia por al dolor i a la sang. Era un ara sí un ara no. Aleshores un client, un client habitual, li va mirar la dentadura i amb un dit tocà la dent en qüestió. Efectivament, faltava poc perquè caigués. Sense dir res hi posà un segon dit i estirà cap amunt amb un moviment ràpid, sec, contundent. Li arrabassà la dent. La nina, és a dir la petita Glòria, gemegà i fins i tot plorà perquè li havia fet una mica de mal (i de fet durant uns dies estigué enfadada amb aquell client convertit en dentista). L’home era l’amo Sebastià “Cantero”, el zelador municipal. Un cafè familiar, doncs, és aquell en el qual els clients més assidus tenen tanta confiança fins al punt d’intervenir per arrabassar una dent de llet a la filla de l’amo.
La història, però del Bar Apolo començà gràcies a un èxode, a un moviment migratori. La història i identitat de Manacor també l’han escrit els nouvinguts, els migrants. Arribaren en massa, a partir dels anys 60 procedents de terres peninsulars que criaven misèria i injustícia ancestral. Venien d’una terra eixorca de señoritos absentistes, de terratinents insensibles que vivien gràcies a la feina i la suor del poble. Un d’aquells peninsulars que arribaren fou n’Antonio Abenza, nascut a Ulea, Múrcia. Vengué amb el seu germà i aleshores tenia 27 anys. Què fer? On anar? Aquesta és la primera qüestió que tota persona arribada es fa. Una mar d’inseguretats. Però ell trobà feina en un dels cafès més importants de Manacor: can Marit. Allà tengué la primera oportunitat en una terra on els tallers funcionaven a les totes i s’obria al turisme. Despŕés passà a Can Jacinto on també fou de cambrer.
Per aquells mateixos temps també arribà a Manacor una al·lota, na Glòria Aldea. Portava un bon viatge a sobre: era nascuda a Alacant i orfe de mare i pare. Estigué en un orfenat a Barcelona, però una tia seva, la tia Rolinda, la va treure d’allà i juntament amb els seus tres germans vengueren a viure a Manacor.
La història de n’Antonio i na Glòria està enganxada a la vida, a l’austeritat forçada que embolcallava la carnadura. Però també és una història en la qual cal posar en valor la necessitat de les segones i terceres oportunitats. Ells simbolitzen els nous manacorins amb ganes de treballar i integrar-se. Per això sempre dic que la història té nom de gent senzilla i humil. Una part grossa de la història l’escriu el poble de bon de veres i no pas els opulents. Na Glòria treballà de perlera. Un clàssic. En les biografies de les persones manacorines gairebé sempre hi ha una perlera.
Un dia conegué n’Antonio, festejaren i es casaren. Sempre hi ha una primera cosa per a totes les coses. Una primera mirada i una primera besada als llavis. I unes noces. Abans la gent es casava. Ara ens miram, ens besam i sovint no ens casam perquè ens aplegam.
N’Antonio i na Glòria agafaren un cafè del carrer Francesc Gomila: Can Totsol. Un cau senzill i auster veí de ca na Prima, d’un altre cafè emblemàtic de Crist Rei. Però els sortí l’oportunitat de llogar un local a dalt de na Camel·la (a l’altre costat de l’actual Apolo) propietat d’en Suassi. Gairebé no s’ho pensaren i feren una mica de reforma. I obriren el cafè. Això era l’any 1961. I el nom? Perquè Apolo? Molt senzill: en aquell temps la NASA treballava en la construcció d’una nau per arribar a la Lluna. Tothom en parlava de la nau Apolo perquè semblava mentida que es pogués enviar un coet amb un motor que anàs tan lluny. La Lluna era el punt més llunyà que la gent podia imaginar. Quan ens enfadam enviam la gent a la merda. Quan somiam i ens il·lusionam volem arribar a la Lluna i regalar-la a la persona estimada. Per això el nom: Bar Apolo. N’Antonio i na Glòria estaven il·lusionats.
L’Apolo de Manacor no arribà a la Lluna, però sí que arribà al voraviu de moltes persones. Perquè molts s’hi sentiren a gust. Era com tots els cafès d’aquell temps, amb un tasser, una cafetera, una gelera amb les portes de fusta, cadires fetes i cordades a Manacor (més tard substituïdes per unes altres de cuiro artificial de la marca skai i d’aquí ve el nom). Però era l’ambient, sobretot l’ambient. Les afinitats, els mateixos ulls amb els quals es mira l’existència. I un cafè aplega persones semblants amb un tel invisible i unes ulleres amb els mateixos vidres que fan que la vida sigui una munió d’instants compartits en un mateix espai.
Hi ha una fotografia que exemplifica això: una taulada d’homes amb un sifó ben enmig. Parlar i beure. Paraules i glops. Somriuen, semblen contents. Escalfor i presència. Els clients de l’Apolo repetien. I a força de repetir brosta l’estima i la confiança. Molts dels cafès manacorins eren així. Ara bé, no tot era alegria. Com diu l’amic Gabriel Febrer, vidrier i client habitual del Mingo “los bares de Manacor antes eran la catedral de la resaca y la trinchera del olvido. Lugares donde los parroquianos intercambiaban verdades a medias con la copa en la mano y el alma en la barra”. Rere cadascun dels clients d’un cafè hi ha una biografia que barreja la verdor amb el regust d’una fulla amb espines.
Podem dir que les filles del matrimoni Abenza-Aldea es criaren, com tothom de la llet materna, però dins la placenta del bar Apolo. La gran havia nascut a Can Totsol les altres dues a l’Apolo. L’Apolo fou la catedral de la criança de les filles.
Un dia, concretament un 20 de gener de 1962 na Glòria estava sola al cafè. Esperava un nin, o una nina, la panxa ja era de dimensions considerables. No estava com sempre, aquell dia es sentia estranya, una sensació diferent. I sobtadament notà una punyida al ventre. Poc després una altra. També notà les cuixes humides, semblava que havia trencat aigües. I ho digué als clients. Digué que marxava a correcuita, que algú passàs darrere el tasser i que en arribar li diguessin a n’Antonio que s’havia posat de part. No hi havia telèfons mòbils ni cap altra manera d’avisar-lo. Ella marxà a la casa d’una germana seva. No podia ser d’una altra manera: la filla començava a treure el cap al bar perquè el bar seria la seva pàtria, el seu país, la seva escola de vida. Li posaren Glòria, com la mare. Ara na Glòria té més de noranta anys i dues renetes de molt poca edat, na Cèlia i na Judit. Qualque dia algú les explicarà aquesta història. La història de la seva besàvia o repadrina i de la seva àvia o padrina. La història de les dues Glòries. Una història de bona gent, feinera que feu de l’Apolo un cau familiar on treballaren de valent. I on la seva padrina va treure el cap per primer cop i s’obrí a la vida.
I com era n’Antonio? Era un home estricte amb les filles, esplèndid amb els clients, feiner, fester i jugador. Molt jugador. A l’Apolo els que jugaven d’amagat ho feien en una saleta del darrere. Sota el tasser hi havia un interruptor connectat a un timbre. Si entrava la guàrdia civil n’Antonio o na Glòria premien l’interruptor i els jugadors escampaven la boira.
Els homes i el seu vici d’escopir a terra
Tres foren les filles dels casiners de l’Apolo: n’Assumpció, na Glòria i na Maria Àngela. Rere el cafè hi havia unes escales amb quatre esglaons. Portaven a dues cambres. Una per a les tres filles i l’altra per n’Antonio i na Glòria. El bany de la família era el del cafè i per aquest motiu, fins que muntaren una dutxa, rentaven les tres filles petites dins un ribell d’aigua calenta a la cuina del cafè.
El cafè i la llar familiar eren tot un. Allà les nines miraven la televisió, feien els deures que les encarregaven les monges de Sant Francesc i la vida era l’Apolo. Hi ha un programa de les fires i festes del 1965 que diu Bar Apolo especialidad en tapas, helados y resopones. Les tapes suculentes les feien les cuineres que eren na Glòria, madò Biela i na Josefina Aldea, la germana. Feien tapes i variats. I el cambrer era en Jaume Bordoy que poc després posà un cafè pel seu compte, el Bar Berlín. I els ressopons, és a dir menjar per a qui ha sopat prest i necessita tornar a sopar de tard.
Hi ha un ressopó mític. El dia que n’Assumpció i na Glòria feren la primera comunió es va fer un dinar al cafè. Concretament al soterrani del bar. Allà dinaren a gust i brufaren les dues jovenetes vestides de blanc com la neu del Massanella. Però les cuineres volgueren que sobràs molt menjar. Acabada la festa n’Antonio feu un ressopó amb tots els clients del cafè. Ells eren la segona família. Tothom estava convidat, a menjar, a beure i a riure. Quants n’hi va haver en aquell ressopó? Més de cinquanta. Menjar, beure i compartir. Allò, allò era un ambient familiar: aquell en el qual un client arrabassa una dent a la filla i on es fa un ressopó multitudinari quan feu la comunió.
D’aquell ambient hi ha un emperò. Una cosa que esmussava les filles: les escopinades, el costum de molts homes d’escopir el gargall verdós i la fleuma en terra. Eren altres temps. Llums i ombres. Or i plata. Sal i sucre. Cafè i tabac. Fum i claror. El cafè tenia de tot: serradís per a les escopinades i també tabac de contraban. De fet, qualque vegada per mor del joc i el contraban els tancaren el bar. I en una altra ocasió quan comparegué la Guàrdia Civil els clients esvalotats fugiren i s’amagaren sota el llit de les nines i les despertaren. “Callau, callau, no digueu res que hi ha la Guàrdia Civil”, les digueren.
Els clients, com he dit alguns dels millors clients, eren una segona família per aquelles nines. I feien un fogueró que feia goig. S’hi posaven amb temps. Quan acabaven la feina anaven a foravila a arreplegar llenya i l’acaramullaren. En acabar sopaven a l’Apolo i feien la vetllada fins ben entrada la nit, O la matinada. I si calia, feien un ressopó. I jugaven. I fumaven tabac ros, de gust intens, de contraban.
Un dia algú els digué que a l’altre costat del passeig tancava el cafè de Can Miseri i el local estava venal. Els Abenza-Aldea havien treballat molt i tenien estalvis. I per això compraren el local i allà on hi havia can Miseri hi hauria l’Apolo II. Era un cafè llarg i estret, però tenia la possibilitat de fer un pis a sobre. Farien obra i allà obririen un cafè de la seva propietat i viurien a sobre. N’Antonio cridà les nines i les feu estirar el braç. On s’acabava el braç feu una marca: aquella era l’alçada en la qual posarien els prestatges. Les filles treballarien al cafè i per això havien d’arribar a les botelles. N’Antonio no concebia la vida sense les files treballadores a l’Apolo. Bar, casa i filles. I quan les filles festejaren feien rotllades amb els gendres que esperaven ser-ho. No calia trescar per Manacor per a festejar perquè al cafè ho tenien tot.
Aquesta és la història d’un cafè amb molta història i una capa potent de records. Un cafè amb nom de coet, de nau espacial. El 20 de juliol de 1969 l’Apolo 11 col·locà els primers humans a la Lluna: els astronautes Neil Armstrong, Edwin F. Aldrin i Michael Collins. A Manacor, però, tenim l’Apolo I i l’Apolo II, unes naus amb forma de cafès on s’embarcaren i s’hi encobeïren veïns entusiastes capitanejats pels casiners Antonio Abenza, Glòria Aldea i les tres filles Assumpció, Glòria i Maria Àngela. Aquesta és la història d’una família que fou capaç d’arribar a una lluna metafòrica. I que és una lluna metafòrica? Doncs aquella que reposa en el cor, el record i els sentiments de molts manacorins.
